Termes Montbrió,
el camí ja és un regal, des de La Bisbal de Falset, per la Serra del Montsant.
El jardí modernista veu com li guanyo a l'il·lustrador la seva primera partida d'escacs gegants. A la zona termal fem un bany íntim, com si fos la gran banyera de la cambra de Cleopatra -és dilluns, no hi ha ningú, plaers de free lance- i a la sauna... suem.
Llits d'aigua, coves romanes contemporànies on s'atura el so exterior, a la fi.
Aquí podries deixar-te bressolar eternament, surar.
Res d'obligatorietat, de deu coses alhora. Suspens la ment i el cos sura, com si fos màgia. Després una pizza, no fos cas que perdéssim l'est o ens arruïnéssim.
Algunes, només sabem gaudir per uns instants i sense exagerar, per no sentir-nos culpables.
Ja em poso transcendent. I només volia parlar de les termes, on ens desarticulem en funció de la pell i de la gradació suau de la llum.
Ja m'està bé. Jo vull bastir un imperi a escala humana -el meu entorn- i no només deixar-me gronxar per blaus maragdes. Què n'opines, Vladimir?
Ara que... i que bé, flotar!
Queen Pleasure
3 comentaris:
Salomònica,
desprès de la sucada que expliques, només una pizza? Per favor, on s'és vist, ja t'imagino feta un llenguado, si fa no fum, com el llapis del teu il·lustrador.
Que la bellesa femenina no és només una cosa física, que també té a veure amb la intel·ligència, l'alegria i tot allò que anomenem classe. Després de sucar, flotar i tot aquest "dolce far niente" que comentes lo seu era una bona llagosta, un entrecot, un foie o una mica de salomó fumat (nyam, nyam, nyam).
Carn, peix, ous, marisc. Molta verdura, una mica de fruita, una mica de pa, una mica de proteïnes per fer quatre pets i anar tirant... I el vi que no falti mai. No em tornis a dir que ja no formes part del club de la dieta mediterrània; la pizza (memòria de la gana italiana, afartapobres indigest) la regales a les oques negres.
Bona nit, me'n vaig a pelar quatre patates i al llit.
Vaja, vaja, en el menjar també hi ha distinció classial... jo he de deixar patents els meus orígens de barriada. Ni els reivindico ni els nego, ni tot el contrari. Però és així: barrejada, com l'escudella, io só.
Deltaica, crec que acabo d'endevinar qui ets... hem navegat juntes, potser? :-)
L'escudella, gran plat, amb molta carn d'olla, galets i una punta de botifarra negra. Visca la barreja.
Publica un comentari a l'entrada