Deia l’Anna : “A vegades les persones paguen amb la seva vida el fet de dir en veu alta el que pensen.” Això escrivia en un llibre poc abans que uns miserables l’assassinessin de quatre trets en l’ascensor de casa seva. El Novaia Gazeta (on publicava assíduament) i tots els diaris mínimament dignes regalimen sang per una mort més que quedarà impune. Estic trist, però serà així, ja ho veureu.
Deia l’Anna: “Només sóc un esser humà, entre molts, que pren notes del que veu.” Sí, però les seves eren notes lliures, massa lliures. Dia rere dia ens explicava des d’una perspectiva independent i sincera el que passa avui a Rússia. La llibertat és un hàbit que no resulta gens fàcil d’adquirir (ni allà, ni aquí) i l’Anna s’arriscava a practicar-lo. Aquí el mèrit. Però els que manen sempre volen que els manats siguin dòcils. Tan senzill com això. Covards, us repugno!
L’Anna no dirà res més, l’han callat per sempre. Això de la mort va així. La nit és fosca perquè és nit. Dies de pluja fina a Rússia. Anna, siguis on siguis, penso en tu; i no com qui pensa, com qui respira, com qui vol seguir respirant LLIBERTAT.
VLADIMIR
dimecres, d’octubre 11, 2006
Per a l’Anna Politkòvskaia
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Ràbia, molta.
Però com pot en Putón dir que faran una investigacio i quedar-se tan ample?
Que farà? Investigar a la seva tauleta de nit?
I ningú li pot dir res perquè té les joguines més noves?
I després direu que ens cal tenir exèrcits i armes. Doncs mira, si no fos per això, potser algú s'atreviria a dir-li: tio, t'has passat, ja no et dono més palotes.
Els homes són dolents
Estimat pardalet,
que no tothom (ni totdon) vol aixafar-te amb el seu cotxe.
Els éssers humans, com les formigues, poden ser dolços o salats.
vladimir, saps si per internet puc veure la "verge de vladimir" en algun web? Em vas intrigar, però no la trobo
Benvolguda Mary Cherry,
no t’esperis una “pintura” que toqui el cel.
La Verge de Vladimir m’agrada perquè la veig com vull i no pas com és. Darrera s’hi amaga una història personal, a hores d’ara, ja més somniada que real.
www.iconaantica.spb.ru/str3bg12.html
Ja que em sembla que t’agrada la cultura portuguesa, acompanyo la imatge d’aquesta icona de mirada trista amb un brevíssim fragment d’un poema de l’amic Pessoa (no en sé la cita exacte). Més o menys fa: “I la mare de Jesús, el tingué sense haver estimat…”
Un plaer.
Mil gràcies!!! No m'hauria agradat quedar-me amb les ganes ara que m'havies despertat el cuquet.
Gràcies, també, pel detall del vers. Com en la majoria dels poemes de Pessoa, se'n poden fer unes bones rèpliques que, d'altra banda, tampoc no seré jo qui m'atreveixi a fer
Publica un comentari a l'entrada