Què voleu, estic trista.
Una oportunitat per a les dones i per a les esquerres.
Ja sé que no molt esquerres, tot l'esquerres que es pot ser avui dia, que és poc.
Fem-li una confiança al Sarkozy, és clar, tot i que el seu historial i el seu rostre caricaturesc no m'inspiren especialment. França no deixa de ser un sospir burgès davant un món que cada cop accentua més les diferències entre els seus habitants.
Com a casa nostra. Uns fent diners amb "la inversió immobiliària" (fins i tot alguns que esteu llegint això) perquè d'altres plorin d'impotència.
Ara mateix, Hobbes m'abraçaria. I em fa pena.
dilluns, de maig 07, 2007
Au revoir, Segolène
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Lu,
també estic trist. L’esquerra ha tornat a perdre en un país que estimem com a propi. I no solsament a perdut l’esquerra, sinó que ha guanyat una dreta reforçada pels elements més rancis d’una ultradreta racista i violenta.
L’esquerra veritable, tot i que tu la trobis escanyolida, és la que té vocació de poder. La família socialista ho ha entès i, amb més o menys errors, aspira al poder per la via democràtica. Pensa que sense el poder no es pot fer res de bo, no es poden fer coses, només es pot rondinar i fer versos a la lluna (uns versos molt autèntics, no t’ho negaré, i necessaris, és clar). Avui, la lluita pel poder passa per assolir el centre, un centre ampli resultat d’uns trenta anys de polítiques socialdemòcrates (sobretot).
L’esquerra artística, la del discurs desesperat i romàntic, la nacionalista, la de l’escarola perruqueta i la col llombarda, és la fireta de colors que ha inventat la burgesia més putrefacta pels seus fillets malcontents.
Montesquieu i Rosseau t’abraçarien, un per davant i l’altre per darrera, n’estic segur. Ser d’esquerres també vol dir confiar en el costat més noble de la persona, tenir fe en la humanitat. La por als ullals del llop és on poua la dreta, no ho dubtis.
I ara t'abraço jo també.
Tens més raó que un sant.
Tot i que jo aniria un xic més enllà (i tu em diràs, t'és fàcil, no has estat filla de la noblesa acaparadora), bé m'estaria que les tesis d'en Giddens s'apliquessin tal com ragen.
Ni abusar del benestar ni segar-lo en pro del "busca't la vida com faig jo".
Una mica d'empemta pels qui han tingut menys sort, una mica de camp per als ambiciosos, però amb tanques, que el camp és potencialment de tots.
"Busca't la vida com faig jo".
Volia afegir, Vladi, si em deixes, que si qui diu això ha estudiat al Col·legi Europa (700 € mensuals per fill; n'hi ha que hi duen 3 fills), ja se'n pot anar a cagar.
videta,
tu i jo venim de l'escola pública i la universitat pública, hem fet servir les biblioteques públiques i els profes públics, hem tingut amics i amigues públiques... i no envejo cap alumne del Col·legi Europa (m'han parlat bé d'aquesta escola, però vaja, als fills de papa els sol faltar una bullida). Si tu t'hi cagues, jo que t'hi acompanyo: A CAGAR!
Publica un comentari a l'entrada