dimarts, d’octubre 07, 2008

La noia de la fàbrica

A la noia de la fàbrica l’amor li fa mal. No va aprofitar el temps d’escola, aviat es va tancar a treballar, necessitats de la família. A la noia, ara, l’amor li fa mal. Espera trucada d’ell. Per què no ve, ell? Fa tant de mal esperar. Fa mal perquè la noia es deleix per ell. La noia diu que per ella aquell noi és el món sencer. El món de la noia és petit. Sense ell, la vida li sembla mancada de sentit, amb ell, la vida tampoc li sembla gaire plena de sentit, només sembla més plena de sentit, en tot cas més plena de sentit que no pas treballar a la fàbrica.

Et necessito, diu la noia de la fàbrica. Ell no havia de tornar. La fulla d’afaitar llisca suau pel seu braç tendre. Un tall net, un so imperceptible, un fil vermell no triga a tenyir el lavabo massa blanc, polit.

Versió del capítol «Què és això que brilla tant?» ELS AMANTS, Elfriede Jelinek
vladimir

15 comentaris:

menxu ha dit...

Ai Mare... Cherry? Estàs bé? És només un escrit!

Per molt maco que sigui el principi, jo m'he quedat amb el final... Ma mare diumenge es va clavar en una vena un "palillu" (dels grossos per fer pinxos) i el braç se li anava inflant. Mira que no em fan cosa aquestes coses, però ara quan penso en "braç + sang" em venen tots els mals! (el "com va ser?" és una història molt llarga, però fet involuntàriament... jejeje)

Alicia ha dit...

Has acabat el llibre?

la de magatzem ha dit...

Una història bonica i trista…

L’amor té moments bons i moments dolents, però si és amor veritable mai no ens farà morir. L’amor, per davant de tot, és vida.

ramon ha dit...

vladi,
un text bonic i trist, m’ha agradat molt però espero que només sigui un text.

Coses que em passen pel cap, però no n’estic del tot segur i caldria estones i estones per matisar-les:

Vols dir que l’amor, quan ens fan infeliços, val gaire la pena?

Vols dir que estimar té a veure amb necessitar desesperadament a algú? Això em fa molta por, i també ràbia. L’amor no s’hauria d’acabar convertint en una pedra lligada al coll que ens arrossega fins el fons.

I vols dir que fer-se adult, entre d’altres coses, no consisteix en aprendre a estar sols? Sols entre molta gent que ens estima i estimem, però sols al cap i a la fi. I lliures, importantíssim. I ben vius, és clar.

Quelsbombin ha dit...

La Jelinek no em fa el pes quant al tema obsessiu que tracta, de dones autodestructives. Crec que per això li han donat el Nobel, perquè als homes "machistorros" que solen tenir poder els agrada veure les dones fetes pols, patint per ells (en la ficció) ja que en la realitat, no els deu fer cas ni el seu gos.

Meritxell Martí ha dit...

Quelsbombin, coincideixo força amb el teu comentari, sense anar tan enllà.

Hi ha, sota la meva observació, dos tipus de persones creatives: les que tenen una mirada dura sobre les coses i les que la tenen tendra.

Jo em penso que la tinc tendra ;-)

ÀnimaAlada ha dit...

només un text, però els textos són vida al cap i a la fi... vladi, ramon, un petó!

lamitall ha dit...

l'amor em fa fàstic!, que deia l'Aloma.

l'amor em fa mal, diu la noia.

l'amor em fa por. l'amor em fa viure.

Dra. Marols (en l'exili) ha dit...

Diem amor, però volem dir NEUROSI...

L'amor té un significat diferent a cada època.

A l'Edat Mitjana no existia. Et casaves amb el que et posava el castellet.

Al XVIII, tenies marit i amant, perquè tocava i feia fi.

Al XIX t'havies de reprimir qualsevol coseta una mica pujada, per allò del victorianisme.

Freud ens ensenya que tenim unes golfes on hi ha un munt de símptomes que ens empenyen a l'altre, i no tots tenen perquè ser confessables.

I als inicis del XXI, sabem que la neurosi i la psicopatia casen bé, i que molta gent s'aparella per dominar o per ser dominada.

Paral·lelament, hi ha els corrents orientalistes, zen, meditatius que aboguen per estar bé amb un mateix abans de trobar l'altre. Sí, i m'agrada.

vladimir ha dit...

Menxu,
sabia que el final t’agradaria. vladimir és un bon nom.

Alícia,
sí. En general Jelinek és una autora que m’agrada, però cal llibertat i no gaires prejudicis per afrontar-la. Els seus textos són durs, desesperançats, i trobo encertada la seva visió crítica de la societat que ha patit. Hi ha moments que pot semblar una feminista histèrica, però jo la trobo molt hàbil i la seva obra és plena de matisos que la salven. Jelinek m’agrada, però no m’atreviria recomanar-la. El seu estil literari és complexa i exigeix una lectura atenta (no m’estranya que els ultres de totes bandes l’ataquin).

La del magatzem,
l’amor és un sentiment estrany. Suposo que bo si el sabem controlar, fatal si ens controla i ens pren llibertat.
No ho sé, a vegades penso que l’amor és un sentiment sobrevalorat. La vida suposo que és molt més.

ramon,
certament calen estones i estones per matisar-ho. Espero que les tinguem.

Quelsbombin,
la literatura no són només els temes. L’estil de la Jelinek és excel·lent, el gust per les paraules exquisit, l’originalitat important... No creguis que en els llibres de la Jelinek l’home surti gaire ben parat.

Jo també espero que els homes i dones que gaudeixen amb el patiment de les seves parelles no els faci cas ni el gos. Fer patir l’altre no ha de ser mai objectiu de ningú, els sàdics cal que se n’adonin i vagin al psicòleg (el masoquistes, igualment).

Meritxell,
en certes mirades dures també hi ha tendresa. En l’obra de Jelinek hi ha una certa tendresa, però evidentment no és un pot de mel embafador.

No és fàcil transmetre una mirada tendra sense caure en l’excés de sucre, tu que escrius bé ja ho saps.

Animalada,
Un petó (més enllà del text, de veritat)

lamitall,
que content que ens vinguis a visitar. De l’amor se’n poden dir moltes coses i les millors, les que es diuen de cap per avall.

Benvinguda, torna.

Marols,
l’estimo. Però quin dimonis d’amor va ser aquell que va fer saltar la molla del divan.

Dra. Marols (en l'exili) ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Vladimir ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Dra. Marols (en l'exili) ha dit...

Vladimir,

encara no he fet arreglar el divan. Mantinc tancada la consulta. Ja sap que estic escrivint molt.

Però li agafo la frase: "la persona massoquista cal que se n'adoni i vagi al psicòleg"; ai, però la persona sàdica... aquesta prou que se n'adona, de què la fa gaudir. I com vol que s'ho vagi a fer mirar, si gaudeix? Mentre hi hagi gaudi, i ningú li pari els peus, rai!

El que li cal és al/la massoca és adonar-se que algú "se pone" a costa del seu dolor, veure què en treu ell/a i començar tractament.

Amb el sàdic no hi ha remei. Se'ls en refot. Així que: distància. Si no troben clientela, s'ho hauran de fer amb un ninot.

vladimir ha dit...

Exacte Marols,
però si de culpabilitat es tracta trobo tan patètics el sàdic com el massoca.

I per cert, no tot és el gaudi. La conciència també té un paper important.

Petó.

Dra. Marols (en l'exili) ha dit...

A mi m'ho diu!! Que visc, d'això, Vladimir! :-)