dimecres, d’abril 23, 2008

Enriqueta

L’Enriqueta, el meu roser preferit, em sorprèn amb una florida excel·lent. La cuides, la cuides, i cada 23 d’abril, puntual com un rellotge, el seu bon dia vermell i silenciós omple d’alegria el jardí.

Salto del llit i m’apropo a l’Enriqueta. Només embolicat amb la capa blava dels dies de festa, li decanto les fulles, palpo les tiges i premo els seus capolls per dessota els calzes. És clar, cal posar ull en l’elecció: potser la més colradeta, potser l’oberta i olorosa, potser la fadrina i tancada...

«No dubtis tant, Vladi, que em fas pessigolles... L’essencial no és la rosa, sinó el que transporta... Qualsevol pot anar bé si no t’encalles quan la dónes. Amb decisió i mirant els ulls, sobretot mirant bé els ulls de l’afortunada... I confia en el miracle... I no faci’s el poca-solta.»

Gràcies, Enriqueta, però no... Em sembla que no serveixo per aquestes coses.

Bon sant Jordi (i Jordina).
vladimir

8 comentaris:

Unknown ha dit...

Jo tampoc en sé

Anònim ha dit...

Hola Enric,
bon tema al teu bloc, "les punxes de la rosa".

Benvingut.

ÀnimaAlada ha dit...

bons sant jordi cavaller!

Anònim ha dit...

un petó,
princesa (i bon divendres).

Anònim ha dit...

a mi em sembla que t'aniria bé parlar amb el teu veí. El podòleg saxofonista segur que hi té alguna cosa a dir.

Anònim ha dit...

A dir, o a tocar? Cherry, en certs temes més val no jugar-se-la... la seva parella, el negre bantú, tira llances.

Anònim ha dit...

I aquell ram que duies?
Ah. Em vé al cap el nostre entrenador que ens recordava que ell per Sant Jordi com a mínim regalava un parell de capullos.

Anònim ha dit...

Hòstia sí, que bé ens ho vam passar amb aquell entrenador, vés a saber que se n'haurà fet... espero que no s'hi hagi cagat la -.-