Com a observadora del comportament humà, ara em dedico a recollir fal·làcies. Avui exposo aquesta expressió que tan sovint haureu sentit o pronunciat:
No ho faig pels altres, ho faig per mi.
Contextos: anar al gimnàs a hipertrofiar-se, aprimar-se, depilar-se, comprar-se un cotxàs que no hi ha qui l'aparqui, viatjar a les quimbambes i agafar disenteria, posar-se silicona a qualsevol cavitat, tenyir-se...
Ho faig per mi.
Per desmuntar aquesta fal·làcia, el primer que cal considerar és que SOM ÉSSERS SOCIALS. Ja n'hi hauria prou, amb això, però seguiré. Ésser social implica que la nostra autoimatge ve condicionada pel reflex que ens retorna el grup. El reconeixement o rebuig del grup a què pertanyem provoca en nosaltres reaccions adaptatives:
el que faig em reporta premi: ho segueixo fent (encara que faci mal i vagi en contra de la meva natura); el que faig és castigat (simbòlicament o explícitament): ho deixo de fer (encara que fos bo per a mi i sortís dels meus instints).
Amb el temps, i per supervivència, hom mira d'adaptar els seus gustos a les seves accions. Fóra ben bestiota seguir-se depilant i hipertrofiant i creure que no t'agrada fer-ho. Així, ens convencem que allò que fem ens agrada i s'ha acabat el patiment de la contradicció.
I sí, finalment pot ser que un/a hagi après a veure's amb els ulls del grup i realment ja no li agradi ser o fer allò que no és ben acceptat. Al final, no et saps veure sense muscular, sense depilar, sense tenyir, sense aprimar, sense operar, sense cotxàs, sense Vietnam. El preu... tant és. Tot, menys l'ostracisme simbòlic.
Dra. Marols
dimarts, de novembre 13, 2007
Fal·làcia I: No ho faig pels altres, ho faig per mi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Ostres!
Al final, no et saps veure sense muscular, sense depilar, sense tenyir, sense aprimar, sense operar, sense cotxàs, sense Vietnam. El preu... tant és. Tot, menys l'ostracisme simbòlic.
Jo no faig res d'això! Ni tinc tampoc res d'això! Seré un ésser antisocial? :O
Jo també crec que soc una mica antisocial, crec que cada cop hi ha mes antisocials, al final, el normal serà no ser gaire social.
M’encanta que hagi sortit el tema de les fal•làcies ja que molts dels nostres arguments ho són, és a dir, arribem a conclusions que considerem vertaderes, al marge no de la veritat o falsedat de les premisses, sinó d’un error en el propi raonament. I a base de fal·làcies solem justificar les nostres conductes.
Exemples:
• "En Joan explica que aquesta paraula està mal escrita, però és fals perquè en Joan no és prou intel•ligent per saber-ho." És una fal•làcia perquè s'ataca a la intel•ligència d'en Joan en lloc d'argumentar el perquè la paraula està ben escrita.
• “Si manen les esquerres s'ensorrarà l'economia del pais”. S’apel•la a la por per tal de guanyar suport per a un argument esgrimint com a defensa un enemic, o apel•lant a la por que genera l'opció contrària
• “Aquesta faldilla és perfecta per una noia tan guapa com tu”. S'apel•la per adulació usant l'elogi per desviar l'atenció i obtenir suport o guanyar la simpatia de l'oient.
• “A afirma B; la majoria de la gent diu B; per tant, B és cert”. És el típic sofisma populista d'ús habitual en els arguments de les discussions quotidianes, en política i en els mitjans de comunicació. Sol adquirir més credibilitat quan va acompanyada d'un sondeig o enquesta. Implica respondre a un argument o a una afirmació referint-se a la suposada opinió que d'això té la gent en general, en lloc de l'argument per si mateix.
• "L'àrbitre és català i, per tant, anirà a favor del Barça" S’apel•la a les motivacions per rebatre un argument exposant les motivacions que poden haver portat al seu formulador a dir-ho.
• "La teva idea no pot ser bona perquè ningú no ha fet mai res semblant." S'apel•la a la tradició i es considera que el que s'ha vingut fent des d'antic està bé.
I així fins l'infinit.
Desmuntar-les no sol ser fàcil. Per això anem per la vida "fal·laciejant"
Fal·làcia? Com diu el meu veí podòleg, la millor fal·làcia entre dos bistecs.
Marols, pensa massa. Sigui més superficial dona, i deixi's portar qual piùma al vento. Fem-ho, faci-ho fàcil (com el primer polvet de la primavera, ai quina enyorança!)
Vladimir,
per què als homes com vostè els espanten les dones que pensen?
No serà que fa por que s'adonin de certes mancances?
(mai no es pensa massa)
Benvolguda,
certes mancances a vegades són divertides, m'agraden les persones en construcció (em fastigueja la perfecció acabada, per més raonable que sigui). Vostè sap que m'atrau més la matèria gris que el plàstic, però com passa en la pintura un excés de gris porta a un negre insuportable, tan pesat com una bola de plom sotmesa a la llei de la gravetat (eps! i que també falla, deixi'm estalviar el rotllo dels forats negres). En definitiva, que cal superar la raó dels vells il•lustrats: visca la supraraó!
Per cert doctora, avui és dimecres i no he menjat llegum, ens veurem al divan? L’estimo com un boix, irracionalment, vés per on... un petó.
La supraraó... amic Vladimir, m'ha fet emocionar.
No es pensi, jo també em decanto per la teoria de la complexitat i no pas pel vell paradigma newtonià, cartesià.
Només un apunt: algun cop li diem a un home, a un intel·lectual mascle que no pensi tant? O és una rèplica que només reservem al meu sexe?
Pot venir al divà a partir de les 20 hores, l'hauré perfumat amb ilang ilang.
Jo ha arribat un moment que tot ho faig per mí.
marols,
es faria creus de les vegades que m'han dit: deixa de pensar, cony! i enxufla-la de cop.
Intel·lectual mascle? això sí que és una fal·làcia... u no?
Fins després... aprepara't.
estic d'acord doctora, fem moltes coses per la presió social, però no ho volem admetre perquè queda com si no tinguessis personalitat. Però es així, no en tenim gaire.
Publica un comentari a l'entrada