Amb la Matrioixka en parlàvem: com es menja la xocolata?, una presa avui, una demà?, de cop fins que ens faci mal la panxa o l'ànima?, olorant-la i prou?
Amb la passió és el mateix: dubto que hi hagi d'haver una sola forma de consumir-la: tota i fins al final.
Això et deia, Vladimir, abans d'abandonar-te... que es pot joguinejar, tant com es vulgui, i deixar-ho estar. Per què cal esperar que arribi l'escuma als peus o que vessi el magma?
No he sentit mai una dona dir-li escalfacalces a un home. I no és pas que el desig sigui menor, sinó que el protocol pot ser diferent. Qui ha tingut sempre el poder ha decidit que vol ser complagut de cop. Però qui ara pren, a poc a poc, el relleu per compartir els significats, diu que hi ha moltes formes de complaença. A elles també els agrada glatir. També els posa allargar la passió, prendre-la a preses. I saber que encara n'hi ha, treient un foc dolç, al costat de les galetes.
Salomònica
dimarts, de novembre 14, 2006
La passió a preses
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
14 comentaris:
Excel•lent! Sí senyora! Absolutament d' acord
Els homes, sobretot els homes, cal que n'aprenguem molt encara.
Gràcies.
PS. La metàfora del magma, molt autèntica. El final de les galetes, apoteòsic.
méss... se'm ha fet curtet el post! m'ha agradat molt! Pot ésser una manera de saber com condueixen les seves emocions les persones, analizant com actuem davant de la xocolata!!
Jo quan començo no paro, però si no la tasto... doncs res de res.
Núria i Emma, benvingudes. Ja esteu linkades al nostre blog.
Per cert, Emma, l'autora boreal aquesta és real o photoshop?
Estimada Salomònica,
del mar estant i a través d'un amic comú et faig arribar unes notes de Mrs. Dalloway: "Ella i ell podien veure tot el que els mancava. No era bellesa; no era enteniment. Era quelcom de central que traspués (passió); aquell escalf que trencava superfícies i arrisava el fred contacte entre home i dona o, entre dones o, entre homes."
Salomónica, a mi no m'agrada que em deixeu amb l'espelma a mig cremar. Sobre gustos, res escrit, no?
Que bé us ho passeu trio.
la xocolata, indiscutiblement, sense llet, la passió... no crec que hi hagi gaire diferència entre ells i elles
Quan era petita no m’agradava gens la xocolata, no la podia ni olorar, però a mesura que m’he anat fent dona, els meus gustos han canviat. Un dia la vaig tastar i no em va desagradar, i poc a poc s’ha anat apoderant de mi. Ara m’agrada en devoció. No sé si això té algun significat, però al llegir el teu escrit, Salomònica, m’has fet rumiar que igual sí que la xocolata i la passió tenen moltes coses en comú.
hola!! és real, és una fotografia i a més en tinc una rèplica a l'habitació pintada a l'oli!
Ostres, Emma!!! On la vas fer, aquesta foto? O d'on l'has aconseguit? Un dels meus somnis és veure aurores boreals!
Deltaica, curiós, tots els infants deleixen per la xoco, ara que, els adults... diuen que fins i tot és antidepressiva, com la passió.
De fet, trobeu que hi ha diferències entre passió i desig?
el desig pot ésser molt dolóros, la passió només pot ser una frustació.
Salomònica és el meu somni també!!!
Jo si que he sentit a alguna noia dir "ets un escalfa-calces". Potser diferència de ritmes?
Pardal, sempre t'he dit que ets un llumí i les noies amb les que et fas, pólvora seca.
M'agrada sentir-te piular: PIU, PIU (t'ho has deixat).
Pardalet, vigila amb les noies que porten calces de paper...
Ok, tot això mereix un segon post sobre el tema. Qui s'anima??! Bernat?, Matri, Vladi...
Hola, Pardalet, ets el meu ocell urbà preferit! Ara mateix en tinc uns quants a l'hort (en sentit literal, malpensades/ats!!)
Publica un comentari a l'entrada