dilluns, de març 17, 2008

Avui no toca riure

Com ho faig per no caure en el catastrofisme i constatar que la cosa és preocupant?

Dic d'entrada que la meva sensibilitat extrema cap el tema de l'aigua prové d'haver viscut un any en un país on no n'hi havia gaire i no era potable.
Anar cada matí a una font, carregar galledes, dutxar-te d'aquella manera, rentar-te les dens amb aigua embotellada, vigilar què menjaves i què bevies, agafar amebiasi... Tot això em va marcar. Tanco aixetes, renyo els que tenen piscines privades, maleeixo els golfs, m'indigno amb l'actitud de mirar cap a una altra banda. Disculpeu-me, ho trobo seriós. Això, concretament, no ho puc relativitzar.
Uns coneguts que treballen a entitats reguladores de l'aigua diuen que les reserves estan al 21%, que enguany hi haurà restriccions fortes, que no es vol causar alarma social, però que el tema de la desertització comença a ser una realitat, com ho són altres efectes del daltabaix ecològic. Riem i diem "no n'hi ha per tant", o tirem pilotes sense pensar què puc fer jo, a què puc renunciar.
Som la generació de la no renúncia i del no esforç? La frase en negreta només pot il·lustrar-se amb la imatge que encapçala aquest post.

Lu

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Cierto, el agua sólo se valora cuando no se tiene, como acá.
Gracias por mostrarme su bloc, es lindísimo. ¡Que bueno que me ubicó!
Saludos a los padrinos del S. Cor.

Teresa A.

vladimir ha dit...

Sí dona, tens tota la raó, proposo què tots plegats fem un esforç i ens posem a cantar.

perdedor ha dit...

Ja saps com està la cosa... Per desgràcia, explicar-t'ho a tu no és explicar-ho a la majoria. De vegades ens pensem que... En fi, és igual. Aquest era un post necessari. Ben fet.

Lu ha dit...

Perdi, si poses l'URL podrem clicar directament al teu bloc.

Gràcies, fixa't quin contrast entre el teu comentari i el d'en Vladi... només dic això: fixa't quin contrast...

Ara resulta que ser crític = ser kumba.

Cantem, doncs.

ÀnimaAlada ha dit...

Doncs mentre el Vladi desafina potser que tanquem l'aixeta quan realment no cal, que deixem d'omplir piscines privades o regar les calçades perquè ningú es molesta a revisar els espersors municipals...

I sí, els camps de golf continuen igual, mentre a les escoles amb hort reguem amb l'aigua que sobra de rentar-se les mans (sense sabó) gràcies a uns cubells fantàstics... Perquè després diguin!

Elrohir ha dit...

Perdoneu, però jo veig que la gran responsabilitat en el consum d'aigua no prové dels usuaris "individuals", si no de les grans empreses i infraestructures.

Avui se sap que es perden milions de litres d'aigua cada dia per fuites al sistema que existeixen des de fa dècades. Avui també sabem que els camps de Golf prosperen, i moltes indústries que per cada peça que fabriquen necessiten desenes de litres d'aigua.

Suposo que la inpscompetencia és un tret caràcterístic d'alguns. Tot hi hem de col·laborar, però alguns més que d'altres.

perdedor ha dit...

Crec que tens gairebé tota la raó, Elrohir, però no crec que sigui tant qüestió de l'estalvi que aconseguim a nivell particular com de canviar la cultura i la percepció que tenim de l'aigua. És una cosa que ja s'ha fet amb altres temes, i és necessària.

A més, hi ha una cosa indiscutible: si no en canviem la percepció, pocs es preocuparan per l'aigua que es perd a nivell "industrial". Si tothom s'hi involucra, la gent no admetrà que aquests despilfarrus continuin. Estaran socialment mal vistos, per dir-ho d'alguna manera.

Maria Escalas Bernat ha dit...

El meu avi, abans de fer la casa va buscar aigua. I allà on hi havia aigua va fer el pou, i la casa al voltant.
Entre aquesta actitud i voler fer Las Vegas als Monegros, hi ha un abisme, no?
I si, ja se que les grans empreses malbaraten molta més aigua que jo, però és en les meves mans vigilar la que JO malbarato. És molt còmode no fer res perquè podem fer poc.

Lu ha dit...

Maria, als teus peus.

Oblidem la doble vessant, individual i social. Bé, n'oblidem una o altra segons el context:

Quan som cafres i malparits diem que "som humans", que pertanyem a una espècie fal·lible. És a dir, apel·lem al col·lectiu.

Quan es tracta de drets d'ús, aleshores "som individus" que s'aferren amb dents i ungles al tan abusat "dret de propietat privada".

Bé, bé, jo ensenyo la foto, que cadascú faci el que li roti el folre dels i ja s'ho anirà trobant.