dilluns, de març 10, 2008

La por mou muntanyes

Sí, la por i no la fe.

Ja ho entenc que aquest és un estat molt dividit, que encara són vius els qui van patir la guerra. El meu pare recorda quan van afusellar el seu oncle de disset anys, per anar a missa; la meva mare recorda com li van tancar el negoci al seu avi, per roig.
És evident que així encara no podem votar amb el cap fred.
Estic tristoia de veure els resultats electorals, al contrari que en Vladimir, que deu estar amb un mal de cap de ca l'ample, de la ressaca d'ahir.
Vaig anar a votar, a un partit petit que encara ho ha estat més, espectacularment més petit, fins i tot amb el meu vot.

He constatat que la por, la por mou el món i no la fe. L'angoixa i no els ideals. L'obtusitat i no les certeses. La intolerància a la complexitat i no els dubtes.

Ancorem en el bipartidisme.
I què n'és de perillós fer desaparèixer els matisos! Un món en blanc i negre (com el quadre de Malèvitx), és un món que no deixa espai als amants del fauvisme...
No ens adonem que acabarem vivint en una bidimensionalitat monstruosa que anirà descolorint les veladures de la nostra consciència, de la nostra voluntat.
I tot raspant, raspant, què en quedarà?
El clarobscur barroc de la irracionalitat, poc més.

Lu

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Amen, 100% d'acord. Jo he votat un partit petit, que està tan perdut que no sap ni quin nom té. Només hagués faltat una majoria absoluta (fos de qui fos) i ja hauriem estat cardats del tot.

Anònim ha dit...

M'agrada en Klee, i no m'agrada en Malevitch.
He votat a ERC, tot i haver perdut el nord fa temps.
Però no podia votar pas a cap dels dos monstres. Ahir a la nit, recolzada al sofà del menjador, veia pel televisor la gent del pp i del psoe. Els del psc, exultants, escoltaven el Montilla dient bla bla àdhuc. En un moment de brillant creativitat, el realitzador de TV3 va filmar com, entre l'eufòria dels diputats i gent del partit, la consellera Montserrat Tura (la única del psc que em mereix un cert respecte), passava de tot i escrivia sms a algú, amb la cara més trista i apàtica que mai li he vist.
Potser ella també deixarà el partit, ben aviat.
Tan de bó.

Britney, de gira altra vegada, fugint de les Espanyes.

Anònim ha dit...

Lu,
la por no mou res. Estem en un país molt millor que el de l'oncle del teu pare o l'avi de la teva mare. No és la perfecció, segur, però vivim en un territori on és possible gaudir i ser feliç. Ja t'he explicat moltes vegades que el meu veritable ideal polític és que arreu del món es pugui viure tant bé com aquí. Sé que no està de moda ser optimista, és més romàntic el pessimisme i la derrota. Però amb totes les dificultats que vulguis, jo sóc optimista (tot i la maleïda nostàlgia que m'ha fet venir Malèvitx i Satie).

Elrohir ha dit...

Lu, tots tenim històries d'avantpassats que hagueren de patir per rojos ( i fugir, ni que fos una temporadeta, a França ), o bé directament assassinats per creure en coses superiors a l'home i els diners.

Estic totalment d'acord amb tu, ho he expressat en el meu bloc, i ho torno a expressar aquí .. sobretot a Catalunya, el vot socialista ha estat un vot carregat de por i odi, més que no pas d'esperança i optimisme. I "ells" ho saben.

Però els partits no es belluguen ja per ideals, si no per poltrones i diners, en especial, però no exclusivament, el partit del Vlad: No queda cap principi, cap escrúpol.

I Britney, el PSC ja no existeix, en aquests moments és el PSOEC (a Catalunya).

Anònim ha dit...

ui, voleu dir que no us ho esteu agafant molt dramàticament?
el politiqueo d'aquest país té gran part de teatre, vale, i no es pot dir que la funció sigui per tirar coets, però vaja, hi ha altres coses tant o més interessants per capficar l'estat d'ànim, no us sembla?
feu el que volgueu, ara, jo us recomanaria treure ferro a l'assumpte, que això no ha estat res, que ja n'hi haurà més... i que cadascú hi fagi el que estigui en la seva má, per petita que sigui

Anònim ha dit...

ai, voyeur, de nou per aquí i jo somniant amb el teu rostre sense faccions... EM POTS DONAR ALGUNA PISTA, PER FAVOR?!!!

Elrohir, home, tampoc és això... sota el quadrat negre de Malèvitx hi he posat un Klee... no tot està perdut, home de déu! :-)

joanc ha dit...

A l’època dels nostres avis, tothom menjava tomàquets quan n’hi havia i a l’època de les faves les àvies en sabien fer de totes menes. Abans (tampoc fa massa temps) et triaven la noia amb qui t’havies de casar, l’ofici que havies de fer, l’horari de la missa a la que havies d’anar, els pantalons o faldilles que t’havies de posar per la Festa Major... No fa pas massa temps, no es podia triar gran cosa.
Què s’esdevé ara? Tres institucions centrals de la societat moderna impulsen a l’obligació d’escollir: l’economia de mercat, la democràcia i Internet; les tres es fonamenten en l’agregació de decisions individuals i fomenten un procés continu d’elecció i selecció:
• el sistema democràtic ens obliga a l’elecció d’uns representants
• el consumisme ens obliga a escollir entre un amplíssim mostruari de productes lactis, marques d’aigua, joguines, vacances al mar o a la muntanya, marques de cotxes, l’escola dels nostres fills, comprar el pis o anar de lloguer, veure el Buenafuente o la Mònica Terribas......
• Internet ens obliga a escollir la informació si no volem patir els efectes de la info-xicació
Ens podem abstenir de quasi tot, menys d’escollir. I escollir no és gens fàcil: recordem com Foucault ens diu que els sistemes de poder produeixen els tipus de subjectes que necessiten per a la seva permanència. Controlant la subjectivitat, podrem controlar els mecanismes d’elecció.
I en aquest món d’incerteses (sé cada cop menys, malgrat puc saber més d’alguna cosa), de crisi de sentit, molts prefereixen optar per la seguretat, per la uniformitat, per creure en lloc de pensar (no heu sentit la dita catalana: “pensar fa de burro”?), per no voler adonar-se’n que la llibertat que se’ns permet és la de consumir i no la de crear.
Jo, que vaig sovint a la muntanya, el que sembla que les mou és anar al seu encontre tot caminant. Els carregats de fe o de por com a molt es queden al refugi.

Anònim ha dit...

Joan,
que un servidor encara menja pa amb tomàquet, d'aquests de penjar dels nostres avis i pagats al preu d'or que marca el pagès.

Joan,
si deixa de fer fred tindrem una temporada de faves i pèsols excel·lent, que sóc del Maresme, fes-me cas.

Joan,
per principi poder triar és bo. La nostra societat és molt millor que la dels nostres avis, i el nostre sistema democràtic, amb tots els seus defectes, el millor dels sistemes per organitzar-nos socialment. Ara, caldrà estar atent a l'alternativa sobre la que reflexiona la nostra Lu, molt atent.

Joan,
l'anàlisis de Foucault sobre els mecanismes de control i els "espais de tancament", no sé si la traducció és encertada, em sembla interessantíssim. Però només és un anàlisi. La societat descontrolada, l'anarquia, el caos, no va enlloc. Suposo que cal saber encertar el punt mig, un poder que controli sense ofegar l'iniciativa individual (la socialdemocràcia, no?)

Joan,
el meu avi, el rus, em solia dir: vladimir vigila! que de tant pensar ens podem quedar pansits.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

El único partido válido es el de los servidores de Cristo.

Lu, me gusta más la sobriedad del cuadro negro,su pureza y continuidad. La borrachera cromática de la otra pintura me hace pensar en la fragmentación, la dispersión y el desorden.

Anònim ha dit...

Ginesa,
ara mateix et fotia un petó al teu triangle negre. Tu si que vales, coneja!

Anònim ha dit...

Doncs jo voto per Klee. I si em deixeu, per Nolde i per Matisse.

El Malèvitx, cinc minuts al mes, junt amb el Rothko.