diumenge, de març 11, 2007

Promoció del 86

El sopar era a les 21:30, a l'Hotel Urpí. Vaig vestir-me elegant mais pas trop chic. Anava a trobar-me amb gent amb qui havia compartit 40 hores setmanals durant 10 anys.

La distància entre el cotxe i la porta de l'hotel la vaig fer amb el cor bategant. Feia 20 anys que no havia vist molts d'ells.


A recepció em van indicar la sala, i uns metres més enllà, amb copes de cava de peu llarg, unes quaranta cinc persones van rebre'm amb un pràcticament unànime: no has canviat gens! Notava, comfortada, la seva alegria perquè reconeixien la que vaig ser:

--Home, una mica sí he canviat, no?
--¡Que va!, el mismo pelo, la misma expresión, ¡estás igual!
--Però de bé o de malament?

--¡Ha, ha!

Em va recórrer l'espinada un lleu calfred en veure que alguns dels nois semblaven tan grans... moltes noies duien maquillatge i metxes. La Montse D. era una altra. L'M.R. havia guanyat molt de pes per l'hipertiroidisme. La Maricarmen P. n'havia perdut molt. Dos companys s'havien suïcidat anys enrere. Al Bonet el van atropellar mentre entrenava. L'N., es medicava per alguna estranya malaltia i estava al marge del món, com quan era petita. La majoria eren mares i pares d'un o dos fills, i en duien fotos a la cartera.

La Marisa, soltera, estupenda i fashion, ens explicà els llocs on havia viscut fent de representant de vins. El J.R. havia patit molt per amor. A la Montse M. el seu ex la va deixar amb una criatura de mesos. El Torres i la Sílvia M. es conservaven intactes, igual que en Samuel i la Teva. El seu físic era un xic més accentuat, però mantenien el to, perquè, a ells, la vida els havia bressolat i no pas dut a can pistraus.

Em va costar molt dormir (i l'endemà, a les vuit, en Vladimir m'esperaria per comprar pèsols). Tenia el cos ple d'emocions. Del record de la innocència, de l'estat de possibilitat on tot cabia i tot podia esdevenir-se.
Ara ja no. Per a alguns, hi ha somnis perduts per sempre.

El B. va dir-me que tornava a estudiar per tenir un ofici. L'E. Rivera duia una xapa al coll, per si trobessin el seu cadàver en una missió. Duia 290 salts en el cos de l'aire de l'Exèrcit Espanyol. Ell i el J.R. van ser els meus primers mites eròtics. Els ho vaig dir i vaig notar la nostàlgia en els seus ulls...

Tothom va captenir-se, ningú no va beure més del compte, érem els qui 20 anys enrere cantàvem "Don Inocencio tiene seis dedooooos... en cada manooooo". Amb ells vaig créixer sense gaire prejudicis, aprenent a relacionar-me amb els dos sexes per igual, sense pijeries, lliures, malgrat tots els condicionaments.

Encara que ens trobem d'aquí a vint anys més, aquesta emoció no tornarà a repetir-se.


L'endemà, pensant en els capricis de la fortuna i en què només l'amor et salva de segons quins mals tràngols, se'm van negar els ulls, entre els braços del meu redemptor. Vaig donar gràcies alhora que preguntava al cel, als salzes del parc, a l'aigua que el vent feia tremolar, per què alguns companys van ser menys afortunats.


Lu

31 comentaris:

Anònim ha dit...

Es en aquestes ocasions quan te n'adones que la vida dóna moltes voltes i que cadascú intenta triar un camí. Si un dia vaig a un d'aquests sopars suposo que serà la bomba! Es que amb la colla de la Uni encara mantinc el contacte regularment però amb els d'EGB, BUP i COU res de res.

Vladimir ha dit...

Sir,

però és la vida? hi ha elecció personal o ens veiem arrossegats com per una tormenta de sorra, anant a espategar qui sap on?

No sé per què, però lligo el vostre nom al monstre del llac Ness... vaig molt errada?

Anònim ha dit...

Salo,

Entenc com et devies sentir. Quan ens retrobem amb persones de la nostra infantesa no podem evitar comparar les nostres vides amb les seves. Llavors, tenim la certesa que el món canvia amb molta rapidesa i valorem si la vida ha estat generosa amb nosaltres i amb els altres. És bonic reviure tantes emocions, però, és dolorós adonar-nos que la vida ha estat injusta per a moltes d'aquelles persones amb qui hem crescut. Pensem que, si ho haguéssim sabut, hauria estat bé intentar ajudar-les, sobretot a aquelles persones que s'han enfonsat per manca d'amor.

Certament l'amor ens salva i ens redimeix i voldríem que tothom en aquest món tingués l'oportunitat de salvar-se, però no està a les nostres mans.

Alegra't per aquells companys als quals les coses els han anat bé i entristeix-te per aquells altres que no són feliços. I si pots, i et sents amb ganes de fer-ho, segueix-los la pista i intenta donar-los la mà.

Matri

Clint ha dit...

Eps m'ha agradat molt.

Anònim ha dit...

Clint, qui ets!!

Podria tenir una sospita? Vas estar amb mi divendres nit?

Lu

Anònim ha dit...

Matri,

Ja no sóc la Salo, sóc la Lu. És que ja embolico prou la troca jo sola...

T'imagino enviant raigs de llum al personal enfosquit.

Fixa't, jo no sóc, ni de bon tros, tan bona samaritana. Vaig oferir el meu email a gent que, en el fons, em fa por que m'escrigui!

La meva forma de canviar el món, ja ho saps, és molt més intangible, a cop de mail ;-)

Lu

Anònim ha dit...

Buf. Aquells records. El que recordo més dels sopars de ex-EGB són les colònies i perfums que més d'una companya duien quan ja tenien 14 anyets. Els pesols bé?

Uili foc ha dit...

Primer de tot, la promocio va ser del 85 i es deia Inocente, tu estas igual, i les sensacions increibles van ser compartides. Estic segur que mai mes sentire amb aquesta gent el que vaig sentir el divendres. Ara estic lluny, pero encara hi penso sovint.
M'hauria agradat compartir un somni...

Uili Foc

Clint ha dit...

Eps Lu, sóc jo en Clint jejeje i diria que no vaig estar amb tu aquest divendres a la nit, a no ser que siguis la meva dona i estessis mirant la tele amb mi al sofà!

Anònim ha dit...

Aaaahhh!!! Clint, t'havia confòs amb en Uili Foc, amb aquest peça sí vaig estar divendres, seia al meu costat i em feia riure molt.

Uili, et vaig deixar de boniato, eh, amb les meves confessions! Tu també estàs igual de maco.

Pardalet, feia dies que no piulaves i t'enyoràvem.

Els pèsols els preparo aquest migdia, saltejats, n'hi ha d'enormes i de ben petitons.

Les maduixes, tot aigua.

Lu

Anònim ha dit...

Sopar d’exalumnes. Retrobament amb el passat... els primers dedos de Don Inocencio… Sí, sí, però com es deia el xavalet que te la cantava tant bé? “mmmmm....” Ho recordes perfectament, els bons records no moren i sempre brillen quan menys ens ho esperem. Em sembla, suposo...

Déjà vie ha dit...

quasi em fas plorar. Tornare.

Anònim ha dit...

Déjà vie,

som éssers que tendeixen al LOGOS, malgrat que de vegades no ho sembla. Les paraules ho aconsegueixen tot.

Lu

Anònim ha dit...

A l'Urpí??!?!?!

Malapell, malapell...

A l'Urpí hi llogaven habitacions (clar, és un hotel, no? Vull dir "per hores", jeje). També t'hi deixaven jugar a cartes...

Anònim ha dit...

Jo vaig decidir no anar i tenyir d'asèpsia la meva nit de divendres. Però, si la vida decideix que has de viure certes coses, no tens escapatòria… Al dia següent, una trucada em regala el record d’una veu dolça i un somriure trapella; als dos dies, una mà de fotos i dos blogs, un link és el teu, ple de paraules que caminen de puntetes. Molt bonic.
Jo –petita de mi- no vaig anar al sopar i estic rebent tant d’ell! Somric i penso que el Soria, el Bonet…, des de la seva alçada, hauran rebut també la seva dosi d'espurnes ben emotives.

Anònim ha dit...

Anonimo... qui ets???!!!
Noia... petita... sensible... literata...

Sospito que el teu nom és una flor?

Si és així, espero coincidir en un sopar amb una amiga comuna. Poso casa i quiche.

Gràcies pel teu bonic comentari.

Lu

Anònim ha dit...

Perdedor... pots identificar-te més o t'agrada jugar a les ombres?

Va, mulla't, dóna pistes... (vaig ben perduda).

Lu

Anònim ha dit...

Lu, no vas gens perduda, ja m'has conegut... Acceptaré encantada el sopar. Jo poso sorpresa de maduixes.

Alls cuits mai couen ha dit...

Has canviat el títol oi?

Anònim ha dit...

Nono, jo no sóc el del comentari anònim!

Només és que m'ha fet gràcia. L'Urpí és l'Urpí, i si parlem dels anys d'insti, doncs és molt Urpí.

Vladimir ha dit...

Vaja, un encert i un dubte.

Amiga anònima, de seguida que els astres s'arrenglerin, dues ioguis, tu i qui s'hi afegeixi tastarem aquestes delícies a la llum de Venus.

Pededor... em tens ben intrigada!

Emma, he canviat el títol per fer-lo exacte: em treia un any de sobre!

eecalvet_ ha dit...

Coi, que no, dona! Ja em diràs què t'intriga!

Urpí és un nom que és normal que faci molts "clicks", molts interruptors de dins s'encenen de cop... A veure... Deixa'm fer una llisteta, així a bote pronto... Urpí, la Lionesa, Sant Pep, la Bolera, Rubión... Campanes, braves, parxís...

Uffff, ha fet mal, això.

Vladimir ha dit...

Perdedor:

Si els teus llibres favorits són:

Aproximació a la Geografia (setè d'EGB ed. Vicens-Vives)
Calendari del Pagès (de 1987)
Guia Telefònica Província de BCN - Volum I (Abrera-Mura)

He de saber més coses de tu... porfi! Més pistes! O no dormiré!!

No tens bloc?

Anònim ha dit...

ostres, si el dormir o no dormir d'una malapellenca de pro està a les meves mans, doncs per mi que no quedi:

http://carndebanqueta.blogspot.com

M'has fet recordar mil tardes a l'Urpí: en una taula un avi llegint l'Sport, en una altra, dues emperifollades amb la xocolata desfeta, en una altra uns quants ninyatus jugant al parxís i fumant-se un rosli. Joder, com passa el temps.

Anònim ha dit...

No sé si encara em permetràs una pregunta més, perdedor:

De quina promoció escolar ets?

Lu

Anònim ha dit...

Dona, no em facis fer gaires comptes, a mi. Vaig néixer el 73. Però sóc d'uns altres coles, segur.

Anònim ha dit...

Del 73, jo quasi (per dies!)

No pensis que vulgui desvetllar el misteri tan aviat, però... malpellenc, 34 a, blocaire... segur que ens coneixem, potser fins i tot ens hem roçat en algun bareto algun cop...

ja treuré el nas pel teu bloc, a veure si pillo coses :-)

Lu

Anònim ha dit...

33!!! 33 anys!!!

Potser sí, però fa mooooolts anys que no faig vida social a SBD. En fi, ara sóc jo que es queda amb l'intriga...

Uili foc ha dit...

Lu, petita anonima, em deixeu venir al sopar i tastar la quiche i les maduixes??? ets molt bona lu... molt bona...

Uili

Uili foc ha dit...

Lu, petita anonima, em deixeu venir al sopar amb vosaltres? una mica de quiche, de maduixes, jo duc una mica de companyia i quatre fotos....

En fem un quan arribi?

Uili

Anònim ha dit...

Ei, Uili!
Tu estàs convidat al que vulguis!

No cal que duguis companyia: tu vals per dos!!!

:-p