La gelosia és una malaltia terrible. TERRIBLE, sí, amb majúscules. Ho destrueix tot: els sentiments més nobles, la dignitat, l’alegria... tot. Us ho vull explicar perquè en conec la història, perquè per culpa d’aquesta malaltia vaig perdre la noia que més m’estimava... Pobre Anna, amb la il•lusió que teníem al principi, quan passejant a tocar d’onades convertíem els nostres nervis, encara blancs, en les cordes d’una guitarra.
Però jo era jove i insegur. Viatjava molt i estàvem massa temps sense veure’ns. I, durant les meves absències pensava massa en els xavals que estaven penjats d’ella (als homes ens sembla saber detectar aquestes coses)... I Ella era tan voluble... i jo sempre desconfiant de la titola i els ous dels més íntims, aquells caps de cony que anomenava amics. I després, quan tornava, ho volia saber tot: on havia anat, què havia fet, amb qui havia estat... I la vaig esgotar fins a la tortura, i encara gràcies que tingués força per fugir (sort que no va confiar més en els petits moments de plaer que semblava que ens podien salvar).
Amb el temps, aquell dolor juvenil el recordo amb una mena de tendra nostàlgia. La vida va donant voltes i ara sóc capaç de veure les coses d’una altra manera. S’aprèn a cops, diuen. És així, creieu-me.
Vladimir
dijous, de juliol 12, 2007
La gelosia
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
desconfiaves de les titoles? És pitjor desconfiar d'altres parts del cos més perilloses!
Completament d'acord Mery Cherry, els penis, no són la part més perillosa. L'ebullició dels gelos juguen males passades Vladi.
mery i petjada,
Sí, sí, teniu raó. Però quan un és un xaval, què voleu? Amb el temps i a cops, fins i tot alguns aconseguim aprendre que el més perillós no és l’anecdòtic detall.
Però d’altre banda, no creieu que la cosa està en la confiança en un mateix? i en saber transmetre l’alegria d’aquesta confiança a l’altre, és clar. I per damunt de tot, el respecte, i quan parlo de respecte vull dir acceptar totes i cadascuna de les decisions de la persona que s’estima encara que ens semblin equivocades, fins i tot pernicioses pels nostres interessos. Més o menys.
jfñsdkdfñd
pro no nomes els gelos de parella. Q me'n dieu dels dels amics? tb son terribles, i llavors no tens gelos de titoles , sino de ments que et poden "robar" l'amistat...
marina,
segur que deus tenir raó, però jo no crec gaire en l'amistat. I menys en l'amistat considerada com a propietat sagrada.
Jo crec molt en els moments d'amistat (val la pena viure només per a compartir-los de veritat). moments que es donen de manera absolutament gratuïta i que ajuden a no sentir-nos radicalment sols ;)
Vladi,
tot i que no creguis en l'amistat, gràcies per exercir-la en tants moments.
Vladimir,
No entenc que creguis en coses tan increïbles com Déu i la seva parentela, i no creguis en coses tan boniques com l’amistat. Company, que sense l’amistat la vida és eixuta com unes xirruques.
Com has dit que es deia?
Potser tenies raó i tot
anna,
un plaer.
Bernat,
no he dit que no cregués en l'amistat, he dit que no i creia GAIRE. Sensa cap mena de dubte, sense moments d'amistat la vida és seca.
Anònim,
tenir raó, segons com, tampoc és tan important.
Hola Núria,
per pesat no, per cabrón. Ara ho veig clar, però en el moment que passava no. Sort que ella es va atrevir a fer el salt, SÍ; també gràcies que el cop no va ser en va.
Publica un comentari a l'entrada