Vergonya

VERGONYA, i no pas perquè uns tarats llancin quatre bengales enceses al damunt d’una pobre gent. Què es pot esperar d’un tarat?

VERGONYA d’una policia pròpia, comandada per un incompetent Joan Saura “àlies capità enciam”. Em nego a acceptar que aquell centenar d’agents que vigilaven la colleta de fills de papà que llançaven les bengales deixessin d’actuar per iniciativa pròpia. Suposo que hi havia instruccions des de dalt, com així ha de ser, prohibint l’actuació per alguna collonada que fa de mal explicar. Saura! Menys càmeres als quarters, menys verdura i més eficàcia, cony!

VERGONYA, i no tant perquè quatre analfabets que juguen a futbol identifiquin l’afició del Barça amb el grapat de cabrons que els aplaudien. I si entre aquella massa tancada a la gossera hi havia bona gent, que no ho dubto, que posin denúncies a qui calgui, perquè és inadmissible que pagant una entrada i comportant-se correctament rebin un tracte de delinqüents.

Per Déu!, que també sóc d’això que abans en dèiem “més que un club” i que actualment és una gran merda. Davant de fets tan denigrants, propis de feixistes de la pitjor mena, el resultat és el que menys m’importa. Molt bé, Puyal!, per la teva independència denunciant els fets dels bàrbars i l’actitud de gran part dels jugadors. Molt bé, Puyol!, per estar a l’alçada d’un capità admirat. Molt bé, Pep! (i mira que t’he criticat per llepa).

VERGONYA, i ara ja me’ls ha acabat senyor Laporta. VERGONYA d’un president xulo, prepotent, fastigós... ninot antinuñista de quatre mediocres burgesets (els de la calça i la corbata de llacet)... Ecs! VERGONYA d’un esclau de Cruyff que no té el senderi de demanar als jugadors, quan sortien del camp, una actitud adequada a la situació tan vergonyant per la que havíem passat molts barcelonistes de cor (però a què va al vestidor després dels partits el nostre JAN? A xuclar-li la polla al negre?... no ho entenc).

MOLTA VERGONYA pel fet que el president del Barça no condemni taxativament els aplaudiments de molts dels nostres jugadors el dia següent a TV3, això és el que tocava i no pas la verborrea xusquera que li va endossar al llepa d’en Xavier Torres. VERGONYA ABSOLUTA... i pensar que aquest modèlic personatge ara fa uns quants anys era el convidat en la inauguració de la Universitat Catalana d’Estiu... Quin ridícul, quina pena.

vladimir

Vi

Per celebrar l’amistat.
Per calmar la set del moment. I la futura.
Per fer més confortable la solitud, la foscor, la nit.
Pel seu bon gust. I la bellesa dels colors.
Per l’aroma i el cos.

I sí! pels nassets vermells que tant m’agraden... i tot allò que no he sabut dir.

Xin!

vladimir

Per sempre duri

No creguis que no us envejo una mica, els enamorats teniu sort; sou feliços, esteu junts, us feu petons...

«Tonto, vell, trist» tens raó. No em facis cas, un cuquet m’ha rosegat el cor quan us he vist passejar sota la pluja embolicats dins el mateix abric, riallers, tendres, cap al tard.

vladimir

Hores per "avorrir-se"

Una carta d’un professor de Sant Pol de Mar, en Lluís Civit, que ahir vaig trobar per casa i em ve molt de gust editar al blog:

Mira, nuestros hijos no necesitan más horas de escuela. Al contrario. Mejor sería recuperar una vida familiar que se les niega, disponer de espacio privado (¿cómo van a leer si no les damos las condiciones?) y tiempo libre para desarrollarse, para dirigir su propia vida, incluso para aburrirse (sin aburrimiento no surge la creatividad). Cuando llegan al instituto no saben organizarse el tiempo de estudio porque todas las horas de su vida las hemos ocupado con jornadas que empiezan en el servei d’acollida de las ocho y terminan después de la última extraescolar, a punto ya para meterlos en la cama. No. La calidad en la educación no está en la extensión del horario lectivo.

Los niños de los países que sacan mejores resultados en el estudio Pisa no tienen tantas horas de escuela. Muchos van a comer a casa y ya no vuelven, pero en el hogar se les apoya y se les exige. Me gustaría que mis hijas fueran a la escuela sólo por la mañana. Así tendrían las tardes para desarrollar sus inquietudes personales, y tiempo para disfrutar de la vida familiar, eso que parece en vías de extinción.

Sense cap mena de dubte, aquest professor posa el dit a la llaga. Jo també crec que d’entre els molts motius del “fracàs” en l’educació, el més important de tots és la mala qualitat educativa que els “papas” donen als seus fills.

vladimir

Llibres de text

Cada setembre, coincidint amb la tornada a l’escola, em ve a la memòria quan era nen, anys on la il·lusió d’estrenar llibres per al nou curs escolar era una de les poques coses extraordinàries de les que gaudia. Recordo perfectament com els folrava amb els pares perquè no es fessin malbé, recordo com els fullejava i em neguitejava només de pensar en les noves coses que hauria d’aprendre.

A casa érem molts germans, i tot i no haver passat mai gana, els pares no anaven sobrats. Eren anys difícils, finals dels 70, i els nens de famílies de classe mitjana no teníem gaire més regals que els que ens portaven els Reis i, potser, els de l’aniversari o el sant. I amb tot, mai vaig sentir els pares queixar-se del cost d’aquells llibres que recomanava el mestre o la senyoreta.

Ara, en un temps on els nens viuen en la superabundància, se m’inflamen els collons cada vegada que sento els papes i les mames queixar-se com lloques del cost dels llibres. Llibres de text que seran els únics llibres que tindran en propietat molts d’aquests vailets. I se m’inflamen els collons perquè el perfil d’aquests pares sempre sol ser el mateix, papes i mames hipotecats per un 4 x 4 de luxe, vacances a les Bananes o vés a saber quin estrany amant. Nous rics amb un sentit molt particular del ridícul, pels quals 150 o 200 euros en llibres de text no es poden pagar.

vladimir

El iaio i la negra

Tot just el va veure a la barra que es va enamorar d’aquell vell tan net i planxat, encara prou atractiu i ben adinerat. Ella tenia uns vint-i-cinc anys i es feia dir xocolata; ell vuitanta llargs.

Per voluntat de l’avi que era de missa, es van casar en secret al poc temps de conèixer-se. Tot i l’amor, que n’hi va haver, per a la negra era una manera ràpida d’obtenir diners i pel vell, la darrera oportunitat d’estar amb una Venus del Nil. La darrera florida de l’amor, el darrer somni, per aquell bon home no tenia preu.

No jutjo, tot estava clar des del principi, tots dos sabien bé on anaven. Ella posava la seva bellesa i una mica de comèdia, i el vell els diners i quatre gotes de iogurt. Tots dos sabien que la cosa duraria poc “mi amor le va a ayudar a morir sin dolor”. I exactament així va ser, amb quatre cops de cul plens de passió el vell va acabar la corda i va fer cucut.

Em diuen que els fills de l’ancià han omplert de pestes la dona que els ha ventilat l’herència del pare. No em puc estar de pensar que potser hagués calgut bon pany i clau a la residència on van abandonar el iaio.

vladimir

Verset i dedicatòria

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor
per vos sovint trempo
i n’omplo un bon pot.

Dedicat a tots el amics nacionalistes, en l’atzucac de la seva Diada que també és meva per imperatiu legal. I que per molts anys ho puguem celebrar TOTS junts.

Bona Diada

vladimir

Berta i la calor

M’explica la Berta, l’ovella més llegida de Ginestarre, que el sol és una cosa esplèndida. Que fregir-s’hi durant tot el dia li dona força i ànim, que les suors són sals hidratants i que el fred no és propi de l’espècie humana. La Berta em recorda que precisament vam néixer a l’escalf del sol, en un indret càlid de l’Àfrica, i que la Bíblia també ho diu: “ A veure, quin clima hi havia al Paradís? Hi regnava una calor d’amor encès. Adam i Eva anaven despullats tot el dia i no sentien fred ni tan sols a l’ombra d’un arbre. Vale! Vale! potser eren més peluts que un ós; però tampoc és probable sinó, quan Déu els va castigar, no s’haurien vist les vergonyes”.

Al principi, la reflexió de la Berta em sembla una animalada. Però després, rumiant, rumiant, i just en el moment en que la branca de fonoll em cau dels llavis, trobo que potser té més raó que una santa.

vladimir

"Post" vacances

Les vaig començar de nit i direcció muntanya. Molta tranquil·litat, passejades, riu i boscos. Com sempre, al restaurant Els Puis em guarden una sorpresa, un excel·lent palpís de cabrit amb bolets. La resta de dies entre Esterri de Cardós i Esterri d’Aneu llegint Moby Dick i respirant aire insípid (i sa).

Un avió m’arrenca amb violència de la fresca dels Pirineus, i el mateix dia m’estimba dins la xafogor i claror immensa d’un llogarret africà. Llum pertot. Constantment m’he de fregar els ulls. El nou paisatge se m’ofereix amb la inexperiència d’una amant jove i plena de desig. Contrast. Olors exòtiques de cossos calents, negres com la regalèssia, de peix posat a assecar, de cloïsses, de tetilla gallega (no, tetilla no deu ser, diguem vainilla rància).

De tornada, l’ombra de la figuera del jardí de casa i el rajolí de la font. Passejades a pet d’ona i quatre nedades fins la boia. La Sal del Varador, amb l’ocellet i alguns amics retrobats... Ah! silvie, quina tarda més bonica, suau és la dolçor persistent del Fra Angelico als llavis.

I avui sant tornem-hi. La puta feina se m’obre de cames i em xucla com un pop en zel. “Calma, a poc a poc, que tot just estem començant”. Res, ni cas, tot braó... i primeres patacades a la taula, i primers “collons”... i primeres hòsties al company nou, un culturetes amb cara de mico... Agh!!!

vladimir