L'Olimp (Hermes) i descans

Hermes, el Mercuri dels romans.

(Amb el dels peus lleugers acabaré aquest primer passi de déus per deixar espai al nostre enyorat Vladimir.)

Se'l representa amb un casc alat, com a missatger dels déus. És el viatger i l'home lliure que trenca la rutina i no sap ni vol lligar-se o comprometre's. Per altra banda, és l'home de ment àgil i paraula ràpida. En la seva vessant hipertrofiada, es pot reduir Hermes a l'estereotip de l'embaucador.

Shinoda Bolen el presenta altrament. És interessant la seva versió, sota el prisma junguià, del "germà petit" que s'ha d'espavilar per trobar un lloc a la família, i que desenvolupa la seducció per la paraula i els fets. Hermes robà les vaques a Apol·lo (germà gran i assenyat) per fer-se veure davant Zeus.

Mercuri nasqué de Maya, una deïtat menor, amb qui visqué en una cova. Prometé a sa mare que sortirien de la misèria de totes totes (d'aquí la idea que Hermes fa el que calgui, encara que hagi de valer-se de males arts).

Per altra banda, rescatà Persèfone del "costat fosc"; salvà Dionís quan fou bebè i també Ares. En aquest sentit, se'l considera l'arquetip d'aquell que salva allò que és innocent. Així com Zeus envia tropes a Iraq o contamina un país del tercer món deslocalitzant una indústria bruta (i sense pestanyejar), Hermes seria incapaç de destruir l'entorn, car és ca seva. Mercuri és doncs, l'etern adolescent enamorat de la vida, l'amor i la Terra com a gran ecosistema per descobrir; el Peter Pan, incapaç de fer mal a consciència, però que pot ferir per la seva manca de compromís i de continuïtat.

Bolen explica que un nen amb trets d'Hermes hauria de ser curosament entrenat en les diferències entre allò que està bé i el que és reprobable. Riure-li les gràcies sistemàticament el pot acabar convertint en l'embaucador, o el macarra que pispa per divertir-se. Més enllà, encara: el nen a qui li reien els insults "puta", "merda", pot seguir essent un malparlat pel record de l'aprovació.

Respecte a les relacions, m'atreviria a afirmar que a la vida de tota dona hi ha hagut un Hermes. Sobretot en la juventut, la seva vitalitat i sentit de l'humor enlluernen, així com un bon bagatge d'experiències (ha fet un interrail, ha cooperat amb una ONG, ha tocat en un grup, munta festes i saraus...). També és cert que moltes han rabiat o plorat per un Hermes que les ha deixades per anar ultramar. La fidelitat tampoc no és el seu fort, sobretot perquè no la viu com un problema moral.

Igual que Àrtemis o Afrodita, Hermes encarna l'ideal d'amant que necessita moure's en llibertat. Ni el matrimoni ni la família li escauen. I si en funda una, serà amb una Hèstia casolana que no tiba d'ell i de qui només necessita la gestió domèstica. També funcionarà amb Afrodita, pel fet que tots dos faran la seva i s'abstindran de voler controlar la sexualitat de la seva parella. En aquesta segona unió, però, no existirà una llar, sinó més aviat, un projecte d'amistat íntima amb sexe.

Si com a pare, Hermes fa el que li van fer a ell: no posar límits, ajuda a crear individus sense gaire escrúpols ni sentit ètic. Un Hermes evolucionat, tanmateix, pot autoqüestionar-se i esdevenir un tipus actiu i de ment brillant que, en cooperació amb Atenees, Apol·los, Hefests i Artemises, pot contribuir a transfomar el món.

Fins aquí els 4 primers arquetips. Com ens deia Nao Sampac, els continguts mítics dels contes tenen valors que resisteixen el pas del temps i conformen la nostra mentalitat. Revivint-los, els perpetuem. Ara bé, com assenyala Elrohir, ningú és 100% res. Com a joc, ens hi podem veure reflectits, en part, fortament, o gens ni mica. Una deesa ens cau simpàtica i voldríem assemblar-nos-hi. O ens diuen que som una mica com ella. Però a l'hora de la veritat, tots acabem invocant algun dels déus i les deeses, perquè ens trobem que som infinitament limitats i molt ens vagaria de rebre el seu influx per resoldre algun tema d'abast quotidià.


Dra. Marols

L'Olimp com a metàfora (Ares)

Ares, el Mart dels romans

M'ha semblat que esperar a que s'acabés la desfilada de les 7 deeses era demanar massa paciència a l'auditori masculí, i que podríem intercalar-hi els déus que la doctora Bolen associa amb els arquetips que actuen en els homes.

Ares, fill legítim de Zeus amb Hera és el déu associat al físic masculí, la intensitat i l'acció immediata. Homer li adjudicà els papers de guerrer i d'amant. En alguna versió, Ares és un gran ballarí, gràcies a Príap. És representat conduint un carro i associat amb el camp de batalla i els instints del cor que l'empenyen a actuar sense mesurar-ne les conseqüències. Ares va tenir una llarga relació amb Afrodita, tot i que cadascun d'ells visqué infinitat d'aventures pel seu compte; i va tenir molts fills, entre ells, Pentesilea, la reina de les amazones.

Contràriament al que podríem pensar, Ares no era ben vist pels grecs, per recolzar els troians i perdre la guerra. Els romans sí s'estimaren Mart, la versió protectora del nostre déu impulsiu. Walter Otto, al seu torn, en destaca qualitats positives: "Té un cor poderós", "és just", "dispensa el dolç coratge de la joventut".

Però al món actual, governat per Zeus, els instints són reprimits, el cos masculí és ocultat rere les americanes i les corbates i Ares és menytingut, i utilitzat com a carn de canó a les guerres d'interessos manegats pel poder gris, o ridiculitzat per tenir cura del seu cos i catalogat com a maricó o metrosexual.

Segons Shinoda Bolen, l'arquetip d'Ares predisposa els homes a estar en contacte amb les emocions i el cos. El seu taló d'Aquil·les és la manca de control, en concret, de la ira que pot arribar a experimentar. Per la banda positiva, és un home apassionat, demostratiu. En l'àmbit sexual, és bon amant perquè no té bloquejada l'expressió i es deixa anar totalment. Per això "triomfa" vertaderament amb les dones o altres homes, i no com Zeus, que pot anar acompanyat de dones belles i joves, a qui ha conquerit per la posició d'ell i l'interès d'elles, però que mai no estaran plenament receptives.

En el terreny professional, un Ares pateix si no té embranzida per fer allò que li agrada i ha d'ocupar una cadira en un lloc de gestió i suportar una jerarquia. És força habitual que sigui despatxat pel seu temperament poc diplomàtic, per defensar companys o per ser massa directe. Com a cap, si hi arriba, és proper i just. Com que no planifica, no té fites a llarg termini. L'èxit només li arribarà si ha conreat qualitats innates, sovint sota l'alè de relacions significatives amb dones fortes que no es deixen intimidar per la seva passió desfermada i sense direcció.

En l'àmbit sentimental, encaixa bé amb Afrodita, que, com ell, es lliura al goig del moment. Afrodita, a més, l'inspirarà en l'àmbit artístic. En el sexe, no cerca l'èxtasi com Dionís, sinó que és físicament exhuberant. En aquest sentit, encaixa amb una Àrtemis, però només per encontres puntuals, així com en l'amistat. Com la caçadora, Ares se sent impulsat a actuar i fer-ho segons un sentit profund de justícia. Atenea l'atreu per allò que li manca: reflexivitat, serenor, fredor. Però amb una dona així, la vida de parella serà massa freda per Ares, que no dubtarà a encendre focs arreu. De fet, és més amant que marit.

Si Ares treballés l'autocontrol i l'aprofondiment (cosa que difícilment farà per ell mateix), seria un d'aquells homes brillants i potents, amb una energia inesgotable i positiva. Contribuiria a neutralitzar el poder de Zeus que configura el paradigma patriarcal, i que marca l'estereotip de masculinitat políticament correcta.

Si Ares no treballa la seva impulsivitat, es pot posar en problemes greus. O bé ser utilitzat com a cap de turc, com els nois negres de les perifèries que són reclutats per fer les feines brutes del capital.


Dra. Marols
(l'he sorprès, aquest cop, Vladimir?)

L'Olimp com a metàfora (Atena)

Atena (Atenea), la Minerva dels romans

Filla de Metis i de Zeus, no va sortir dels genitals de la seva mare sinó del cap del seu pare. Aquesta deesa olímpica és representada com una guerrera: va guanyar Posidó/Neptú en la disputa per la ciutat d'Atenes. Se l'associa a l'estratègia política, les influències i el coneixement acadèmic. Com Àrtemis, és una deesa independent. No va aparellar-se ni tingué fills.

Segons Shinoda Bolen, l'arquetip d'Atena o Minerva és, com el de l'anterior Deesa, el de la dona selfconfident, que es val de les relacions diplomàtiques per aconseguir les seves fites. Però si Diana tenia la sang calenta, Atena és freda com el gel. Des de les alçades observa amb visió aguda la realitat objectiva i pren decisions amb un raciocini fora mida.

S'associa amb la concentració imperturbable, l'autonomia, el poder, els objectius, l'estratègia per aconseguir-los, la vida urbana, l'estudi i les relacions socials, en especial amb "homes influents".

Passant al plànol psíquic, Atena no intima amb les dones, que sol veure segons l'estereotip patriarcal, com a sexe feble. Per això ella emula físicament i psíquica els trets associats a la masculinitat. Intenta ser "col·lega" dels homes, i mira que no se li escapi cap gest o actitud que la delati com a "femella". És la jefa de qui hom sol dir "és més dura que un tio". Li fa el joc al poder, però aprofita els avenços que el feminisme ha anat aconseguint també per a ella. Si cal, anirà de feminista, però no ho és. De fet, i al contrari que Àrtemis, se sent incòmoda en el seu cos de dona.

Moltes dones que han reixit en política, en la vida acadèmica o en càrrecs directius importants tenen molt d'Atena.

En l'àmbit sentimental, no es una dona que tingui tendència a enamoriscar-se. Si fa parella amb un tipus Apol·lo seran una parella de "triomfadors" amb una relació molt civilitzada. Es recolzaran mútuament i participaran cadascun de la vida professional de l'altre. Amb un home Zeus només hi estarà de passada, en el camí de l'ascens. Però la manca de refinament del Zeus i el seu temperament dominant no li escauen a una dona tan digna i autònoma.

Al meu parer, tota dona faria bé de conrear una part d'Atena per tal de reixir en un projecte personal al marge de la "vida afectiva"; per potenciar l'autoestima professional i saber anar a la seva quan calgui. La part positiva d'Atena és, justament, la de deixar de banda certs estereotips adjudicats a la feminitat que minven la capacitat de les dones de creure en elles mateixes.

La part negativa d'Atena és que aquesta afirmació la fa des d'un cert rebuig a la seva identitat.

M'atreviria a dir que Atena és un estadi de transició de les dones que han volgut estar en la vida pública en un moment històric encara patriarcal, de les dones que han decidit que no volen seure a aplaudir ni estar-se d'ajudants a les bambalines (que és on s'espera que estiguin) sinó que han pujat a l'escenari. I com que els amos del teatre són homes, s'han hagut d'adaptar a les seves directrius.

En aquest sentit, Àrtemis m'agrada més, perquè s'autoafirma des del jo i no des del rol.

Dra. Marols

L'Olimp com a metàfora (Àrtemis)

La psiquiatra japonesa Jean Shinoda Bolen ha escrit un parell de llibres: Goddesses in Everywoman i Gods in Everyman, on utilitza alguns dels principals mites grecs per explicar la psique humana.

En la línia de l'anàlisi junguià, parla dels arquetips, que els occidentals compartim i que, per tant, reconeixem en aquests mites.

A mi, que no sóc junguiana, m'agrada la idea d'usar aquestes faules com a metàfores per entendre millor els meus pacients, i de retruc, a mi mateixa.

Vull resumir les principals idees d'aquest llibre. Si us ho suggereix, podreu pensar amb qui us identifiqueu, què us manca, a qui us voldríeu assemblar... començo per les Deïtats femenines.

Trio Àrtemis (Artemisa), la Diana dels romans, per iniciar el resum.

Filla de Leto i de Zeus, bessona d'Apol·lo, aquesta deesa olímpica és representada com una caçadora amb l'arc i les fletxes de plata, sovint envoltada d'animals. També és identificada amb la Lluna, de vegades acompanyada per les seves nimfes.

Segons Bolen, l'arquetip d'Àrtemis o Diana és el de la dona independent i segura d'ella mateixa, que afirma la seva presència i no necessita l'aprovació dels altres, en especial la dels homes. S'associa amb la fortalesa física en una dona, l'autonomia, el feminisme, els objectius, l'estratègia per aconseguir-los, l'ecologia, l'esport i la "germandat femenina".

Passant al plànol psíquic, Àrtemis té grans amistats amb dones. Al contrari que, per exemple Hera, de qui parlarem en un altre post, que sempre es recolza en un home (el seu marit) i és gelosa de les altres dones, o d'Atenea, que s'identifica amb el patriarcat per assolir els seus objectius, Àrtemis se sent molt còmoda en el seu cos i psique de dona i, ni competeix amb les dones ni s'identifica amb els homes. No s'enfronta a ells, però no es deixa dominar ni entén les relacions de poder. Si se sent maltractada, ofesa o ferida per algú, passarà ràpidament a l'acció (metafòricament, dispararà amb l'arc i les fletxes), parant-li els peus al moment.

Altrament, és pacífica. El simbolisme de la caça és interpretat per Bolen com la necessitat de fixar-se objectius i perseguir-los, i també de defensar-se de les hostilitats del camí.

Àrtemis no és seductora com Afrodita, però té una força d'atracció evident. Mentre Afrodita deixa caure les pestanyes o mou les espatlles amb pícara innocència, Diana mira fixament i té un contacte físic directe amb l'altre. Els seus ulls destil·len una vitalitat molt atraient, així com el seu caràcter franc i el seu cos esbelt.

El tipus Àrtemis sol enamorar homes tipus Apol·lo o Hefest. Quan comentem els arquetips masculins, ampliarem aquest apartat. En tot cas, un home dominant aviat es cansarà d'una Diana que l'ignora o que se li enfronta.

La finalitat a la vida d'Àrtemis no és la parella ni la família, i si n'acaba tenint, estaran en un plànol d'igualtat amb les seves altres motivacions. L'embaràs i els primers temps de la maternitat tiren enrere aquesta dona que s'identifica amb el cos atlètic i la no dependència. D'altra banda, no és especialment maternal, tot i que si té fills, serà una mare juganera i exploradora amb qui els infants a partir de certa edat estaran encantats.

Àrtemis protegirà amb contundència els seus interessos i les persones que estima. No té la fredor i la diplomàcia d'Atenea, però sí molta força i voluntat. Pot ser que una dona amb un fort component psíquic de Diana no acabi assolint algun objectiu per manca d'esperit polític. Allí on una Atenea sap amb qui ha de parlar i com tractar-lo, fins i tot fent el joc al statu quo, Àrtemis és honesta i li pot faltar cintura o prudència.

La seva, seria comparable a l'energia d'un volcà més que a la força de les marees.

Dra. Marols

Les formes i el fons

penso que no acabarà de quar Casament de la Matri amb el seu Moni.

He anat a molts casaments per dos motius: tenir una família extensa i tocar l'orgue a l'església. La majoria de bodes segueixen un patró que hom anomena bodorrio, i que consisteix en:

• Vestit de núvia que no baixa de 600 euros.
• Cort d'amigues i cosines amb vestits llargs i xal d'aquella tela lluent. Talons i maquillatge a dojo.
• Cort d'amics i cosins amb sabates amb punta italiana i trajes que emboteixen. Perquè quedin bé, un traje, una corbata i unes italianes, has de ser alt i estilitzat. Perquè et quedin bé, un vestit de tul i un xal, has de ser del segle XIX.
• Cerimònia opiàcia (soporífera). Les lectures de sempre: Sant Joan als corintis, Càntic dels càntics... Marxa nupcial -de Wagner o de Mendelson. Convidats que no segueixen la litúrgia. Arròs.
• Àpat desproporcionat. Normalment, en una carpa. Aperitius més extensos que el festí de Salambó. Peix i carn, xarrup de llimona, pastís nupcial, copes, cigarretes i puros.
• Fotos de parella a taula. Fotos amb els nuvis.
• Ball amb disco mòbil fins les tantes (rotllanes de suor a les camises, rímel escorregut).

La Matri i el Moni ho van fer altrament. Ella duia un vestit senzill comprat a la platja i unes sandàlies. Ell, amb bambes negres. Els amics vam escriure les pregàries. Va sonar l'Imagine. L'àpat va ser consistent, però no sobrer. Quin insult, llençar menjar. Mai no ho entendré.

Érem uns setanta i pocs. Tots bam ballar amb tots al ritme d'un DJ amic. Qui va voler es va quedar a dormir a la masia, amb piscina i esmorzar.

No diré que no hi va haver cap dels clixés de les bodes: pètals de rosa, viscaelsnuvis, marxa nupcial, conga de jalisco. Però el convenciment i la dedicació per fer de l'acte un guió personal sense estridències em van entendrir.

I avui estic nostàlgica. Per la innocència d'aquests amics, que ara marxen a badar torçant el coll per veure el cel a la cinquena avinguda.

Perquè hi ha més d'una forma de fer les coses, no basada només en la forma.

Jo em sento honorada de formar part d'aquest cercle de confiança i d'intimitat.
I avui també vull dedicar-los: agudesa, per veure els camins ocults; valor, per no triar sempre el més fàcil; tremp, per a les pujades intenses, i durant les tempestes.

Lu

Sí vull

Encara recordo la tarda que la Matri em va explicar que farta de la seva situació irregular havia decidit passar per vicaria, fer el paper i casar-se. La primera reacció va ser de sorpresa, els seus comentaris llibertins m’havien fet creure que me les tenia amb una autèntica lleona africana, vaja, una salvatge que no s’estava per hòsties. Però en el fons en el fons, avui gratant per aquí, ahir gratant per allà, vaig anar descobrint que darrera els drapets tibats que passeja hi havia una senyora “fina estampa”, una d'aquelles que fan les coses com Déu mana i els llums apagats.

I vés que ara, des de la virtualitat d’aquest espai, li desitjo que gaudeixi de cada minut del casori, de tots els segons de l'enllaç i de l'instant poètic de l'acte. I que com a bona soprano, entoni un SI VULL gloriós com la migdiada del canonge. Després, ja vindrà tot allò de la lluna i el licor de mel.

Per acabar, només esperar que mantingui la calma en tot moment de la festí; que no es preocupi si el nuvi tartamudeja o estornuda amb aquella velocitat tan curiosa, si perd els anells o no li cau la llàgrima en el moment previst: els petits desastres poden ser tan encantadors com la berruga del nas d’el Harvey Keytel.

Que per molts anys sigueu feliços i mengeu anissos! No us oblidem, Matri i Moni.

Vladimir

Pilota de paper

He alçat el cap de les galerades del llibre que entre badall i badall estic revisant. He llegit que el besava. ARGHHHHHH! (onomatopeia mental de ràbia, enveja sana i enyorament). En el seu bloc es complau a descriure tot el reguitzell de detalls de l’amor com cal; veig com es besen entre les pampallugues de la meva nova pantalla TFT. Em passa pel cap una frase cargolada: són joves i es fan cercles perfectes amb els llavis. Escric a raig en un paper i després el teclejo com un esperitat. Embolico els quatre garigots que han servit de massa al post que llegiu. Ben rebregat i premut en faig una pilota. L’examino minuciosament i alliso amb amor els grops furtius. Llanço la bola al celistre i li endinyo patacada. Entre els quatre costats de la finestra clavo un gol que ni “l’home punxot”. La pilota baixa silenciosa com la cagada d’un pardal. Penso que tan de bo vagi a petar a la closca d’algun cretí. Enganxo l’oïda al carrer, qui sap si l’atzar em regalarà música de pimball.

I ja sé, ja sé, ja sé, que no s’han d’engegar coses finestra avall, però avui no m’ha vingut de gust tirar escopinada a la gardènia de la sala de reunions.

Vladimir

SOS (Serveis Obligatoris Socials)

Avui he acompanyat una veïna al metge. Té 87 anys i viu sola. No té fills i la seva neboda és a Mallorca.

Me la vaig trobar a l'escala, tota moixa, i em va dir que havia d'anar al metge i que no sabia com s'ho faria, sense la neboda. Em vaig oferir a dur-la i no va dubtar ni un segon: "De veritaat?, no et faré anar malament?", "No, dona, ja ens ho arreglarem".

Quan l'he deixada a casa, he pensat que es podria recuperar el sentit de la Prestació Social Substitutòria que feien els nois post-adolescents que no volien anar a fer l'enze a l'exèrcit durant nou mesos.

En acabar Batxillerat (o en fer els divuit), els nois i noies es prendrien uns mesos semisabàtics -els que treballessin, exempts- per oferir la seva col·laboració a mitja jornada en forma de serveis a la comunitat. De pas, tindrien un temps per reflexionar si realment volen ser empresaris, advocades, dissenyadors/ores o biòlegs marins. Tot acompanyant avis solitaris i afeblits, fent-los la compra, o bé tenint cura dels fills de treballadors/ores que no arriben a pagar un jardí d'infants. Batejaria aquesta iniciativa com a SOS.

No és cap disbarat. A que no? Estalvi administratiu, cohesió social, persones més ateses i una jovenalla que creixerà amb un altre sentit de les relacions humanes. Fem córrer la idea?

Un temps per als altres, que en el fons som nosaltres d'aquí un temps.


Lu

De tot cor (per començar el curs amb un bon batec)

Els vostres desitjos són ordres.

I després, tornem a la normalitat.