Morir de suïcidi

Ahir vaig saber de la mort del fill d'un conegut. El noi tenia quinze anys. Em va recordar l'Òscar, un company d'institut que a la mateixa edat, va posar també fi a la seva vida.

Voldria expressar la idea, parafrasejant una amiga de la família que també va perdre un fill pel mateix motiu, que aquests nois no se suïciden: moren de suïcidi.

Sí, com si es tractés d'una malaltia i no pas d'una decisió raonada. Sé que es diuen moltes coses sobre el suïcidi, però ningú que ho hagi viscut, n'ha dit res. Què en sabem, de la motivació, de l'estat vital de la persona que perd la vida en aquestes circumstàncies? Res, no en sabem ni en sabrem pas res.

Per això m'agrada usar aquest terme tan respectuós: morir de suïcidi, i deixar-me d'especulacions.

Lu

Divan oníric I

Doctora, he tingut un somni.

Vaig a buscar paper... Digui, digui.

Hi havia un sofà en forma d'ela, amb dues dones de la meva edat i un home més gran. Una d'elles estava més lluny de l'home. Ell les mirava amb desig. De fet, era com un d'aquests sàtirs de Bouguereau o de Cabanel, sempre a l'aguait, sempre sexualment insatisfet.

Parli'm de les dues dones.

Elles saben qui és ell i tanmateix, no el defugen, sobretot la que li permet d'apropar-se. Sap que mentre la desitgi, tindrà poder. Però tot plegat és una representació i, passat el moment àlgid del desig, tots dos restaran buits (ella, a més, trencada la seva il·lusió de SER, constatarà què inútil i dolorós és transferir el propi poder al desig de l'altre), i recomençarà el cicle del sàtir amb una altra nimfa. Desgraciadament, hi haurà sàtirs mentre hi hagi nimfes.

Què li diu aquest somni? Amb què el relaciona?

Amb la contradicció... i amb la necessitat de recuperar el poder sobre una mateixa. També hi ha la intuïció. Alguna cosa et diu que te n'allunyis, que allí no hi ha el que busques ni el que necessites. Però et fas la cega, cedeixes, perquè la teva necessitat de ser vista, d'existir, és molt gran. T'ensinistren per ser percebuda, per ser mirada, i quan s'activa el circuït seducció-poder, sucumbeixes... no sé, doctora, és complicat, no sé si m'estic explicant prou bé... Hi ha dues forces que tiben en direccions diferents, ambdues molt potents. Sento ràbia per l'existència del sàtir, i més ràbia per l'enculturació que et fa posicionar-te esclava amb consentiment. Crec que les dues dones sóc jo. Potser cadascuna fa el paper d'una de les pulsions. No sé, no sé anar més enllà...

,.

Ha anat molt enllà. La interpretació és lúcida. Estem parlant del tema Objecte versus Subjecte. Un dels punts claus per a l'emancipació personal. En les dones, aquesta pugna es dóna fonamentalment en el camp de la sexualitat, perquè la cultura ha identificat dona amb sexualitat. Tothom necessita tenir poder, però el deleguem: en l'èxit professional, en la seducció, en les conquestes de tota mena... ignorem que l'únic poder vàlid, sostenible, que no fereix ni s'esgota és el poder de la voluntat (o de la volició) i no pas del desig.

Els homes són també objectes dels seus desitjos (de dominació, de ser algú, de tenir més que el veí, en definitiva, d'estar per sobre dels altres homes i de totes les dones).

Bé, per avui ho deixarem aquí.

Dra. Marols

LLISTA POLIMÒRFICA

Gelat de vainilla amb xocolata calenta.
Ensumar perfums.
Dinar biològic, berenar greixos industrials. Aviat ho deixaré.
Exionqui (de xutes vitals).
No me'n posis més.
Passo de modes sado: no em depilaré segons què.
Ungles curtes (sisplau) i sense pintar (de genolls t'ho demano, no et pintis les ungles dels peus).
Que no en vull més, de debò!
Ulls foscos. Sense desmerèixer els altres.
Una bona conversa (amb anàlisi psicosocial i referents culturals).
Uf!, que estic bé, que no en vull més, no em posaré arrecades, ja li trucaré...
Un gat passant per una teulada. De nit.
Plaques solars, recollir l'aigua de la pluja.
Respecte. Admiració.
Per què hi ha tant infantilisme i en canvi, tan poca innocència?
Suïssos al SABAT!
Els seus dibuixos.
Ping pong d'emails.
Mmm... oh, sí!, això.
Un restaurant sofis de tant en tant.
Mira, a mi em tracta així i li trenco les cames.
L'hort urbà que planegem plegades.
Tu volies que jo nasqués?
Psicofúting
Quan et tremola la barbeta explicant alguna cosa.


Lu

Mandra

Ahir vaig llegir un conte que em va fer pensar, es titula “Mandra” i és del llibre d’en Jordi Cantavella “Paper higiènic”, que us recomano per passar-la bé.

Amb petites variacions meves, la cosa seria:

I quines poques ganes de treballar! Anar a la feina li fotia tanta caguera que caminava amb una mandra absoluta. Arrossegava els peus com l’avia Amparo quan es posa les plantofes de llana. Els braços li pesaven com dues barres de plom.

Es va aturar i es va negar a continuar caminant.

Després que passessin el camió de la brossa, dotze turismes, tres camions, una camioneta, sis autobusos, un autocar, set motos i un comunista amb bicicleta van recollir el seu cadàver aixafat.

Bona Setmana Santa i Pasqua.

vladimir

Ommm

Fa temps que no parlo de ioga i de les coses que abans em feien risa. Això vol dir que ja les he interioritzades i les dono per normals? Oh, Goddess, no!

Avui he fet l’exercici d'observar amb objectivitat les coses que fem a classe i, sobretot, allò que diuen els profes, pare i fill.

Com a tast:

--No me dejo llevar por una respiración banal.
(quan fem postures compromeses i la gent comença a posar-se de tots colors)

--Quietuud, quietuud... relajaciónn, relajaciónn... bienestarr, bienestarr...
(durant la relaxació final)

--Ponemos la espalda totalmente recta en esta postura de “fuelle-muelle”...
(no tractis d’imaginar-te la postura, t’ho prego)

--¡Exhalo! ¡Exhalo! ¡Exhalo! ¡Exhalo! ¡Exhalo! ¡Exhalo!
(durant la respiració kapalabati, no tractis d’imaginar-te de què va)

--Estiramos el cuerpo, haciendo una “mandra” corporal.
(jo crec que la gent fa veure que entén "mantra", calla i no diu res)

--Inhalo, exhalo, suuuspiro...
(si em preguntes en públic si la gent sospira, faré veure que no sé de què em parles)

Ah!, però surts com nova. I pots fardar davant d'amics incrèduls: "tu no et toques el genoll amb la barbeta..."

El genoll i el que faci falta.

Lu

Avui no toca riure

Com ho faig per no caure en el catastrofisme i constatar que la cosa és preocupant?

Dic d'entrada que la meva sensibilitat extrema cap el tema de l'aigua prové d'haver viscut un any en un país on no n'hi havia gaire i no era potable.

Anar cada matí a una font, carregar galledes, dutxar-te d'aquella manera, rentar-te les dens amb aigua embotellada, vigilar què menjaves i què bevies, agafar amebiasi... Tot això em va marcar. Tanco aixetes, renyo els que tenen piscines privades, maleeixo els golfs, m'indigno amb l'actitud de mirar cap a una altra banda. Disculpeu-me, ho trobo seriós. Això, concretament, no ho puc relativitzar.

Uns coneguts que treballen a entitats reguladores de l'aigua diuen que les reserves estan al 21%, que enguany hi haurà restriccions fortes, que no es vol causar alarma social, però que el tema de la desertització comença a ser una realitat, com ho són altres efectes del daltabaix ecològic. Riem i diem "no n'hi ha per tant", o tirem pilotes sense pensar què puc fer jo, a què puc renunciar.

Som la generació de la no renúncia i del no esforç? La frase en negreta només pot il·lustrar-se amb la imatge que encapçala aquest post.

Lu

Tanga

La por mou muntanyes

Sí, la por i no la fe.

Ja ho entenc que aquest és un estat molt dividit, que encara són vius els qui van patir la guerra. El meu pare recorda quan van afusellar el seu oncle de disset anys, per anar a missa; la meva mare recorda com li van tancar el negoci al seu avi, per roig.

És evident que així encara no podem votar amb el cap fred.

Estic tristoia de veure els resultats electorals, al contrari que en Vladimir, que deu estar amb un mal de cap de ca l'ample, de la ressaca d'ahir.

Vaig anar a votar, a un partit petit que encara ho ha estat més, espectacularment més petit, fins i tot amb el meu vot.

He constatat que la por, la por mou el món i no la fe. L'angoixa i no els ideals. L'obtusitat i no les certeses. La intolerància a la complexitat i no els dubtes.

Ancorem en el bipartidisme.

I què n'és de perillós fer desaparèixer els matisos! Un món en blanc i negre (com el quadre de Malèvitx), és un món que no deixa espai als amants del fauvisme...

No ens adonem que acabarem vivint en una bidimensionalitat monstruosa que anirà descolorint les veladures de la nostra consciència, de la nostra voluntat.

I tot raspant, raspant, què en quedarà?

El clarobscur barroc de la irracionalitat, poc més.

Lu

Vota

Bé, perdoneu-me aquests post però avui em pesen els collons com un parell de boles de formigó. Aquests dies he agut de sentir tantes cabronades... Excepcionalment redactaré en castellà, sóc fill de l’escola pública i la immersió lingüística i crec que puc expressar-me perfectament en els dos idiomes. Vamos allá pues, con alguna conversación que he tenido a raíz de las elecciones:

Me cuenta Lola, una amiga lesbiana que se casó hace unos meses, que el domingo no piensa ir a votar, que para ella los del PP y los del PSOE son la misma cosa: putos políticos. Me callo, como os he dicho, es una amiga y tampoco va a querer escucharme, los histéricos suelen ser personas duras de mollera, buena gente, pero ni con cornetilla... Prefiero seguir dándole vueltas a lo que le diría: “mira tía, quizás sean la misma mierda, pero con el de la americana prieta ni te hubieras podido casar, ni tendrías la custodia de tus hijos, ni te hubiera salido gratis la operación. Sabes, yo votaré porque no me apetece volver a gritar en las manifestaciones de tus amiguitas como un perro sin amo.”

Mi sobrino de 19 años, un hijo puta la mar de simpático, me dice que los políticos se la sudan. Él es auténtico, un enamorado de la música radioactiva y follar con condón de burbujas, uno de esos que va pegándole patadas a las paredes y meándose sobre los coches de lujo los sábados de luna llena. Me confiesa que a él, el domingo, le gustaría cagarse de canto en la raja de la urna… Es mi sobrino y lo aguanto, aunque anteayer le diera unos euros para que fuera a comprarse un bote de champú Zincation Plus, no soporto ver nevar cuando me habla. ¡Ay! Supongo que el domingo debo ir a votar, aunque sólo sea para que no exploten en un chiringuito de playa a esta juventud tan entrañable, como le pasó a los camareros de antes que por cuatro chavos les hacían pelar las patatas hasta con las uñas.

Martina, una argentina que me ha descubierto la grandeza del mate, me cuenta que ya tiene un contrato de trabajo y que pronto, después de mucho sufrimiento, va a poder legalizar su situación. Me dice que le encantaría votar y que escriba en mi bloc si al yerno de Aznar, un tal Tarik Agag, árabe hasta el agujero del prepucio, también le van a hacer el famoso examen. Me dice que ese tal Mariano no tiene vergüenza, que en los buenos tiempos su patria, Argentina, puso un plato de papas a todos aquellos compadres gallegos que hasta se les caían los dientes del hambre que llevaban. Me dice que apunte porque se siente herida: casposo, purria, rencoroso, revanchista… vete a disecar a los gatos capaos antes que sus pudran.

Bien, acabo porque me saldría de madre. Creo que la gente de izquierdas el domingo debemos ir a votar. No solo tenemos la oportunidad de ganar, eso ya está hecho, sino de enterrar a esa gente rancia, mal educada, belicosa y cavernícola EJPAÑA.

Izquierdas, porqué no es lo mismo (yo PSC, pero cada uno con la suya)… todos juntos contra la derecha. Los vamos a mandar a tomar por culo, y como dijo mi querida Chacón, ¡Guapa!, quien tenga dudas que escuche la COPE.

vladimir

Gisclareny 05-03-08

La montse i el ramon em fan arribar un bonic intent de haiku:

Hi ha aquell silenci misteriós i preciós de la neu...

que no priva a la primavera d'obrir-se dolç camí.

vladimir

Mauna Loa

Dedicat a T.G. el dia que, com una amazona, va córrer la Marató.

A la festa de fi de curs de segon de BUP, vam fer un concurs de Miss i Misters on els delegats repartien bandes de paper de vàter amb el títol de cadascú: Miss Petazeta, Miss Privata, Mister Bomba Fètida... a mi em van batejar com a Miss Vesubi.

Han passat vint anys i una bona amiga em diu que és cert que sóc un volcà, però ja no per les erupcions, sinó i sobretot pel temps de latència, en què aquell conus és, senzillament, una muntanya amb el cim escapçat com un melic.

I penso que he trobat un altre volcà en ella, impressionant i ple de contrastos. Ho és, també, per aquella capacitat de gestar el magma en el silenci i la solitud de les alçàries.

Aliens als focs d'artifici, la major part del temps, els volcans estan, com el Mauna Loa, uteritzant la propera eclosió.

Lu