Surto a passejar per l’escullera i els núvols em porten el record d’un petit conte del meu país. És la història d’un cotxer rus que perd el seu fill petit. Li agradaria confiar la seva desgràcia als passatgers mentre els porta en el seu carruatge, però cap d’ells està disposat a prestar-li atenció (el troben pesat, no estan per romanços). Empès per la soledat, no li queda més remei que desfogar-se amb el seu cavall. “Així és, cavallet meu… el petit kuzmá ja no és amb nosaltres… Ens ha deixat… Es va morir de sobte, així com així…” La ciutat esta coberta de neu i fang, és una nit freda, a la cotxera l’aire és gelat; la gent entra i surt, té pressa, es mou indiferent als detalls, cadascú capficat en el seu problema. En un racó, el noble cavall llença l’alè a les mans del seu amo, menja civada, escolta atentament. El cotxer li explica tot.
Vides minúscules, històries discretes, solituds sense lliçó de conducta. A vegades, parlant amb el mar, em sorprenc quan una llàgrima llisca per la galta i no sento res d’especial.
*Post sobre un conte d’Anton Chejov, no en recordo el títol.
dimarts, de juny 05, 2007
Conte curt
Vladimir
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Plorar i no sentir res d'especial.
Vaig a fer-li un email a la Dra. Marols, a veure si m'ho aclareix.
De totes formes, m'ha agradat molt.
Vladimir,
No li regalarà a la seva doctora preferida un d'aquests llibres tan evocadors perquè se l'endugui al llac de L.?
Benvolguda Marols,
tinc per a vostè un Süskind anomenat “La història del senyor Sommer” que darrerament he rellegit i m’ha agradat moltíssim. Un conte petit i senzill, fantàsticament il•lustrat pel Sempé (sempre gran), molt divertit i amb final de llàgrima.
"En un poblet alemany on qualsevol petit incident adquireix ràpidament la categoria de notícia, un nen comença a interessar-se per un personatge que veu passar cada dia pels voltants de la vila com un fantasma: es tracta del senyor Sommer, que amb la seva motxilla i un llarg bastó camina incessantment des que surt el sol fins a ben entrada la nit sense dir res a ningú”.
Aquest llibre val molt la pena, Marols. En Sommer és un solitari entranyable i el seu destí un llac sense monstre.
Moltes gràcies, Vladimir.
L'hi vindré a recollir la setmana entrant, i, si s'escau, el convidaré a un xarrupet del que vulgui a la xampanyeria que fa cantonada.
Marols (quines confiances!)
No crec que no sentis res d'especial quan una llàgrima llisca per la galta. No m'ho crec.
No sent res perquè la xucla amb totes les seves forces per no deixar-la escapar
doncs és estrany, una llàgrima acostuma a pesar més que tres-centes...
cuida't i no et compris cap cavall!
Amigues i amic,
Em costa plorar. No ho dic amb orgull, és el pes d’una determinada educació. Però us asseguro que els sentiments no són proporcionals a les llàgrimes que els desfoguen.
jo a vegades he plorat sense saber molt bé si estava content o trist. Malegria, que diria manu chao.
m'ha agradat el post, vladimir. Entranyable. La necessitat de trobar una orella quan tens a dins una pedra de cinquanta kilos també surt, de dins un ex alcalde de nova york, a la peli Shortbus.
Publica un comentari a l'entrada