dimarts, de març 13, 2007

Dissabte de sorra

És dissabte i tot ha de ser natural, la Lu em vol acompanyar a plaça i la cosa ha de ser fàcil, sense compliments, aquesta és la condició. Una trucada puntual al portàtil m’indica que m’està esperant i que té gana, són les vuit tocades. Em calço els calçotets, tanco de cop la porta i arrenco a córrer. Ens trobem, un petonàs (no precisament al nas) i primera parada, la pastisseria Horta (tallat i croissant per a mi, conde de maduixa i tassa de llet per a ella). Conversa: el tarannà sado-massoquista d’alguns “jefes”.

Com els protagonistes de “9 setmanes i 1/2” ens passegem per la Plaça de Cuba tot menjant ambrosia. Ni que ens haguéssim encarregat a la bruixa de Vallgorguina no hauríem sortit, ni de llarg, tan encantadors. Maduixes de Sant Iscle, cap al cistell, són pájaro; pèsols de Sant Vicenç, quatre grapats; mandarines, plàtans, tomàquets de penjar ben arrugats, els ous... unes ampolles de vi i la faldilla platejada d’ella volant com una nit boja. Conversa: la rapidesa amb què crema el foc...

Per motius que ara no vénen al cas acabem a casa. Endreço la fruita i la verdura mentre ella fa una pixadeta. Tot i el vent de mil dimonis que ens la bufa, decidim arribar-nos a l’escullera: “fins al far verd, Vladi”. Ens fiquem a l’ull de l’huracà com una parella d’ocellets de paper; la protegeixo amb la capa de l’alegria; la maleïda sorra de la platja se’ns fica per tot arreu: les orelles, els ulls, les dents... Ens apropem i ens protegim dins un parèntesi equivocat (la fantasia masculina és indomable...). Conversa: la dificultat d’endreçar els sentiments i donar el nom exacte a cadascun.

A quarts d’una ens acomiadem amb un somriure. Ella marxa cap a al Vallès, l’ix essa la reclama amb un missatge encantador; jo, amb els llavis tallats de tant de vent, començo a caminar cap a la tarda. Qui no demana gaire a la vida, li és senzill trobar bons moments de felicitat.


Vladimir

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Mecason.I jo amb les a les tallades!

Anònim ha dit...

Vladi, què és un "parèntesi equivocat"?

Aclareix, aclareix, que no es pensin que sóc una fresca ;-)

Per si les mosques: en Vladi és el meu germanet gran, sóc una dona casada i respectable.
;-p
lu

Anònim ha dit...

Lu,
quan en Vladi redacta li surt el que li surt, encertat o desencertat, melmelada o dinamita, va com va. Tot el que escriu té més a veure amb la fantasia que amb la realitat, tot i que realitat i fantasia sovint es confonen. Dissabte érem com a mínim quatre: en r. i la m. (una parella de germanets que s’aprecien i es respecten molt, tal com dius, i la vida dels quals té un interès escàs) i en Vladi i la Lu. No sé, espero que quedi clar. Tema de conversa: fins a quin punt els personatges literaris tenen a veure amb els seus autors?

Pardalet,
vam estar a punt de trucar-te, però volaves per Manresa i no volíem molestar-te (sento que t’hagin tallat les ales, ja creixeran).

Vladimir ha dit...

Ha, ha!
És veritat, érem tota una colla, lluitant contra aquell huracà:

El Ra carallot.
El Ra reflexiu i profund.
L'M sexòloga.
L'M que, a poc a poc es fa adulta.
El Vladi, que protegia la Lu, discretament,
de la sorra.
La Lu, que recolzava el cap, indiscreta,
a les seves cuixes d'acer.

I segur que hi havia més gent.

Lu

Anònim ha dit...

Vladi, els parèntesi sempre han d'estar ben tancats! tema de conversa: els personatges literaris han de fer dubtar de si són els mateixos autors.

Anònim ha dit...

Quina alegria, petjada...

sempre em fa angúnia tancar massa els parèntesis, si no passa una mica d’aire les paraules s’enfaden...

Anònim ha dit...

Vladi,
natural? però si els dissabtes de plaça sols esmorzar pa amb tomàquet amb botifarra a la brasa i bon vi de guerra... T'estan refinant, ja,ja,ja... Qui perd els origens perd identita (una bona botifarra és més important pel país que la puta llengua d'en Pompeu, ho deies així, no?)

Abraçada. No treballis tant que se't troba a faltar.

Anònim ha dit...

Anna,

la culpa d'aquest esbiaixament és meva: el vaig obligar a entrar en una pastisseria; ell volia dur-me a una tasca sòrdida.

Així som les del vallès!

Lu

Anònim ha dit...

Va vladi, surt de l’armari. Estic convençut que darrera teu s’hi amaga una feminista histèrica la mar de divertida.

Anònim ha dit...

No, Bernat, et confons: en Vladi ha de sortir d'un altre armari.

Per cert, mai van existir les feministes histèriques més que en els acudits histèrics dels qui estaven acollonits pensant que perdrien privilegis.

Lu

Anònim ha dit...

Anna,

és veritat, parlava de la puta llengua d'en Pompeu quan per parlar del meu país d'adopció només ens referíem a una de les seves llengües i oblidàvem tota la seva riquesa... Era jove i apassionat.

Smuagh!

Lu i Bernat,
sou polvora i llumí, us he de presentar.