València, jornades

Sóc a sobre el llit de l'hotel. Connectada. He trucat al room service i m'he firat un sanvitx amb ou i escarola, i un vitxí.

La nit valenciana m'envolta amb suavitat. En comptes de trucar l'I o el G per anar a voltar pel Túria, m'he quedat de retir espiritual. En comptes de mantres, faig un post.

Demà em despertaran a quarts de vuit, esmorzaré de bufet, i faré via a l'NH Center, on escoltaré "l'últim de l'últim" sobre ciberactivisme a les jornades "Blocs i ciutadania".

Tot el que duc a sobre, dins la maleta del portàtil és:

el portàtil

el ratolí

un dossier, un ròtring i un llapis punta fina

unes calces

un potet de colònia mini (mostra d'un altre hotel)

un respall de dents

la cartera

el mòbil

una goma per als cabells

No m'agrada carregar amb coses. Per un dia i mig... Això sí, trobaré a faltar el pijama, i l'osset de peluix a qui m'arrapo cada nit.

No tinc cor d'executiva, sóc una heidi enyoradissa.

Lu

Si tinguessis dallonsis

De tant en tant ja va bé posar deures i fer-los.

Ara proposo a les amigues i amics blocaires que en els vostres blocs, si us fa el pes, escriviu:

Les 4 coses que faries si tinguessis dallonsis.

Jo, si en tingués:

1. Tancaria la paradeta per un mes i anaria a veure la meva amiga Belén a Bolívia.
2. M'apuntaria a segon d'alemany.
3. Em compraria roba de lleopard.
4. Escriuria a alguna teòrica europea del ciberfeminisme perquè em convidés a fer recerca a la seva universitat.
5. reiroeir
Si no ho faig és perquè la meva moral o el meu sentit estètic o la meva economia, però sobretot la meva covardia no m'ho permeten.
i sí
Lu

Mr. Hyde amb corbata

M’emporto Stevenson al racó maragda, desplego la “tumbona”, estenc la tovallola i a gaudir del matí d’un dissabte que començo torrapipes. Amb Stevenson marejo la neurona donant voltes al tema de certs comportaments sàdics consistents a maltractar psíquicament els febles per a sentir el gaudi d’ajudar-los quan estan a punt d’ensorrar-se. Unes notes sobre la qüestió:

Massa sovint un dimoni familiar li surt de dins i es llança sobre certes ànimes de fireta per exercir tot el seu poder: això ja, en cinc minuts; mira que ets talòs, amb lo fàcil que és el que et demano; va, va, ràpid i bé; fatal, fatal, un desastre... Ordres curtes i tallants, manca de temps per indicacions pausades, egocentrisme i falsa modèstia, avidesa bestial i inexorable; mentides i falta de memòria... Home de pedra, licor de fel d’ànec.

Però de cop, quan el feble es troba ben abatut i humiliat, recobra les seves millors qualitats; i fins i tot s’afanya a desfer, si li és possible, el mal que ha fet. Home de mel, licor de pèl de farigola.

Home de pedra-Home de mel, constato que aquest tarannà dual de certes persones és cada vegada més valorat en el món de l’empresa. Els grans directius busquen executius capaços de fer pixar sang els treballadors, però en la justa mesura de no “matar-los” dessagnats (un funeral és car, fins i tot per a una gran empresa).

Us recomano Dr. Jekyll i Mr. Hyde (Quaderns Crema-magnífica traducció de Salvador Oliva), un llibre que m’ha inspirat aquest post, però que no te gaire a veure amb ell.

Vladimir

Amb pilotes

Ahir a ioga me'n va passar una que us he d'explicar:

Normalment vaig a la classe de les 19 h, però havia d'acabar un text i vaig anar a les 21. Només hi era jo. Pensava que el profe diria que, per a una persona, no faria classe. Però allà tenen uns horaris, i si pagues, tens dret a la teva classe. Molt europeu, com a mi m'agrada.

Total, que em diu:
--Què vols treballar? Podem fer una classe a la carta.
I jo:
--Aaa... el que et sembli millor.
I ell:
--Quan sou un de sol, fem unes àssanes, un massatge i la relaxació.
I jo:
--Ah (un massatge?!...), fantàstic (un massatge...??!!).

Mentre em demano si ho he entès bé: el profe em faria un massatge o era una forma metafòrica de parlar?, fem la classe com sempre, amb els estiraments que em salven d'evolucionar cap a geperut de Notredame. A la mitja hora, abaixa els llums, creant una atmosfera tènue i posa una música suau.

Em diu:
--I ara el massatge. Posa't bocaterrosa i separa les cames mig metre. T'han fet mai un massatge amb pilotes?

Amb la galta aixafada al terre penso: "colló, si que anem forts!", però balbucejo:
--Eh... doncs..., vaja vull dir...
I ell:
--Mira, ho proves i ja em diràs.

Ho proves i ja em diràs!... Jo esperava, tensa, que em digués: au, ja et pots treure la roba! Però afortunadament, el meu pudor no es va veure compromès. En comptes d'això, va començar a passar-me unes boles per l'esquena i la resta del cos durant deu o dotze minuts. Tot seguit, em va dir que passés a la postura de savasana, i vam acabar la sessió.

Per sort, encara no hem arribat a "aquest" nivell de desinhibició. Jo, la veritat, certa inhibició ja m'agrada. El massatge "amb pilotes", que no "en pilotes" va estar d'allò més bé i no cal dir que avui he dormit com un angelet.

Res, coses de la nova era.

Tempête de sable

Totes les coses tenen almenys dues versions. Us explico la meva:

Amb son, a causa del sopar escolar, vaig fer cap al poble del Vladimir. Havíem quedat per anar a comprar els famosos pèsols i les famoses maduixes.

El va sorprendre gratament la meva puntualitat. Què et pensaves Vladi? M'ajuda a trobar aparcament en un poble més farcit de cotxes que uns autos de xoc! Fa entre gràcia i ràbia que em critiqui la forma de conduir quan és ell qui -com que va xerrant- em crida: "per aquí!" quan ja hem sobrepassat el carrer; o davant una cruïlla diu "amunt!" i no pas a "a l'esquerra" o "recte", obligant-me a fer cops de volant.

Em vol dur a un tuguri fosc, però trio pastisseria. Riu quan demano:

--Un got de llet.

Comprem pèsols i maduixes amb un esperit científic remarcable i em demana que pugem a deixar-ho a ca seva. Ara sé que m'ho va demanar per poder dir: "vam pujar a casa...".

I anem cap al mar, on en Vladimir es manifesta tal com és. Constato que el bloc va ser batejat amb el millor dels noms possibles. Madur i profund (cosa rara en ell), em dóna lliçons que apunto i matiso: entre tots dos construïm la realitat. Al far, de cara al vent, és bonic, festiu, serè, càlid i maragda.

Parlo del mar.

En desfer el camí de l'escullera, la tormenta de sorra ens faria caure, si no fos la risa que ho fa.

--Un aperitiu, si us plau.

Entre nosaltres i el mar hi ha una arbreda i bancs pintats de blanc, però cal lluitar amb l'huracà. Em sorprèn -no sé per què, és àries- quan acabats els xips, m'hi du. Obre la capa per tapar-me del vent furibund. T'imagines...? Jo no, però deixa'l somniar.

Va ser ben bonic, segur que ho recordaré d'aquí a molts anys. De tant lleuger, i alhora fons, calent i àrid, ferèstec al mateix temps que delicat.

ioioioi

Parlo del vent.

Lu

Dissabte de sorra

És dissabte i tot ha de ser natural, la Lu em vol acompanyar a plaça i la cosa ha de ser fàcil, sense compliments, aquesta és la condició. Una trucada puntual al portàtil m’indica que m’està esperant i que té gana, són les vuit tocades. Em calço els calçotets, tanco de cop la porta i arrenco a córrer. Ens trobem, un petonàs (no precisament al nas) i primera parada, la pastisseria Horta (tallat i croissant per a mi, conde de maduixa i tassa de llet per a ella). Conversa: el tarannà sado-massoquista d’alguns “jefes”.

Com els protagonistes de “9 setmanes i 1/2” ens passegem per la Plaça de Cuba tot menjant ambrosia. Ni que ens haguéssim encarregat a la bruixa de Vallgorguina no hauríem sortit, ni de llarg, tan encantadors. Maduixes de Sant Iscle, cap al cistell, són pájaro; pèsols de Sant Vicenç, quatre grapats; mandarines, plàtans, tomàquets de penjar ben arrugats, els ous... unes ampolles de vi i la faldilla platejada d’ella volant com una nit boja. Conversa: la rapidesa amb què crema el foc...

Per motius que ara no vénen al cas acabem a casa. Endreço la fruita i la verdura mentre ella fa una pixadeta. Tot i el vent de mil dimonis que ens la bufa, decidim arribar-nos a l’escullera: “fins al far verd, Vladi”. Ens fiquem a l’ull de l’huracà com una parella d’ocellets de paper; la protegeixo amb la capa de l’alegria; la maleïda sorra de la platja se’ns fica per tot arreu: les orelles, els ulls, les dents... Ens apropem i ens protegim dins un parèntesi equivocat (la fantasia masculina és indomable...). Conversa: la dificultat d’endreçar els sentiments i donar el nom exacte a cadascun.

A quarts d’una ens acomiadem amb un somriure. Ella marxa cap a al Vallès, l’ix essa la reclama amb un missatge encantador; jo, amb els llavis tallats de tant de vent, començo a caminar cap a la tarda. Qui no demana gaire a la vida, li és senzill trobar bons moments de felicitat.

Vladimir

Promoció del 86

El sopar era a les 21:30, a l'Hotel Urpí. Vaig vestir-me elegant mais pas trop chic. Anava a trobar-me amb gent amb qui havia compartit 40 hores setmanals durant 10 anys.

La distància entre el cotxe i la porta de l'hotel la vaig fer amb el cor bategant. Feia 20 anys que no havia vist molts d'ells.

A recepció em van indicar la sala, i uns metres més enllà, amb copes de cava de peu llarg, unes quaranta cinc persones van rebre'm amb un pràcticament unànime: no has canviat gens! Notava, comfortada, la seva alegria perquè reconeixien la que vaig ser:

--Home, una mica sí he canviat, no?
--¡Que va!, el mismo pelo, la misma expresión, ¡estás igual!
--Però de bé o de malament?
--¡Ha, ha!

Em va recórrer l'espinada un lleu calfred en veure que alguns dels nois semblaven tan grans... moltes noies duien maquillatge i metxes. La Montse D. era una altra. L'M.R. havia guanyat molt de pes per l'hipertiroidisme. La Maricarmen P. n'havia perdut molt. Dos companys s'havien suïcidat anys enrere. Al Bonet el van atropellar mentre entrenava. L'N., es medicava per alguna estranya malaltia i estava al marge del món, com quan era petita. La majoria eren mares i pares d'un o dos fills, i en duien fotos a la cartera.

La Marisa, soltera, estupenda i fashion, ens explicà els llocs on havia viscut fent de representant de vins. El J.R. havia patit molt per amor. A la Montse M. el seu ex la va deixar amb una criatura de mesos. El Torres i la Sílvia M. es conservaven intactes, igual que en Samuel i la Teva. El seu físic era un xic més accentuat, però mantenien el to, perquè, a ells, la vida els havia bressolat i no pas dut a can pistraus.

Em va costar molt dormir (i l'endemà, a les vuit, en Vladimir m'esperaria per comprar pèsols). Tenia el cos ple d'emocions. Del record de la innocència, de l'estat de possibilitat on tot cabia i tot podia esdevenir-se.
Ara ja no. Per a alguns, hi ha somnis perduts per sempre.

El B. va dir-me que tornava a estudiar per tenir un ofici. L'E. Rivera duia una xapa al coll, per si trobessin el seu cadàver en una missió. Duia 290 salts en el cos de l'aire de l'Exèrcit Espanyol. Ell i el J.R. van ser els meus primers mites eròtics. Els ho vaig dir i vaig notar la nostàlgia en els seus ulls...

Tothom va captenir-se, ningú no va beure més del compte, érem els qui 20 anys enrere cantàvem "Don Inocencio tiene seis dedooooos... en cada manooooo". Amb ells vaig créixer sense gaire prejudicis, aprenent a relacionar-me amb els dos sexes per igual, sense pijeries, lliures, malgrat tots els condicionaments.

Encara que ens trobem d'aquí a vint anys més, aquesta emoció no tornarà a repetir-se.

L'endemà, pensant en els capricis de la fortuna i en què només l'amor et salva de segons quins mals tràngols, se'm van negar els ulls, entre els braços del meu redemptor. Vaig donar gràcies alhora que preguntava al cel, als salzes del parc, a l'aigua que el vent feia tremolar, per què alguns companys van ser menys afortunats.


Lu

Essència de vainilla

Mentre en Vladimir es recupera del tancament de terceres o quartes maquetes (editar free-lance és més relaxat; et pots quedar a "l'empresa" fins les 20:53, tancant "Unitat 9. Les músiques urbanes"), he decidit explicar com ell i jo ens vam fer amics.

Va ser culpa de la vainilla.

Veureu, m'agraden les aromes. Ho ensumo tot, sobretot si és flaire i no farum. El perfum em va marcar, com a tots vosaltres.

Vaig entrar a l'editorial sense saber-ne un borrall (sabia un xic de digital, però en suport paper... ni guineu -traducció literal de ni zorra.)

En Vladi compartia despatx amb una noia rossa molt simpàtica, amable i cordial que, no entenc per què, en Vla no suportava.

:-) ;-) :-p

La meva rebuda no va ser espectacular: l'editorial, aleshores, estava dividida en dos bàndols: els excèntrics i el lado oscuro, també anomenades "Les bruixes d'Eastwick". Em va ser fàcil triar.

Les tres persones que em van acollir com déu mana van ser l'oncle Tonny, la meva Fains i en Vladimir. I jo, que sóc hipersensible als bons tractes, m'hi vaig llençar als braços. Em van ensenyar tot el que sé, amb generositat sense límits.

Cul inquiet, treia el nas pels despatxos quatre i cinc vegades al dia, però excepte l'oncle, la resta el compartien amb algun membre o altre del Costat Fosc.
Així que, per animar la cosa, i (acceptem-ho) per fer-me notar, vaig aprofitar un dia que el Vladi no hi era i que hi havia una capsa de bombons per allí, de l'aniversari del Jefe Suprem, per deixar caure unes gotes d'essència de vainilla (sempre duc xominades d'aquestes a sobre) a la cadira del Vladi, a sota mateix del ventilador.

Cada cop que ell anava al lavabo o a per un cafè, n'hi deixava caure unes gotes més.

Durant dos o tres dies, en Vlad anava dient: "no sé què coi... aquesta olor tan dolça...!", i jo amb la meva cara d'innocència en estat pur m'hi acostava, ensumava i deia: "Mmm... és clar, deuen ser els bombons". I va colar mentre els bombons van durar.

La vainilla, però, persistia, i en Vla, que prefereix passar desapercebut, s'anguniejava cada cop que algú entrava al seu despatx i se li'n reia: "collons, nano, quin perfum portes?".

La cosa es va complicar la tarda que el Jefe Suprem va entrar i va mirar amunt i avall, les aletes del nas batent-li suaument, com ales de papallona: "No noteu com una mena d'olor?".

I en Vlad tot verrrmeeell, com una gamba. Aquella tarda vaig saber que s'havia acabat la broma, i vaig confessar, tot treient el flasconet que duia a la butxaca, tancant els ulls i arronsant el clatell, esperant la plantofada...

Però en Vlad va decidir estimar-me, donat que deuria concloure (intel·ligent com és) que als que te la bufen, ni essència de llimac.

Lu

P.S. I no sé si per l'efecte vainilla o pel canvi climàtic, el Costat Fosc s'ha esvaït de l'editorial, tot són xerinoles. Serà que aquella rosseta tan simpàtica ja no hi és i ara n'hi ha una altra, de rosseta, súper antipàtica? :-)