Ai, Vla,
quan estem tocats, pensem en tu a un dels bars de disseny assèptic on et coneixen (no et faig assegut sobre vellut vermell) amb el vas llarg a la mà i el puret. Alguna senyora de quaranta se t'acosta i fa lliscar una nota, per la butxaca del pit, que mig mostres, on deu dir-hi nou números que no marcaràs perquè:
--no és el meu estil, no té cap possibilitat.
En el fons, i gràcies a la teva neurosi de la perfecció, ets un pou de virtut.
Doctora Marols
dimecres, d’octubre 04, 2006
Vladimir al bar
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Marols,
vellut mai, que tot s'hi enganxa; vas llarg tampoc, el whiskey sempre en got curt i ample com pit de doncella; el puret sí, Montecristo 4.
Sobre les possibilitats, ai Marols, que els homes som trencaclosques de dues peces, fàcils de desmuntar i muntar. Tu més que ningú ho saps, estimada doctora: en la realitat, sempre sou les dones les que acabeu decidint com i amb qui els quatre cops de culet, com i a qui acabar-li el cordill.
Fa dies que no ens veiem, com va el moble-bar de la consulta.
Un petó.
la perfecció és una virtut, que no tinc el plaer de posseir, però que evidentment és pràctica per aquests casos....
De totes maneres, guarda el número....
Publica un comentari a l'entrada