dilluns, de març 05, 2007

Essència de vainilla


Mentre en Vladimir es recupera del tancament de terceres o quartes maquetes (editar free-lance és més relaxat; et pots quedar a "l'empresa" fins les 20:53, tancant "Unitat 9. Les músiques urbanes"), he decidit explicar com ell i jo ens vam fer amics.

Va ser culpa de la vainilla.

Veureu, m'agraden les aromes. Ho ensumo tot, sobretot si és flaire i no farum. El perfum em va marcar, com a tots vosaltres.

Vaig entrar a l'editorial sense saber-ne un borrall (sabia un xic de digital, però en suport paper... ni guineu -traducció literal de ni zorra.)

En Vladi compartia despatx amb una noia rossa molt simpàtica, amable i cordial que, no entenc per què, en Vla no suportava.

:-) ;-) :-p

La meva rebuda no va ser espectacular: l'editorial, aleshores, estava dividida en dos bàndols: els excèntrics i el lado oscuro, també anomenades "Les bruixes d'Eastwick". Em va ser fàcil triar.

Les tres persones que em van acollir com déu mana van ser l'oncle Tonny, la meva Fains i en Vladimir. I jo, que sóc hipersensible als bons tractes, m'hi vaig llençar als braços. Em van ensenyar tot el que sé, amb generositat sense límits.

Cul inquiet, treia el nas pels despatxos quatre i cinc vegades al dia, però excepte l'oncle, la resta el compartien amb algun membre o altre del Costat Fosc.
Així que, per animar la cosa, i (acceptem-ho) per fer-me notar, vaig aprofitar un dia que el Vladi no hi era i que hi havia una capsa de bombons per allí, de l'aniversari del Jefe Suprem, per deixar caure unes gotes d'essència de vainilla (sempre duc xominades d'aquestes a sobre) a la cadira del Vladi, a sota mateix del ventilador.

Cada cop que ell anava al lavabo o a per un cafè, n'hi deixava caure unes gotes més.
Durant dos o tres dies, en Vlad anava dient: "no sé què coi... aquesta olor tan dolça...!", i jo amb la meva cara d'innocència en estat pur m'hi acostava, ensumava i deia: "Mmm... és clar, deuen ser els bombons". I va colar mentre els bombons van durar.

La vainilla, però, persistia, i en Vla, que prefereix passar desapercebut, s'anguniejava cada cop que algú entrava al seu despatx i se li'n reia: "collons, nano, quin perfum portes?".

La cosa es va complicar la tarda que el Jefe Suprem va entrar i va mirar amunt i avall, les aletes del nas batent-li suaument, com ales de papallona: "No noteu com una mena d'olor?".

I en Vlad tot verrrmeeell, com una gamba. Aquella tarda vaig saber que s'havia acabat la broma, i vaig confessar, tot treient el flasconet que duia a la butxaca, tancant els ulls i arronsant el clatell, esperant la plantofada...

Però en Vlad va decidir estimar-me, donat que deuria concloure (intel·ligent com és) que als que te la bufen, ni essència de llimac.


Lu

P.S. I no sé si per l'efecte vainilla o pel canvi climàtic, el Costat Fosc s'ha esvaït de l'editorial, tot són xerinoles. Serà que aquella rosseta tan simpàtica ja no hi és i ara n'hi ha una altra, de rosseta, súper antipàtica? :-)

21 comentaris:

^eMMa^ ha dit...

Lulú és veritat això de la vainilla? Ai coi quina gràcia tu!! És la coneixená més original que he llegit mai!!

Pobre vladimir, ell passant vergonya per culpa teva...

salut!

vladimir ha dit...

M'has emocionat videta. No diré res més, tinc una reunió calenta i no puc presentar-mi amb els ulls brillants.

r.

Elrohir ha dit...

M'has fet riure, i molt! Me n'hauré d'empescar alguna per fer-li a en Vladimir ... també.

Deu ser difícil fer-li passar vergonya :P no me l'imagino amb cara de bon jan pensant "no he estat jo .. "

Anònim ha dit...

Doncs sí, Emma, la realitat supera la ficció. Tal com ho he dit, així va ser. Anima't i explica la vegada més original que has fet un amic/ga

Bé, m'he deixat la reacció primària del Vladi: plantofada no, però lleu esbroncada em va caure
:-)

Elrohir, sí, empesca-te'n alguna: posa-li un virus que cada cop que entri el Jefe Suprem li salti un salvapantalles porno!!

Vla, sí, plora una mica, porfa!!

lu

Elrohir ha dit...

ehm ... si encara li agradaria que sortís aquest salvapantalles ... A més, si no diu res i truca a suport em duria un bon problema.

Li'n dec una. Alguna cosa m'empescaré.

De fet, ja tinc l'idea ... Una cosa que li tocarà (i molt) la moral.

Anònim ha dit...

lulú li hauries de preguntar al vladi com ens vam conèixer. No t'ho creuràs.......

Ècrem

vladimir ha dit...

Ecrem,

l'altre dia al cementiri de Vilassar de Dalt vaig pensar en tu;)

deltaica ha dit...

Elhoir,
Et conec potser?
No la sabia aquesta. Moooolt bona lulú!

Anònim ha dit...

Deltaica, coneixes l'Elrohir més del que et penses:

PISTA 1: és un hacker
PISTA 2: és tendre com un all
PISTA 3: gira el cap a l'esquerra...

Lu

deltaica ha dit...

Ho sabia!
Elhoir t'he descobert amb la manera d'escriure... jejeje

Elrohir ha dit...

Giro el cap a l'esquerra? :| Quines coses de fixar-se ... en què influeix això? :O

I deltaica ... fins ara no ho havies descobert? :O

deltaica ha dit...

No, fins ara no sabia res, ha sigut per allò del suport, llavors he lligat caps.
Sempre s'ha de mirar cap a l'esquerra, és on trobarem la resposta...

Anònim ha dit...

vladimir,

el pròxim cop pensa en mi en un altre lloc, que, d'aqui a que ens trobem al cementiri espero que passin anys.....

Ècrem

vladimir-mésmortqueviu ha dit...

Ecrem,

els cementiris són llocs que m'agrada visitar sovint. Als d'Arenys o Cadaqués hi he passat tardes magnífiques, al de Vilassar també (sobretot ara que hi tinc un bon raconet)... Un dia faré un post sobre el tema... Estar a prop dels morts em dona vida, què vols que et digui? Espero que ens hi trobem aviat, ben vius, per catxonderjar-nos amb els morts i els qui els vetllen.

Aprofito per comentar que ara també em ve al cap la Núria Aguilar (fa temps que no en sabem res) i l'admirat Joan Capri i, el seu monòleg de l'enterramorts que tant m'agrada.

Estic fins els... de treballar. Vaig a fotre un crit com el Tarzan, o com la marina... Ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhrg!

Sir William Temple ha dit...

Per coses bones de vainilla els iogurts del Tesco!! Que per cert, a la tapa del iogurt surten les mateixes vares de vainilla de la foto.
A totes les empreses hi ha el costat fosc.

deltaica ha dit...

Parlant de cementiris... jo no hi vaig mai a visitar els meus morts, no m'agrada anar-hi, veig les fotos esgrogueïdes de totes aquelles persones i m'entra mal rotllo. Però és ben curiós, la meva àvia em va demanar permís per traslladar la meva mare al cementiri del poble on va nàixer, i li vaig dir que endavant, ja que jo no hi vaig mai... però ara penso que no sé si he fet bé. Potser algun dia m'hagués sortit el desig d'anar-hi, i ara és el seu cos putrefacte lluny!

Anònim ha dit...

Jo tinc el record del cementiri d'Ambrosero (Cantàbria) on jau el record de la meva neboda Sofia, que morí amb 15 mesos d'edat, deixant-nos a tots el regust d'una papallona enigmàtica que revoloteja al teu voltant una estona i desapareix cel amunt, vent enllà.

Ara és la meva àngel de la guarda, estel inspirador. Des que ens deixà, la meva vida va fer un tomb cap a la llum.

Gràcies pel dolor que em feu sortir de la caverna, Sofia.

Lu

Anònim ha dit...

William,

la vainilla apareix en els llocs més impensats de la meva vida: en els iogurts, en els liquats de soia, en els perfums... on més me la trobaré.

Per cert, on podem localitzar-te perquè ens convidis a provar aquests iogurts?
;-)

Lu

deltaica ha dit...

Tens raó Lu. Per a què volem tenir el cos prop, que com ja he dit, deu estar putrefacte, si conservem els records en el nostre interior? Això no ens ho podrà arrabassar mai ningú, i ens ho emportarem a la tomba (mai millor dit!)
Com es nota que és matí de divendres...
Per cert, quin gran lloc el Tesco. Sir William, sense pensar-t'ho, m'has retornat a la memòria moments meravellosos de la meva vida. Gràcies.

elrohir ha dit...

Quines ganes de parlar de cossos podrits. Simplement saps que tens algú alavora. I quan més alavora està, més gran, intens i profund és el seu record.

En fi, hem passat a parlar de l'essència de vainilla a la mort. Vladi, aquest és un tema per tu, per que facis un post mentre se t'en va la bola.

Si no, sempre us puc passar els contes de mort i assassinats violents que alguns m'envien a la meva pàgina de contes infantils ... per a que els publiqui.

En fi ...

Mery Cherry ha dit...

com que el Sir no es despenja, ja us ho xivo jo. El podeu trobar a http://marquitus.bloc.cat/ i està fet un catxondo