Promoció del 86

El sopar era a les 21:30, a l'Hotel Urpí. Vaig vestir-me elegant mais pas trop chic. Anava a trobar-me amb gent amb qui havia compartit 40 hores setmanals durant 10 anys.

La distància entre el cotxe i la porta de l'hotel la vaig fer amb el cor bategant. Feia 20 anys que no havia vist molts d'ells.

A recepció em van indicar la sala, i uns metres més enllà, amb copes de cava de peu llarg, unes quaranta cinc persones van rebre'm amb un pràcticament unànime: no has canviat gens! Notava, comfortada, la seva alegria perquè reconeixien la que vaig ser:

--Home, una mica sí he canviat, no?
--¡Que va!, el mismo pelo, la misma expresión, ¡estás igual!
--Però de bé o de malament?
--¡Ha, ha!

Em va recórrer l'espinada un lleu calfred en veure que alguns dels nois semblaven tan grans... moltes noies duien maquillatge i metxes. La Montse D. era una altra. L'M.R. havia guanyat molt de pes per l'hipertiroidisme. La Maricarmen P. n'havia perdut molt. Dos companys s'havien suïcidat anys enrere. Al Bonet el van atropellar mentre entrenava. L'N., es medicava per alguna estranya malaltia i estava al marge del món, com quan era petita. La majoria eren mares i pares d'un o dos fills, i en duien fotos a la cartera.

La Marisa, soltera, estupenda i fashion, ens explicà els llocs on havia viscut fent de representant de vins. El J.R. havia patit molt per amor. A la Montse M. el seu ex la va deixar amb una criatura de mesos. El Torres i la Sílvia M. es conservaven intactes, igual que en Samuel i la Teva. El seu físic era un xic més accentuat, però mantenien el to, perquè, a ells, la vida els havia bressolat i no pas dut a can pistraus.

Em va costar molt dormir (i l'endemà, a les vuit, en Vladimir m'esperaria per comprar pèsols). Tenia el cos ple d'emocions. Del record de la innocència, de l'estat de possibilitat on tot cabia i tot podia esdevenir-se.
Ara ja no. Per a alguns, hi ha somnis perduts per sempre.

El B. va dir-me que tornava a estudiar per tenir un ofici. L'E. Rivera duia una xapa al coll, per si trobessin el seu cadàver en una missió. Duia 290 salts en el cos de l'aire de l'Exèrcit Espanyol. Ell i el J.R. van ser els meus primers mites eròtics. Els ho vaig dir i vaig notar la nostàlgia en els seus ulls...

Tothom va captenir-se, ningú no va beure més del compte, érem els qui 20 anys enrere cantàvem "Don Inocencio tiene seis dedooooos... en cada manooooo". Amb ells vaig créixer sense gaire prejudicis, aprenent a relacionar-me amb els dos sexes per igual, sense pijeries, lliures, malgrat tots els condicionaments.

Encara que ens trobem d'aquí a vint anys més, aquesta emoció no tornarà a repetir-se.

L'endemà, pensant en els capricis de la fortuna i en què només l'amor et salva de segons quins mals tràngols, se'm van negar els ulls, entre els braços del meu redemptor. Vaig donar gràcies alhora que preguntava al cel, als salzes del parc, a l'aigua que el vent feia tremolar, per què alguns companys van ser menys afortunats.


Lu