Essència de vainilla

Mentre en Vladimir es recupera del tancament de terceres o quartes maquetes (editar free-lance és més relaxat; et pots quedar a "l'empresa" fins les 20:53, tancant "Unitat 9. Les músiques urbanes"), he decidit explicar com ell i jo ens vam fer amics.

Va ser culpa de la vainilla.

Veureu, m'agraden les aromes. Ho ensumo tot, sobretot si és flaire i no farum. El perfum em va marcar, com a tots vosaltres.

Vaig entrar a l'editorial sense saber-ne un borrall (sabia un xic de digital, però en suport paper... ni guineu -traducció literal de ni zorra.)

En Vladi compartia despatx amb una noia rossa molt simpàtica, amable i cordial que, no entenc per què, en Vla no suportava.

:-) ;-) :-p

La meva rebuda no va ser espectacular: l'editorial, aleshores, estava dividida en dos bàndols: els excèntrics i el lado oscuro, també anomenades "Les bruixes d'Eastwick". Em va ser fàcil triar.

Les tres persones que em van acollir com déu mana van ser l'oncle Tonny, la meva Fains i en Vladimir. I jo, que sóc hipersensible als bons tractes, m'hi vaig llençar als braços. Em van ensenyar tot el que sé, amb generositat sense límits.

Cul inquiet, treia el nas pels despatxos quatre i cinc vegades al dia, però excepte l'oncle, la resta el compartien amb algun membre o altre del Costat Fosc.
Així que, per animar la cosa, i (acceptem-ho) per fer-me notar, vaig aprofitar un dia que el Vladi no hi era i que hi havia una capsa de bombons per allí, de l'aniversari del Jefe Suprem, per deixar caure unes gotes d'essència de vainilla (sempre duc xominades d'aquestes a sobre) a la cadira del Vladi, a sota mateix del ventilador.

Cada cop que ell anava al lavabo o a per un cafè, n'hi deixava caure unes gotes més.

Durant dos o tres dies, en Vlad anava dient: "no sé què coi... aquesta olor tan dolça...!", i jo amb la meva cara d'innocència en estat pur m'hi acostava, ensumava i deia: "Mmm... és clar, deuen ser els bombons". I va colar mentre els bombons van durar.

La vainilla, però, persistia, i en Vla, que prefereix passar desapercebut, s'anguniejava cada cop que algú entrava al seu despatx i se li'n reia: "collons, nano, quin perfum portes?".

La cosa es va complicar la tarda que el Jefe Suprem va entrar i va mirar amunt i avall, les aletes del nas batent-li suaument, com ales de papallona: "No noteu com una mena d'olor?".

I en Vlad tot verrrmeeell, com una gamba. Aquella tarda vaig saber que s'havia acabat la broma, i vaig confessar, tot treient el flasconet que duia a la butxaca, tancant els ulls i arronsant el clatell, esperant la plantofada...

Però en Vlad va decidir estimar-me, donat que deuria concloure (intel·ligent com és) que als que te la bufen, ni essència de llimac.

Lu

P.S. I no sé si per l'efecte vainilla o pel canvi climàtic, el Costat Fosc s'ha esvaït de l'editorial, tot són xerinoles. Serà que aquella rosseta tan simpàtica ja no hi és i ara n'hi ha una altra, de rosseta, súper antipàtica? :-)