Santes

Vespre d’estiu, l’àvia ens cita a berenar al jardí. Fa unes setmanes que li van diagnosticar un càncer a l’estomac, una mala cosa que li ha xuclat totes les forces de manera fulminant. Amb fermesa, sempre ha estat una dona “d’armes tomar”, decideix que no vol confiar a la medicina la recerca d’un miracle contra les lleis de la natura. Ara toca morir, i, després de molts anys, ens retrobem al seu voltant. No falla ningú, és un moment especial. Tothom posa de la seva part per complir amb la darrera voluntat d’una senyora de noranta-dos anys.

-S’ha acabat... Estic cansada... No tinc força i no vull viure sense força. Us estimo i em sento mol estimada. Ara ha de ser el que Déu vol... No ploreu, abans o després, tots ens hem de morir, és natural. Us agrairé un parenostre, això sí, i tant me fa que no creieu... Sóc feliç, i em sento orgullosa de vosaltres... la meva família.

La felicitat de la seva mirada ens arriba al cor.

Lenta, insegura, però amb gran dignitat, se’n va a descansar. Els seus peus llisquen amb dificultat per la gespa que tantes vegades ha segat. Es recolza al braç d’una de les filles, amb prou feines els nervis i muscles l’obeeixen. Tots li fem un petó de bona nit, un centenar de petons de comiat. Passa per darrera vegada per davant de la capelleta de les seves santes, la Juliana i la Semproniana, i la mica de llum que encara brilla als seus ulls s’apaga.

Vladimir