dijous, de març 27, 2008

Divan oníric I

Doctora, he tingut un somni.


Vaig a buscar paper... Digui, digui.
Hi havia un sofà en forma d'ela, amb dues dones de la meva edat i un home més gran. Una d'elles estava més lluny de l'home. Ell les mirava amb desig. De fet, era com un d'aquests sàtirs de Bouguereau o de Cabanel, sempre a l'aguait, sempre sexualment insatisfet.

Parli'm de les dues dones.
Elles saben qui és ell i tanmateix, no el defugen, sobretot la que li permet d'apropar-se. Sap que mentre la desitgi, tindrà poder. Però tot plegat és una representació i, passat el moment àlgid del desig, tots dos restaran buits (ella, a més, trencada la seva il·lusió de SER, constatarà què inútil i dolorós és transferir el propi poder al desig de l'altre), i recomençarà el cicle del sàtir amb una altra nimfa. Desgraciadament, hi haurà sàtirs mentre hi hagi nimfes.

Què li diu aquest somni? Amb què el relaciona?
Amb la contradicció... i amb la necessitat de recuperar el poder sobre una mateixa. També hi ha la intuïció. Alguna cosa et diu que te n'allunyis, que allí no hi ha el que busques ni el que necessites. Però et fas la cega, cedeixes, perquè la teva necessitat de ser vista, d'existir, és molt gran. T'ensinistren per ser percebuda, per ser mirada, i quan s'activa el circuït seducció-poder, sucumbeixes... no sé, doctora, és complicat, no sé si m'estic explicant prou bé... Hi ha dues forces que tiben en direccions diferents, ambdues molt potents. Sento ràbia per l'existència del sàtir, i més ràbia per l'enculturació que et fa posicionar-te esclava amb consentiment. Crec que les dues dones sóc jo. Potser cadascuna fa el paper d'una de les pulsions. No sé, no sé anar més enllà...
,.
Ha anat molt enllà. La interpretació és lúcida. Estem parlant del tema Objecte versus Subjecte. Un dels punts claus per a l'emancipació personal. En les dones, aquesta pugna es dóna fonamentalment en el camp de la sexualitat, perquè la cultura ha identificat dona amb sexualitat. Tothom necessita tenir poder, però el deleguem: en l'èxit professional, en la seducció, en les conquestes de tota mena... ignorem que l'únic poder vàlid, sostenible, que no fereix ni s'esgota és el poder de la voluntat (o de la volició) i no pas del desig.
Els homes són també objectes dels seus desitjos (de dominació, de ser algú, de tenir més que el veí, en definitiva, d'estar per sobre dels altres homes i de totes les dones).
Bé, per avui ho deixarem aquí.


Dra. Marols

6 comentaris:

petita anònima ha dit...

el poder de la voluntat o la resignació de la voluntat... potser només tens el poder quan s'anul.la la contradicció, quan desig i voluntat van de la maneta, enfortint-se. Poderós/osa qui ho aconsegueixi.

vladimir ha dit...

Els homes són també objectes... caram doctora, si que coneix homes per fer aquestes afirmacions. No li diré ni que sí, ni que no, però vaja, mai hagués pensat que desitjar clavar quatre cops de culet tingués connotacions tan profundes. Vol dir que el problema no és donar massa importància a un tema que és bàsicament pura diversió, joc compartit, risa?

Bé, la meva opinió al respecte ja la coneix: gran part de la insatisfacció sexual de moltes dones i homes és donar massa voltes a una cosa que és en essència tan simple com la natura i les pessigolles.

P.D. La nimfa que m'ha presentat avui, guapa, guapa! però oju! de poder ja sap que poc, si no és aquesta en serà un altra. El mon és ple de nimfes maques i plaers diversos. Ja,ja,ja...

naosampac ha dit...

M’encanta Dra. Marols la seva subtilesa i intel•ligent i personal manera de referir-se a dos punts molt significatius de tota persona: la subjectivitat i el poder.

Ser subjecte (ser Jo) vol dir, almenys dues coses: ser autor i responsable dels meus actes, desigs i identificacions (i això té molt a veure amb la construcció personal del psiquisme de cadascú), però alhora “estar subjecte” als significats, sentits i cànons construïts en gran part per la classe dominant.

Vostè parla d’un somni. Deixi’m referir-me a un mite prou conegut: el mite del part virginal, la marededéu que concep sense intervenció humana, per tal de reafirmar el que vostè diu.

És Déu qui crea el Fill, en tant Maria és només un mitjà per a la manifestació de la seva creació; la contribució de Maria és el que fa de Jesús una persona de carn i sang, però l’origen, l’essència i la identitat de Jesús procedeixen exclusivament del Pare; el paper de Maria és secundari, receptor i nodridor. Quan els cristians se senyen diuen: “En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”; la Mare no hi és, la mare no forma part de la Santíssima Trinitat. Curiós!

També en el Gènesi trobem la mateixa operació: Adam fou creat en el mite fundador de la civilització juevo-cristiana per un Déu masculí, sense la intervenció de cap principi femení, i Eva, en ser creada per Jehovà a partir d’una costella d’Adam, resulta ser doblement una criatura de l’home. Curiós!

La teologia catòlica identifica en l’Esperit Sant la mateixa virtut activa que en la llavor humana. D’aquesta manera, en posar el principi femení en un pla d’inferioritat en relació al masculí, s’expropien les potencialitats del primer per adjudicar-se-les al segon: el mite del naixement d’Eva mostra com la creació usurpa les propietats de la procreació. És el mateix procediment que trobem en el mite de la immaculada concepció.

Si les coses fossin tan fàcils, si els mites i els somnis fossin pura diversió, joc compartit i risa, per què la marededéu no té un fill com tothom, i per què Jahvè no és una divinitat femenina?

Potser, només potser, això té a veure amb el poder i no amb les pessigolles. A la societat patriarcal, són els homes els qui han construït l’ordre dominant i han imposat un discurs i unes pràctiques sobre els altres, anul•lant les veus i les pràctiques socials de les dones; els homes monopolitzen la producció de sentit. És, pel cap baix, curiós que el Déu totpoderós sigui masculí.

vladimir ha dit...

Sampac,
de teorètica no n'hi falta, però:

-Trinitat (Pare, Fill i Esperit), el Tot, el més important, és nom de dona. Miri que en conec una que si no és fada, ho sembla i està divina (com un Déu, vaja). U no?

-Jahvè no té sexe. Vaja, em sembla que encara ningú l'hi ha visitat. Vostè fa trampa, quan li interessa ens parla del fons teològic de les coses, i quan li interessa de la forma i la superfície. Sí, popularment s'ha fet servir la forma masculina per anomenar Elohim, però el nom no fa la cosa.

-No confongui mite amb dogma de fe. Ara no m'embolicaré, però sempre m'ha semblat bonic concebre l'infantament d'un Déu de manera virginal. Un fil de llum pura que travessa el vidre cristal·lí (i que no és bonica la poesia).

Sí, Sampac, sí, el bon sexe és divertit, compartit, ens fa pessigolles i una mica més feliços. Això ho defensaré a capa i espasa.

Lu ha dit...

el bon sexe és divertit, compartit, ens fa pessigolles i una mica més feliços

Vladi, hi estic d'acord.

Llàstima que no siguem ninos i nines inflables, o màquines com l'orgasmatrón de la peli del Woody Allen, que els enxufes un programa i surts amb una rialla que et travessa la cara!

La sexualitat és identitat (llegeix Touraine) i du un seguit d'implícits (inconscients) que fa esfereir.

I si no, per què tantes noies a les carreteres, tants locals, tants agressors sexuals, exhibicionistes i patologies lligades al sexe? Total, si són unes simples pessigolles...

vladimir ha dit...

No sé Lu, suposo que darrera de qualsevol cosa divertida es pot muntar un negoci, i el sexe és molt divertit. Però per a mi, el sexe pagant no és bon sexe, manca la llibertat d'una de les parts, i el desig.