Esperant Tots Sants

El peixet vermell se sentia trist i sol dins la peixera. Vaig pensar que si li posava un mirall davant trobaria el remei a la seva pena. I certament es va eixoriví: l’angoixa es va transformar en una mena d’alegria absurda al voltant del ventre. El cap va deixar de ser el centre. D’un bon cop d’aleta va volar com una lenta papallona a l’altra costat de l’esfera d’aigua. Príncep de l’aire va sentir que la llibertat era vodka glaçat.


Estès ben arran del mirall jeu fred amb l’amant. Mai més toparà amb els límits del vidre. Els seus ulls ben oberts són buits per darrera.
A l’aigua sura una transparent cinta d’excrement. El llast d’una lluita camí d’un miratge. Herència.
Penso que la mort és una petita merda i me’n vaig a pelar quatre castanyes.

Vladi i Matrioixka (mà a “mè”)

Pardalet vola, vola (duet)

Entrada la nit ens comuniques que Viena i Salzburg t’esperen aquest cap de setmana.

Pensem, cal que dediquem al nostra pardal un post volant amb les coses que ens agraden d’aquestes dues ciutats:

Viena: la matinada al Cafè Central, la tarda al Frauenhuber. Passejades pels voltants de la catedral de Sant Esteve i l’Opera, carícies a Schönbrunn i el Belvedere; molts petons al gran palau imperial de Hofburg.

Trepitjar fulles i fulles pels grans jardins centrals i foto Strauss. Descobrir la nostàlgia del crepuscle a la Gran Roda i passeig nocturn amb el tramvia que circula pel Ringstrasse (el tric-trac ajuda a preparar la nit i totes les promeses de felicitat).

Salzburg: la ciutat, tota. Pura, bella i freda com els pits d’una verge.

I a la tornada, sàpigues que t’espera un petit Mozart dedicat per la Salomònica i en Salomó. A canvi del teu melindro, és clar.

VLADIMIR


Pardalet melindrós,

jo et recomano agafar una barca amb motor pel Donau, encara que faci fred, si en lloguessin.
Et recomano, no te'l perdis, el jardí botànic, al costat del Belvedere.
Sobretot, fes-me cas, puja amb l'autobús que hi du, al Grinzing, a sopar. Puja-hi amb llum crepuscular i baixa'n tot alegre, com un bocoi que rodola carrer avall.
Si et cal airejar-te després d'una warme Schokolade, fes cap al Pratter i agafa una bicicleta. Ves enllà de les demarcacions civilitzades i que tot et sigui igual durant unes hores.

I quan tornis, si estàs content, ens deus una xocolata -no pateixis, sense acompanyament.

SALOMÒNICA

La jaqueta i la maleta (Mery Cherry)

Al fil d’un pensament de la Mery Cherry (La jaqueta i la maleta) em faig una meva pel·lícula:

Per un instant el senyor de la jaqueta i la maleta nota la mirada d’una noia a l’estació, i es desconcerta. Però aquest noia també se sent mirada de la mateixa manera, i no n’està menys inquieta. Un breu silenci dins el cor s’encomana. El senyor de la jaqueta i la maleta puja al tren, i seu arran de la finestra oberta a l’andana. Per un instant oblida l’estrès del proper concert, l’angoixa freda de la perfecció, alguns amors sense plaer... Busca la noia per a tornar-la a mirar, quan la trobi no sap que farà, però la busca neguitós. Un rellotge gran i vell mata els darrers segons. El tren es perd dins el buit.

El senyor de la jaqueta i la maleta, de tant en tant, juga a tornar. La vida no li ha anat malament, no, però sovint el visita la mirada furtiva d’aquella desconeguda. De tant en tant es pregunta si potser no va deixar que algunes coses importants se li escapessin entre les mans. Es pregunta com haguessin pogut ser les coses si no hagués estat tan tímid. Una mica menys tímid i una mica més apassionat. Ara, amb els daus buits de sentit, ja no hi ha joc possible.

El senyor de la jaqueta treu de la seva maleta un vell violoncel plegable. Només en la música troba consol.

VLADIMIR

Un suís a les set

Demà anirem amb la Matrioixka al Museu de la xocolata.



Greix, cafeïna i espècies picantones que poc ens convenen.
Però, aleshores, què ens reserven, els qui dicten què és convenient?
Treball i spinning?
No m'hi apunto.
Estrés i èxit?
Incerta batalla.
Correccions i galerades?
Una estoneta.

Au, que farem un suís i berenarem com una colla heterogènia de burgesets i rebels moderns.
Tu entre nosaltres dues, i la nata als llavis i el sucre volàtil de l'ensiamada voleiant com talc.

Per a l’Anna Politkòvskaia

Deia l’Anna : “A vegades les persones paguen amb la seva vida el fet de dir en veu alta el que pensen.” Això escrivia en un llibre poc abans que uns miserables l’assassinessin de quatre trets en l’ascensor de casa seva. El Novaia Gazeta (on publicava assíduament) i tots els diaris mínimament dignes regalimen sang per una mort més que quedarà impune. Estic trist, però serà així, ja ho veureu.

Deia l’Anna: “Només sóc un esser humà, entre molts, que pren notes del que veu.” Sí, però les seves eren notes lliures, massa lliures. Dia rere dia ens explicava des d’una perspectiva independent i sincera el que passa avui a Rússia. La llibertat és un hàbit que no resulta gens fàcil d’adquirir (ni allà, ni aquí) i l’Anna s’arriscava a practicar-lo. Aquí el mèrit. Però els que manen sempre volen que els manats siguin dòcils. Tan senzill com això. Covards, us repugno!

L’Anna no dirà res més, l’han callat per sempre. Això de la mort va així. La nit és fosca perquè és nit. Dies de pluja fina a Rússia. Anna, siguis on siguis, penso en tu; i no com qui pensa, com qui respira, com qui vol seguir respirant LLIBERTAT.


VLADIMIR

Alfonsitos

L’altre dia, en Vladimir, un amic i jo vam anar a fer una copeta. En Vladi, que és un home de món, ens va portar a Casa Alfonso, un restaurant de Barcelona amb molta solera.

Mentre preníem una copeta de vi i una tapeta de formatge, vam xerrar molt a gust i vam riure de valent. Aquell dia, a més, tots tres estàvem de molt bon humor i en Vladi estava especialment animat i intens. A més, cinc minuts abans de marxar, ens tenia reservada una sorpresa: va fer un senyal al cambrer i va dir-li: Tres "alfonsitos", si us plau! El meu amic i jo ens vam quedar expectants i neguitosos fins que els alfonsitos van arribar: uns deliciosos xarropets de whisky, cafè i nata. Boníssims!

I si ja estàvem animats, allò encara ens va alegrar més. Les neurones se’ns van revolucionar, especialment a mi! (Vaig proposar als meus acompanyants que féssim un trio. Llàstima que no s’hi animessin!)

Ai, tant de bo totes les tardes fossin com aquella, tot i que les
tardes especials ho són precisament perquè no sovintegen.
Les coses bones s’han de dosificar per poder valorar-les.

Salut!


Matrioixka

Vladimir al bar

Ai, Vla,

quan estem tocats, pensem en tu a un dels bars de disseny assèptic on et coneixen (no et faig assegut sobre vellut vermell) amb el vas llarg a la mà i el puret. Alguna senyora de quaranta se t'acosta i fa lliscar una nota, per la butxaca del pit, que mig mostres, on deu dir-hi nou números que no marcaràs perquè:
--no és el meu estil, no té cap possibilitat.

En el fons, i gràcies a la teva neurosi de la perfecció, ets un pou de virtut.


Doctora Marols