dijous, de novembre 30, 2006

La dama del gosset


Aquest matí la G. m’ha comentat que havia llegit un conte rus que li havia agradat molt: "La dama del gosset" de l’Anton Txèkhov.

M’he quedat com encantat perquè m’estava parlant d’un dels contes més bonics que he llegit en la meva vida. Una d’aquelles màgiques lectures que he fet un centenar de vegades i que quasi sempre em diu coses noves (dolces o amargues, això va com va).

"La dama del gosse" és una petita narració que Txèkhov va escriure a Jalta un dia com avui de fa un segle. És la història d’un adulteri, d’un amor sense esperança. Tot el conte és ple d’una gran lluminositat, la llum clara del mar de Jalta. El protagonista, en Gúrov, ens transmet la sensació que l’amor veritable pot arribar després de tota una existència de relacions fugisseres que s’acaben i s’esvaneixen de seguida i sense deixar rastre:

«El temps passava, havia fet amistat amb moltes dones, havia viscut amb algunes, se n’havia separat, però no les havia estimades mai. Era un altre sentiment, però no era amor.
I heus aquí que ara, quan els cabells se li començaven a tornar blancs, ara s’havia enamorat per primera vegada.»

Txèkhov moriria quatre anys més tard d’escriure aquest conte. Amb una copa de xampany a la mà, el seu cor es va anar buidant.

Vladimir

13 comentaris:

Vladimir ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Vladi, necessites sortir més, que et toqui l'aire.

Va, ara de debò.
Aquest tema no és nou. La idea de l'home que busca l'amor en totes les dones i mai no el troba es diu "pendoneria". De fet, és un intent de dotar de poesia la cosa més vella del món: si t'he visto no m'acuerdo... ;-)

S'estima si es té capacitat d'estimar. El narcissisme i l'isolament emocional no hi ajuden!

Petons a la dolça esgarrinxada que et vaig fer ahir allà on no hi sona res.


Flordelotus

Anònim ha dit...

Volar de branca en branca és més propi dels perdals que dels russos. Amb l'edat les branques són més dèbils, els russos menys àgils i s'acaben esgarrinxant.
Piu,piu,piu

Anònim ha dit...

Flordelotus,

no hi estic d'acord, ho sento.

Aquesta pendoneria de la que parles, en el llibre en qüestió és per part de l'home i de la dona: "Eren com dos ocells de pas obligats a viure dins unes gàbies diferents."

El que m'agrada de Txèkhov és que no fa judicis morals dels seus personatges. Explica la vida tal com passa, resignant-s'hi i comprenent les persones en les seves debilitats i sentiments confusos.

El tema no és nou, és clar que no. En definitiva però, tots els poetes importants s'han limitat a fer versos a la lluna.

Flordelotus, la vida, només que surti una mica bé, és meravellosa. Llegeix el conte.

Anònim ha dit...

Pardalet,

Gúronov "jutjava els altres segons ell mateix: no creia el que veia i sempre pensava que tota la gent vivia la seva vida veritable en secret" com sota una capa de plumes.

I ara passa una oreneta i es cargola de rissa a la barana.

Alls cuits mai couen ha dit...

quina mala sort el paio, no enamorar-se fins tant gran? mai? ni un sol coP?

O és que creiem estar enamorats quan no ho estem, i quan veritablement ens enamorem, reconeixem que en el passat no ho estàvem?

salut!

Anònim ha dit...

Cada vegada que m'enamoro penso que és la definitiva, el temps fa el resta...

Anònim ha dit...

aquest llibre sempre ens el recomanava la professora de literatura russa, si ara, a més, me'l recomanes tu, pujarà uns quants punts a la llista de llibres pendents

Anònim ha dit...

emma,
enamorar-se no és sempre una sort: "Never love a wild thing" (un dia en faré un post).
Tinc la sensació que valorem excessivament els amorets. Tinc la sensació que a aquests amors que se'ls acaba de seguida la corda i l'entusiasme, la saliva i la força, tot i que són divertits o tràgics, no són veritables amors. Només és una sensació;)

Hola nia,
a vegades no és el temps el què malmet l'amor.
Una vegada em vaig enamorar d'una noia i la vaig deixar perquè m'espantava el seu afany de destruir-se, la seva passió per saltar pel penyassegat sense calcular si el mar tenia prou fondaria :)
Benvinguda.

mery,
una professora de literatura russa, quina enveja. Ara ja començo a entendre perquè m'agraden tant les coses que escrius: has begut de les fonts de les estepes ;)

Anònim ha dit...

"Una vegada em vaig enamorar d'una noia i la vaig deixar..."

Com ens agrada donar-nos importància, vlavlavlá, em sona a allò que et fa tant de riure: "a mi no se me n'ha resistit cap".

Jo crec que ningú deixa ningú, en realitat. Potser el deixat va deixar el que el deixa molt de temps abans, d'una forma més subtil i no menys dolorosa.

Flordelotus

Anònim ha dit...

Flordelotus,

la frase que comentes em fa risa perquè no és certa, i tu ho saps bé. Suposo que contra la desgràcia i la derrota una bona defensa és la ironia.

No entenc gaire el darrer paràgraf. Jo he deixat i m'han deixat; sento enveja dels que troben la seva mitja taronja eterna i visc amb aquesta esperança... però som humans, no santets que pixen beneït. La vida és així (i només que surti una mica bé és meravellosa).

Bon dia :)

Anònim ha dit...

És fàcil d'entendre: el que diu "adéu, guillo" potser pren una decisió reactiva...

Continues no entenent que l'encant no ha d'estar forçosament en un estereotip que tu consideres "universalment vàlid".

Conec una "barbie" a qui sí se li han resistit. I conec una noia normal, des dels teus paràmetres, a qui no. I no inisistiré més, que em faig pesada.

flordelotus

Anònim ha dit...

No mirar si el mar té prou fondària pot ser fotut, però el risc m'atrau...