divendres, de setembre 19, 2008

Hores per "avorrir-se"

Una carta d’un professor de Sant Pol de Mar, en Lluís Civit, que ahir vaig trobar per casa i em ve molt de gust editar al blog:

Mira, nuestros hijos no necesitan más horas de escuela. Al contrario. Mejor sería recuperar una vida familiar que se les niega, disponer de espacio privado (¿cómo van a leer si no les damos las condiciones?) y tiempo libre para desarrollarse, para dirigir su propia vida, incluso para aburrirse (sin aburrimiento no surge la creatividad). Cuando llegan al instituto no saben organizarse el tiempo de estudio porque todas las horas de su vida las hemos ocupado con jornadas que empiezan en el servei d’acollida de las ocho y terminan después de la última extraescolar, a punto ya para meterlos en la cama. No. La calidad en la educación no está en la extensión del horario lectivo.

Los niños de los países que sacan mejores resultados en el estudio Pisa no tienen tantas horas de escuela. Muchos van a comer a casa y ya no vuelven, pero en el hogar se les apoya y se les exige. Me gustaría que mis hijas fueran a la escuela sólo por la mañana. Así tendrían las tardes para desarrollar sus inquietudes personales, y tiempo para disfrutar de la vida familiar, eso que parece en vías de extinción.


Sense cap mena de dubte, aquest professor posa el dit a la llaga. Jo també crec que d’entre els molts motius del “fracàs” en l’educació, el més important de tots és la mala qualitat educativa que els “papas” donen als seus fills.


vladimir

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Aixo de tenir hores per avorrir-se esta be, pero la clau esta en "en el hogar se les apoya y se les exige", perque si no se les exige, acaben els nens sent una mica tarugos.

Jo tenia hores per avorrir-me quan anava a l'escola. Tant han canviat les coses?

Anònim ha dit...

Però Vladi, però Alícia, i què farien els papàs i mamàs si tenien els fills a casa? Quan anirien a fer-se els massatges amb pedres calentes i xocolata amb parafina? A quina hora "delimitarien" els glutis a les classes d'aerobic i quan decidirien el futur del món amb el nou joc en línia?

Val, sí que hi ha gent que no té temps, és veritat. Einsteins, Curies, Zambranos... penseu que han re revolucionar la domòtica, han de descobrir vacunes per a malalties incurables, han de pensar teories socials, han de aportar noves concepcions estètiques... com vols que no entaforin la canalla de sessió en sessió (aikido, manga, violí, xipriota i cuina infantil...)?

És que se us ha de dir tot.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Jo vaig estar molts anys treballant en una escola de musica i veient de què anava això de matricular els nens a extraescolars per allargar la jornada. A vegades semblava ben bé que se'ls treien de sobre. Ara que tinc fills ho vigilo molt.
I si, va be que s'estiguin a casa, jugant amb els legos estirats per terra. Encara que embruten, desendrecen i fan soroll.

Anònim ha dit...

Diem que el temps dels esclaus , sortosament, ja s'ha acabat i "creem" uns petits esclaus que a la vegada són petits tirans... els nostres fills.

Generalment no tenen temps per avorrir-se en aquesta societat tan competitiva on els pares també procuren (en general) tenir-los ben ocupats amagant el cap sota l'ala, fent la seva....i culpant a l'escola de tot el que "no va bé". Però si hi ha hores per avorrir-se, ... Saben els nois i noies d'avui trobar al·licients, els hem ajudat a ser responsables dels seus actes i fer-ne un bon ús de tot el que els envolta(tele, nintendos...)
Com eduquem els nostres fills?

ÀnimaAlada ha dit...

els hem de perdonar vladi, ser "papa" en aquests temps que corren no és fàcil... ;)

Anònim ha dit...

estic d'acord en anar menys hores a l'escola. Personalment, a l'escola, l'única cosa que hi vaig fer va ser perdre el temps de mala manera. I res, res del que vaig aprendre allà m'ha servit per anar per la vida.

Anònim ha dit...

res de res mery? això sí que és perdre el temps doncs!

Anònim ha dit...

Estic d'acord en lo de la vida familiar i tenir mes temps a casa, però el problema va mes enllà de l'escola. No se quina edat teniu els que heu posat els comentaris, ni si teniu fills, però jo en tinc 3, i treballem tant la meva dona com jo, i us dic una cosa, ja m'agradaria ser a casa a les 5 o les 6 de la tarda, però la família no només viu de companyia, també s'ha de tirar endavant pagant els estudis, factures, etc.... i per tant, malauradament tinc que treballar i fins tard, molt tard. Ah! i no em vaig a fer massatges amb pedres calentes ni pijades d'aquestes.

Elrohir ha dit...

El comentari de "visió laser" m'ha ofès. I estic completament d'acord amb l'Anònim.

M'encantaria tenir més hores per passar amb el meu fill, m'encantaria poder dinar i quedar-me amb ell, per ensenyar-lo i exigir-li tot allò que cal exigir-li.

Però mentre visió làser s'està fent massatgets, alguns hem d'anar a treballar. La clau dels nostres fills no està en que els pares se'ls vulguin treure de sobre, si no que cal exigir a l'estat, als sindicats i a la societat que es mogui per a un horari "més familiar".

Mery Cherry, llegir i escriure no ho vas aprendre a l'escola? Moltes coses que em van ensenyar a l'escola no les recordo, però formen part de la meva cultura, del meu èsser .. l'escola educa de moltes maneres, encara que no recordis la teoria de conjunts.

Anònim ha dit...

L'horari a nivell social ha de ser més racional i familiar. si,però aquest és un tema per tractar àmpliament, encara que el debat fa temps que tomba (ho podem veure per exemple en el treball del Sr. Ignacio Buqueras). Al meu entendre no és fàcil aquesta conciliació perquè a més de l'horari de treball dels pares i mares s'ha de tenir present horari activitats extraescolars(moltes acaben a les 9 del vespre, com el Conservatori, la climatologia que tenim ....)Sobre el tema acadèmic penso que s'hauria de començar per les classes de 45 minuts a l'escola i introduir una sèrie de canvis que afavorissin que els alumnes aprofitessin el temps allí, tenint sales ( o més sales) d'estudi... més autonomia, i a la vegada més responsabilitat, i tot això també comportaria un canvi d'actitud en els alumnes i el gust per l'estudi i la recerca.Els pares i mares ho agrairien a casa.

Anònim ha dit...

És veritat que hi ha gent que treballa fins tard i no es va a fer massatge tailandès, però:

1. Més d'un amic m'ha confessat que ja li està bé tenir reunions,
arribar tard a casa i estalviar-se hores de peques (és cert, cansen, però no és obligatori tenir-los, ni tenir-ne més d'un).

2. Potser no caldria treballar tantes hores si no es vulgués la caseta amb jardí i barbacoa, cole privat, fons d'inversió de nosequè, cotxe nou amb nosequantos...

3. Tinc un amic que no és tan ambiciós, tan li fot el cotxe que té, viu a un pis, és feliç amb una vida sense gaire ornament, i té temps per passar amb la seva filla; és un paràs, la nena és equilibrada i sana, i a mi em cau la bava i aprenc molt d'ell.

Ho tinc clar: el problema és l'ambició material, entrar en la roda de consum tan bèstia i absurda. I d'excuses en trobarem, però el temps anirà passant i el teixit familiar i social descohesionant-se.

Ui, però què estic dient, ràpid, passeu-me una bandera francesa, ja m'he tret el pit "Allons enfants..."

Anònim ha dit...

Diria moltes coses, però em fa por avorrir-vos. Només unes pinzellades del que penso: hi ha dos menes de pares (i mares), els que tenen fills com a acte de generositat i els que els tenen com a acte d'egoïsme.

Els pares que tenen fills com a acte de generositat fan mans i mànigues per educar-los i donar-los un espai digne per a que creixint(escola, societat, casa...). L'educació tampoc consisteix en estar-los a sobre tot el sant dia i ofegar-los. Aquest perfil de pare m'agrada, els donaria el carnet per a tenir fills.

Els pares que tenen fills com a acte d'egoïsme, per sentir-se realitzats, perquè els nens són "macos", perquè s'avorreixen en la vida de parella i calen experiències noves, perquè és lo normal i fa gràcia veure que la mascota se'ls assembla... Aquest perfil de pare em fa més por que una pedregada.

Sí, també hi ha els ignorants. Els que no es plantegen res, els que tenen fills per la peregrina raó que l'esperma fertilitza l'òvul. I dins d'aquests, els més durs de mollera són els de l'argument "perquè Déu ho vol".

En resum, tenir fills no és una obligació. No s'és més bo o més dolent per tenir-ne o no tenir-ne. Però si es tenen, cony! mirar de fer-ho una mica bé. Tenir fills com a acte de generositat, responsablement, és de les experiències interiors més gratificants, segur.

"Hores per avorrir-se" en el sentit d'hores de tranquilitat, de res concret a fer, de llibertat per a fer-se un mateix i començar a aprendre a moure les ales per, en un determinat moment, volar. I veure els pares i la llar lluny i petits... i trobar-los a faltar plens d'agraïment.

Anònim ha dit...

Estic amb la Cherry (mentalment),
per obrir-me forat a la vida el més important a estat aprendre a agafar bé el trabuc. Això no m'ho ha ensenya cap mestra ni escola. Llegir, escriure... disparar és el que conta, moure el cul, fotre trabucades i olor de sofre... i deixeu-vos d'hòsties.

Anònim ha dit...

Trabucaire: aplaudiments (com sempre)

renoi, potser sóc un bitxo estrany, però juraria que sense anar a l'escola també hauria après a llegir i escriure, com tantes altres coses

gemma ha dit...

Jo a la meva filla (gairebé sis anys) no la porto a l'escola i sap llegir i escriu-re.
No només sap llegir (i molt bé) si no que li agrada molt i és lliure de fer-ho quan vulgui. No hi ha lectures obligades, ni timbres que interrompin.
Ningú mata la seva curiositat quan vol saber d'alguna cosa dient-li que ara no és hora o que això ja ho veurà al tercer trimestre...
No només sap llegir, va aprenent de tot i a cada moment, té temps per interioritzar aquests coneixements, per jugar, per relacionar-se i també per avorrir-se.

Us diré també que no és una opció còmoda, que implica moltes renúncies i sacrificis, però que val molt la pena.
Tot i prescindir de moltes coses costa arribar a final de mes, però no és impossible. Un camí que cada vegada més ens porta a anar rebutjant tot allò no necessitem realment, no només ens permet anar tirant si no que ens allibera.

Salutacions.