M’arriben uns mails demanant-me que apagui durant cinc minuts les llums de casa per la Terra. Aprofito la penombra i la minsa claror d’una candela per explicar un conte al meu estimat web-master: www.totcontes.com.
Fa molts i molts anys, en una caseta perduda al costat d’un rierol, hi va viure un home penjat del sostre. Era un home ben normal, però es pensava que era una làmpara i la seva família el feia servir sobretot al vespre. Llavors, l’home es concentrava i, de mica en mica, el seu cap pelat es feia brillant i després lluent, fins que era impossible mirar-lo de la claror que feia. Així, cada vespre, la família sopava amb llum natural… I quan tothom anava a dormir l’home-làmpara s’apagava, es despenjava del sostre i menjava a les fosques tot sol. Ben mirat, la vida del home-làmpara era trista, però ell se sentia útil. I, de fet, no trobeu que tots i totes som homes-làmpara? De cent vint watts, de quaranta watts, de watt i mig; tots i totes tenim un temps per brillar intensament, justament abans d’apagar-nos i…
Aquest conte em sembla entranyable, fa temps que el tinc fotocopiat a sobre la meva taula. La gent de l’ofici em comenta que és una poco-soltada, però a mi m’agrada i el vespre era oportú per compartir-lo.
Vladimir
Fa molts i molts anys, en una caseta perduda al costat d’un rierol, hi va viure un home penjat del sostre. Era un home ben normal, però es pensava que era una làmpara i la seva família el feia servir sobretot al vespre. Llavors, l’home es concentrava i, de mica en mica, el seu cap pelat es feia brillant i després lluent, fins que era impossible mirar-lo de la claror que feia. Així, cada vespre, la família sopava amb llum natural… I quan tothom anava a dormir l’home-làmpara s’apagava, es despenjava del sostre i menjava a les fosques tot sol. Ben mirat, la vida del home-làmpara era trista, però ell se sentia útil. I, de fet, no trobeu que tots i totes som homes-làmpara? De cent vint watts, de quaranta watts, de watt i mig; tots i totes tenim un temps per brillar intensament, justament abans d’apagar-nos i…
Aquest conte em sembla entranyable, fa temps que el tinc fotocopiat a sobre la meva taula. La gent de l’ofici em comenta que és una poco-soltada, però a mi m’agrada i el vespre era oportú per compartir-lo.
Vladimir
4 comentaris:
Així m'agrada vladi, que de tant en tant et posis la corbata. Aquesta que has triat, però, és horrorosa. Que te l'ha regalat en Montilla?
M'ha agradat la història.
Vladimir,
a mi també em fan servir al vespre. Sóc una bona cuca de llum.
a mi també m'agrada. M'agraden paràboles, metàfores, moltes vegades serveixen per explicar de forma sencilla coses més complicades.
El problema és quan portes temps fent d'home no-lámpara, tots necessitem tenir períodes intermitents..
anna,
és una corbata vermell-rànci, com aquell vinet que ens preníem el dia que et vaig explicar aquesta història.
Bernat,
les cuques de llum són un dels meus animalons predilectes. Ja les trobo a faltar, aquest hivern se m'està fent massa llarg.
e,
els intermitents els fem servir bàsicament per a canviar de direcció. Estic d'acord, tots necessitem períodes intermitents. Sort.
Publica un comentari a l'entrada