Tal com vam quedar amb Mery Cherry, uns apunts sobre el desig.
DIEC: tendència a la possessió d’un objecte o l’acompliment d’un fet.
GREC: Es manifesta en l'esfera conscient de la personalitat i constitueix una de les motivacions fonamentals de la conducta.
RAE: Movimiento afectivo hacia algo que apetece.
Empèdocles va descriure dos principis (Eros i Tanatos). Definia l'Eros com un impuls que uneix i Tanatos com un que separa. Freud ho va simplificar: Eros, sexe. Tanatos, mort.
El desig és un estat d'excitació que ens fa moure. El no desig, l'apatheia, és la quietud. Ben conduïda, pot ser una pràctica zen. Altrament, font de spleen. Pots tenir desig de beure litres de cocacola, de fer-te pirata o donar la volta al món en sidecar. I pots desitjar una persona que no és qui dorm al teu costat.
Hi ha persones que necessiten dosis altes de tensió i drama. El que els motiva és la novetat o la conquesta, què fan un cop han conquerit o exhaurit la novetat? Dues pedres? Infidelitat? Pactar? Separar-se i "a por otro/a"? D'altres, desitgen amb menys vehemència, tenen tolerància a la rutina.
El qui té un desig ardent de descoberta, d'aventura, combina malament amb el qui se sent a gust en la comoditat del sofà de casa. Aleshores aconteix el dilema:
si l'estimo, però m'avorreixo, què faig, el/la deixo?
Conec casos que ho han fet. Els ha passat per davant un tramvia anomenat desig, i hi han pujat sense dubtar-hi. L'apatia els devorava com una lepra.
D'altres, que tenen incapacitat per renunciar, que ho volen tot, senzillament, busquen fora l'emoció perduda, però s'aferren al de dins. Neden i guarden la roba. I la infidelitat no és tant enrollar-te com trair la confiança. Fer creure que ets qui no ets. Dir que acceptes les regles del joc, i fer trampes.
Conec casos que ho han fet. Tiren d'argumentari justificatori. No poden assumir la culpa i generen un discurs prou conegut: "no li dic per no fer-li mal", "al capdavall només és sexe", "dir-li-ho és més egoista que callar"...
I encara hi ha uns tercers que miren de conciliar. En aquest grup hi ha els qui fan el puta i el ramoneta (juguen, però només una mica, sense acostar-se massa al foc.
I els qui s'esforcen en trobar l'emoció diària: a la feina (si cal, la canvien), a l'oci (s'apunten a fotografia astronòmica, pintura amb fang, tirolina nivell 3) i als projectes (l'any que ve pujaré al Kilimanjaro), i pensen: no val la pena arriscar-ho tot per uns moments d'oxitocina.
Dra Marols
17 comentaris:
Jinja ha arrugat el front. Rinja, el nas. Bubamara, la pellofa.
Jo, aplaudeixo.
Si Jinja ha arrugat el front, Rinja, el nas, Bubamara la pellofa i la Mery Cherry aplaudeix, jo em trec el barret!
Marols, marols, marols…,
vols dir que tot plegat és tan complicat? Davant tan profunda reflexió em sento un enze, un talòs simple com un mecano de dues peces. La meva teoria és mirar de fer-ho tot fàcil, no complicar-se gaire la vida ni complicar-la als altres, portar els desigs amb dignitat i tranquil•litat (i si de tant en tant se n’acompleix algun, visca-visca, i si no se n’acompleix cap, dos bistecs). Fer-ho fàcil, fer-ho fàcil, fer-ho fàcil. Acceptar els errors propis i dels altres, actuar amb honestedat i generositat, perdonar molt i perdonar-se, entendre que en joc de l’amor a vegades es perd i d’altres es guanya, plorar i riure, mirar de no fer plorar i esforçar-se per ser agradable, i confiar en l’instint que no enganya i la tendresa que salva. Ah! i sobretot-sobretot, cada nit abans d’ajocar-nos posar tot el nostre cor als peus de la verge dels miracles.
Marols, crec que no és tan important poder satisfer la major part dels nostres desigs, de veritat. I de la infidelitat, només et diré que TOTES les dones interessants que he conegut ho han estat (infidels de pensament o d’obra) i tampoc s’ha acabat el món.
Pensaré una mica més en el teu post, demà tindré un cert temps.
Cherry,
molt exòtic això de la pellofa, m'ha entrat desig de cacauets.
Petjada,
a mi no m'enganyes, et treus el barret perquè fa calor ;)
Paraules plenes de sentit. Desitg de xocolata
Com passa amb les perspectives, la Dra. Marols només en representa una, la científica.
La filòsofa i terapeuta Paule Salomon te n'explica una altra a "Bienheureuse infidélité".
Remenin i triïn, o no.
Ostres, jo també m'enrojolo i m'adono que la realitat la construim tots plegats dient el què veiem des de cada perspectiva.
Treuré el nas pel llibre de la petita anònima.
Vladi, el pecat de pensament també computa? Doncs estem ben cardats! ;-)
Pardalet, al Viadé fa temps que ens hi esperen, o a La Nena, encara millor, que el Vladi té les seves manies.
Marole
Dilluns, dimarts o dimecres de la propera setmana?
1969. Peter Fonda: Easy Rider. Viatge en moto a la recerca de la llibertat. El cel és el seu límit
1997. Peter Fonda: Ulee’s Gold. Un veterà del Vietnam s’encarrega dels seus néts; el seu fill està empresonat i la seva nora, toxicòmana, intenta allunyar la seva neta del carrer.
Què s’ha esdevingut en aquests 30 anys? Aquest canvi cultural pot ser vist de dues maneres:
1. cal defensar el retorn a la llei i l’ordre
2. pot seduir amb el presagi d’una societat nova i millor
Al marge de com ho interpretem, una cosa sembla clara: la vida familiar va experimentar una pregona modificació. Les parelles d’abans quasi han desaparegut i, paradoxalment, els primers a defensar el matrimoni, són els homosexuals.
La mateixa idea de parella ha esdevingut problemàtica (atenció: la parella original no fou la parella home-dona, sinó mare-fill/a) i el matrimoni dels pares representa, sovint, la desil•lusió i les esperances decepcionades (“jo, de gran, no vull viure en parella tal com ho fan els meus pares”).
Però, quasi tothom segueix somniant amb una relació amorosa que duri per sempre. Els fracassos i ruptures dels altres fan créixer aquests somnis i intensifiquen la recerca de noves formes per assolir-los. Sembla que s’han canviat les prioritats: abans es posava l’accent en el sexe, ara en la seguretat.
Sabem que el context cultural prescriu la forma que pren la relació entre els sexes. A l’època dels nostres avis, religió, tradició i història apuntaven al matrimoni monògam “fins que la mort ens separi”. El capellà, el metge i el mestre hi estaven d’acord, i ningú es qüestionava aquest camí prescrit. I cada parella se les enginyava per seguir la prescripció amb els mitjans que podia.
Però en els anys seixanta, superats els efectes de la Segona Guerra Mundial, la llibertat esdevingué la consigna i la ciència va agafar el relleu de les instàncies que fins llavors havien creat sentit. I ara les parelles cerquen allò que els expliqui com estimar-se.
Però la ciència, que en principi es veia com alliberadora respecte la religió, pot esdevenir tan constrenyidora com la religió. Només cal que una revista publiqui un article, pretesament científic, sobre la freqüència setmanal amb la que la parella promig “ho fa”, per crear tot tipus de conflictes: “ho fem poc”, “dec ser frígida”, “la meva dona diu massa sovint que té mal de cap”...
Sovint, els resultats seriosos d’investigacions científiques, són divulgat com a prescripcions i normes. És el que va passar amb les investigacions de Masters i Johnson (matrimoni format per William Howell Masters y Virginia Eshelman Johnson), el 1966, consistents a filmar i observar més de 10.000 actes sexuals en un grup de 382 dones (d’edats entre els 18 i els 70 anys) i 312 homes (d’edats entre 21 i 89 anys), per tal de descriure els canvis físics que es produïen durant l’activitat sexual. Una conclusió: els homes són monòtons, les dones no. Però aquests resultats es varen treure de context i s’utilitzaren com a normes: la dona és multiorgàsmica, dons “la meva ho ha de ser”, “s’ha d’arribar” a l’orgasme alhora...
L’etapa d’alliberament sexual ha comportat, també, el naixement d’un seguit de tòpics. En citem alguns. La reducció del sexe a una qüestió tècnica (“No hi ha dones frígides, sinó homes negats” deien les femenistes) fou un dels productes típicament masculins de la sexologia alliberadora, que reduïa la sexualitat a una necessitat situada entre el melic i el genoll. També és d’aquesta època el mite de les zones erògenes, de la recerca del punt G... La reducció de la sexualitat a jocs de mans porta la firma masculina: en el seu origen hi ha allò que l’home imagina que és el desig de la dona i viceversa.
Va ser una dona, Helen Kaplan, qui va completar el model de dues fases (arousal, orgasme) amb una tercera: el desig. De fet, és més una condició que una fase: sense desig, aquestes zones erògenes no tenen cap valor. Més encara, si no són sustentades per un desig, provoquen fàstic. Quan hi ha desig, tot esdevé erogen.,
Arribats al segle XXI, la “creença” en la ciència s’ha atemperat, I seguim en la incertesa. Si la religió i la ciència ja no són creadores de sentit, on buscar-lo? (sobre aquest tema és molt important el llibre Berger, Peter L.., Luckmann, Thomas (1997), Modernidad, pluralismo y crisis de sentido. La orientación del hombre moderno. Barcelona. Paidós Ibérica. Col. Paidós studio, 125. 128 pàgs.)
continuarà?...
Pardalet,
El meu consultori està ple entre setmana. Però divendres baixaré a Mataró, a la jornada de blogers.
En Vladimir em convidarà a sopar (llagosta, suposo). Espero veure'ns a les postres (amb cacau del Senegal).
Nao Sampac,
Com vaig dir-li ahir, vostè ha d'obrir URGENTMENT un bloc.
No pot privar al món per més temps de la seva lucidesa aguda.
Nao Sampac,
Als seus peus!
Nao,
interessantíssimes reflexions. Certament seguim en la incertesa, però afortunadament una incertesa més confortable que la dels segles passats.
"La ciencia es una estrategia,
es una forma de atar la verdad
que es algo más que materia,
pues el misterio se oculta detrás." Luis Eduardo Aute (1974)
Fins aviat.
Vaig amenaçar amb continuar...
Partim d’una possible definició d’home i de dona: un és el fantasma de l’altre. Cadascú aborda l’altre a partir del seu propi fantasma. En darrera instància, l’altre no és més que la materialització d’aquest fantasma.
Element típic del fantasma masculí: l’atenció posada sobre certes parts del cos femení.
• Podem veure la diferència entre home i dona prenent l’exemple del strip-tease: una dona que fa un strip-tease davant d’un públic masculí produeix altres efectes que un home davant d’un públic femení. Tensió, silenci, agitació, en ells; crits, riures, burles, en elles.
• Una altra diferència: l’home ordinari es deixa enganyar i seduir fàcilment per un transvestit. Com reconèixer els transvestits? Pels seus pits i cames perfectes. El transvestit encarna el que és superfemení des del fantasma masculí (poques dones superen al transvestit en “feminitat”).
Una relació dona-dona és molt més satisfactòria per a la dona i això sense recórrer a cap transvestisme, perquè la possibilitat de trobada de dos fantasmes similars és clarament superior. L’home transvestit que encarna a la dona i es fa passar per ella, ho fa a partir del que ell imagina, a través del seu fantasma masculí, que és la dona ideal i, per tant, ideal per a un altre home. La dona que sedueix a una altra dona no encarna a l’home ideal, sinó a l’amor ideal (i per això la manca de necessitat de transvertir-se).
Existeix un fantasma característicament masculí? Difícil de respondre. Però observem que la pornografia és un producte típicament masculí (els vídeos X són llogats per homes). Les dones d’aquestes pel•lícules són desitjables a ultrança i estan a l’instant disponibles sexualment; més encara, no desitja altra cosa que això, ara i aquí. Són la projecció del desig de l’home. La sexualitat masculina és visual, està centrada en els òrgans genitals i té com a finalitat l’orgasme.
Existeix un fantasma típicament femení? No és massa evident. La pornografia femenina és marginal. Comercialment, el trobaríem en les revistes rosa, fotonovel•les... Les històries que s’hi publiquen són tan estereotipades com els seus equivalents masculins, però els accents recauen en altres coses. L’erotisme femení que hi apareix mai està centrat en el que és genital i no té un punt culminant precís. L’home que hi ha en el centre sempre és un home especial. No especialment bell, sinó especial per la seva posició. Els herois d’aquestes històries roses no estan compromesos en una relació amorosa, duen una vida retirada i han de ser conquerits, i sovint no perceben que l’heroïna de la història és la dona de la seva vida, però quan s’adonen que l’estimen, estan disposats a tot per eternitzar aquest amor. El sexe hi té un paper, però mai un paper de primer ordre. Si la dona luxuriosa és la projecció del desig masculí, aquest tipus d’home és la projecció del femení.
Els fantasmes mutus no són intercanviables. La dona no entén què hi troba el seu marit en la pornografia: “Sempre és el mateix”. Un home no entén què hi troba la seva companya en les històries roses: “Sempre és el mateix”. L’home és fetitxista; la dona persisteix en el seu amor per un home inaccessible, del que espera que comparteixi el seu enamorament.
L’objectiu de l’home és el coit (d’aquí la queixa clàssica de la dona: “Només li interessa fer l’amor; parlar, la tendresa, la seducció, la mirada... són superflus”). Per a la dona, el coit és un mitjà per assolir un altre objectiu, bàsicament iniciar o mantenir una relació (d’aquí la queixa clàssica de l’home: “Des que la relació s’ha estabilitzat, el desig sexual de la dona disminueix o s’acaba”).
El desig de l’home s’expressa com un erotisme centrat en “la cosa”. En la dona s’expressa de manera molt més variada. Què sol passar en la parella? L’home sempre està disposat a l’acció fàl•lica. Això refreda el desig de la dona (Qui té ganes de menjar xocolata quan se’ns imposa quasi a diari?). Davant la presència constant d’aquesta “pressió” sexual, l’home no sent el “Sí, jo també ho desitjo” de la seva dona. I la dona tampoc ho sent (Com tenir ganes de sexe si no em deixa espai ni ocasió?). El que sí que ambdós senten és la resposta de la dona: “No, aquí i ara, no en tinc ganes”. I això pot dur a que cadascú, per la seva banda, ho cerqui fora de la parella. A l’home li serà més o menys fàcil trobar una amant. A la dona, tenint present que l’erotisme no és l’objectiu en sí, sinó el camí per establir una relació, té l’èxit assegurat: atès que, a la primera vegada, l’amant no mostrarà massa urgència, cosa que permetrà a la dona desitjar activament, en lloc de ser sempre desitjada. I això farà que l’home estigui convençut d’haver trobat una dona que comparteix el seu interès pel sexe, cosa que afirmarà la seva convicció que la seva dona oficial és frígida. Però aquesta última, segurament, haurà deixat d’esperar a la seva parella i s’haurà buscat una relació amb un home que n’estigui fart de la seva esposa/companya frígida i que precisament per això... Vet aquí el guió del vodevil de moltes parelles.
La variant menys vodevilesca és la de moltes dones que es queden a casa i, com sigui, descobreixen la infidelitat. No és estrany que l’home legitimi les seves escapades (“una cana al aire”) retraient la seva frigidesa, argumentant que la seva amant el desitja... i això pot comportar que la dona se senti responsable i cregui que la culpa és, efectivament, d’ella: no duen totes les revistes “femenines” un reportatge, com a mínim, sobre com la dona moderna frueix de la sexualitat, o sobre les petites infidelitats en temps de vacances, o sobre la qualitat de l’orgasme a la tercera edat, o sobre els embolics en els geriàtrics...? Tot va en la línia de pressionar a la dona per tal que aquesta iguali a l’home en tots els nivells i, per tant, també a nivell fal•lo-orgàsmic. La dona n’ha de tenir tantes ganes com ell, ara i aquí. I aquesta és una nova i tremenda modalitat d’opressió de la dona.
Continuarà...?
I continua...
Per què la relació sexual, en el sí de la parella, presenta tants problemes? Perquè l’home i la dona tenen altres desigs, tenen un fantasma diferent. El remei? Possiblement un compromís entre els dos: sexe a canvi de tendresa i estabilitat, i a l’inrevés. Com argumentar-ho?
Tots els terapeutes coincideixen: l’home vol més sexe que la dona, des del principi. Per a la dona, això esdevé cada cop més una càrrega i cada cop menys un plaer. “Tanca els ulls i pensa en Anglaterra” aconsellava la reina Victòria a la seva filla.
Quan algú és desitjat, cobejat, per una altra persona, arriba un punt on el que es vol és fugir. Cosa estranya, perquè, després de tot, cadascú vol ser desitjat. Quan el fet de ser desitjat provoca la fugida? Quan la persona desitjada té la sensació de ser reduïda a un objecte passiu del desig de l’altre. Home i dona tenen en comú el fet que ambdós desitgen ser desitjats, sense suportar, tanmateix, sentir-se l’objecte passiu del desig de l’altre. Volem ser desitjats, és cert, però també volem tenir el nostre espai per a desitjar.
Un exemple extrem d’això el trobem en el tema de l’assetjament sexual, i el fenomen, poc conegut i estrany, del sentiment de culpa sentit per les víctimes de delictes sexuals (el sentiment de culpa és una resposta a l’estat d’angoixa, i és més fàcilment assimilable i menys estressant emocionalment que el sentiment d’impotència). Entre somniar despert (activament) amb alguna cosa i haver-la de sofrir (passivament) hi ha un abisme. Sembla, doncs, que desitgem allò que no volem, que cobegem el que no desitgem.
Però la divergència del fantasma masculí i femení no explica del tot les dificultats entre l’home i la dona. La relació problemàtica pot estar relacionada al fet que el desig està dividit entre el corrent de tendresa i el corrent de sensualitat, i el benestar en la parella depèn de la major o menor capacitat de cada subjecte per a resoldre aquesta oposició. Sembla que la tendresa “molesta” a la sensualitat i a l’inrevés (per què, si no, quan els fills troben als seus pares fent l’amor ho interpreten com una agressió?). Aquesta difícil combinació pot ser entesa com la problemàtica del matrimoni enmig del foc creuat de l’amor i la pulsió. Ara només ens cal definir aquests dos conceptes.
Diferències entre l’home i la dona n’hi ha. Però per a justificar certes “morals distretes” s’han inventat tot tipus d’arguments per a tranquil•litzar la “consciència” de l’home. El més típic: la poligàmia és més natural que la monogàmia; és a dir, l’home és polígam per naturalesa (no se sent, tanmateix, tant aquest altre: la dona és poliàndrica per naturalesa -també fals). I es pretén “demostrar” parlant de certes tribus del neolític que la practicaven (però sense dir res de les causes sòcioculturals per posar de relleu el seu caràcter natural). L’afirmació que l’home és polígam per naturalesa només la defensa aquell que intenta legitimar entre línies el seu propi comportament sexual. Per desmuntar l’argument de l’home polígam ens podem fer una simple pregunta: per què l’home casat amb vàries dones no té cap intenció d’embarassar a les amigues de les seves dones? Al contrari!
Atenció, doncs, amb els arguments reduccionistes (i no diguem amb els arguments fets a la nostra mida per a legitimar la nostra actuació!). Som un conjunt de gens, però no som únicament un conjunt de gens. Probablement som l’únic conjunt de gens dotat de possibilitats de fer eleccions (algunes de les quals poden, fins i tot, anar en contra del que prescriu el programa biològic inicial, perquè un altre software –la cultura és el que ara ens dissenya la interfície). I per cultura es pot entendre aquí una decisió col•lectiva, a l’interior de la qual s’ofereix i s’imposa una regulació. Totes les generacions miren de modificar aquesta decisió col•lectiva, i cadascun de nosaltres pot transgredir-la o allunyar-se’n; cal, però, saber que el preu mínim de la llibertat segueix essent la solitud.
I això que li vaig demanar "concreció" i "síntesi"...!
Joder!!!
Sr. Sampac (et puc dir Nao?),
m'imprimiré els dos comentaris que fas. Em sembla que són massa lúcids per a passar-los per alt en una lectura de costellada.
No t'obris un bloc. No és la teva tecnologia. Fes conferències. Ompliràs.
Dr Sampac:
Li voldria rebatre un a un pràcticament tots els arguments. Però seria una tortura, una crueltat immerescuda envers la resta de lectors.
M'agrdaria, de totes totes, poder-ho fer :) Com?
Elrohir,
hem decidit penjar les idees de Nao Sampac en diversos posts. Pots rebatre-li allí o bé demanar-me el seu correu particular en el meu.
Publica un comentari a l'entrada