divendres, de maig 04, 2007

"LL"

M’agradava estar amb ella. Sentir com cantava i veure com escrivia. Ho feia bé. M’agradava que vingués a casa i m’ajudes a cuidar el jardí, a podar els arbres i a mimar aquell roser que va florir només per als seus ulls. M’agradava tenir-la ben a prop, respirar-la.

Però hi va haver una nit que pels seus ulls hi va passar com un núvol. Havíem anat a sopar al passeig marítim, l’havia acompanyat a casa seva, m’havia convidat a entrar. Recordo la música de REM a la seva habitació, les copes de Knocando amb gel, les paraules maques, les carícies i els petons... I vet aquí, que just quan m’explicava un dels seus secrets de nena (sempre deia que els meus ulls la feien parlar), el principi del final:

«vlad., m’encanten les coses que em dius, les teves fantasies, les reflexions… però no m’expliques mai res de tu (suposo que volia dir de les altres), no confies en mi, no em valores… Què passa aquí?»

Durant un cert temps vam ser feliços d’una manera imperfecta, però feliços. El misteri d’un home potser atrau les dones, però no les reté.

Les primeres flors de l’Enriqueta, el meu roser preferit, comencen a assecar-se, aviat cauran. El meu veí podòleg assaja al saxo Rhapsody in Blue. El vent passa lleu, em frega el clatell i se’n porta la nostàlgia amb les seves preguntes... I ja no sé el que penso, ni saber-ho intento.

Vladimir

6 comentaris:

Anònim ha dit...

És més fàcil encisar que retenir...

Anònim ha dit...

Has deixat que se t'escoli per entre els dits, sabent com sabies que t'agradava estar amb ella, tenir-la, respirar-la. I això era saber molt.
Vladi, potser fora bo saber el què penses, si més no, intentar-ho.

Anònim ha dit...

Vladi,

He sentit a massa gent dient que "la culpa mai no és d'ells". Al meu parer, és el més gran error que ser humà pugui cometre: que la culpa sigui sempre dels altres.

I t'ho dic amb més carinyo del que imagines: la culpa sempre és de tots dos. Els errors no els comet mai un de sol.

Anònim ha dit...

p,
depèn. Hi ha persones especialistes en retenir, són com aranyes àvides de petites mosques i mosquits. No sé fins a quin punt cal retenir res. Dubte.

anònima,
sovint no valores les coses fins que les perds, o les valores perquè les perds... "No hi ha més paradisos que els paradisos perduts" (diu un bon amic de Bearn).

marols,
t'imagines coses que el text no diu. M'esplaio en unes enyorances boniques i probablement compartides, el despertar d'un amor trànquil i tendre que no va quallar en una relació estable (cosa de caràcters). No hi ha culpa, ni sentiment de culpa. Errors molts, som humans. Però la relació va ser neta i es va acabar amb la mateixa llibertat amb la que va començar.
Sé que m'aprecies, jo també.

Anònim ha dit...

Vladi,

No, no. No imagino res.
El text em serveix d'excusa (sempre ho fa) per dir les 3 o 4, que només són 3 o 4, coses que tinc clares. La resta és pastura de l'especulació, el dubte i el vertigen.

1. Sempre hi ha més punts de vista que el d'un.
2. Tenim tendència al narcissisme. Ens costa ser empàtics.
3. Escoltem allò que ens agrada escoltar i ens tanquem en banda quan no ens agrada el que sentim, sobretot quan pressentim que va en contra dels nostres interessos.
4. Sovint només tenim en compte els nostres propis interessos.

I tot això du a la claveguera.
Ara digues-me cristianeta.

Anònim ha dit...

Guapíssima!