diumenge, de desembre 30, 2007

Un passeig pel laberint


Potser és que no pots acabar l’any sense intentar explicar-te allò que no entenies. Allò que encara no entens. I allò que t’esforces per entendre.

O seguiràs tirant d’anys sense intentar-ho? Vivint per sota de la tela prima que cobreix el llenç de la teva psique?

Fa poc, Diana va dur el seu bessó Apol·lo a voltar pel Parc del Laberint. Volia parlar amb ell dels racons indesxifrables i d’emocions que no solen emergir del llindar preconscient i que tan costa de verbalitzar.

Cal inventar-se les paraules, imprecises primer, abans no en sona l'accent des del fons d'aquell magma o d'aquell llim. Balbucejar, si cal. És el signe de la potència de l'intel·lecte en plena acció constructiva.

Tant Diana com Apol·lo són déus que es mouen amb comoditat pels espais de la ment. Diana és també una deessa d’acció, impulsiva i passional. A diferència d'Apol·lo, que veu les coses amb distància, Diana es confon amb l’objecte d’anàlisi, i per això balbuceja mentre cerca la paraula precisa per al color emocional concret. El seu bessó és una mica més tebi. Viu ancorat en la pròpia idea, com si s’ho mirés des de la barrera, comprenent sense estar del tot implicat. Però... es pot comprehendere, sense estar del tot implicat?

Els bessons fan passes, evitant el llot, entre les parets de xiprer que fan ziga-zaga, i topen amb carrerons sense sortida. Avancen, reculen, tornen a passar pel mateix lloc, que sempre és diferent perquè conforma petits itineraris desiguals. Curiosament, i dins d’un laberint no hi ha forma de preveure-ho si no ets filla de Minos, no en surten fins que les paraules han construït un cert discurs intel·ligible.

He pensat força en aquest vagareig. No va ser claustrofòbic. Més aviat rèiem. Vam parlar del pathos, gràcies al qual, alguns senten intensament. D’altres, més apol·linis, s’ho van mirant i amb fredor sensitiva, donen les gràcies. Q
uè fa que uns tinguin la sang calenta, sentin necessitat, enyor, impuls... i d’altres experimentin un natural distanciament?

Voldria haver acabat l’any tenint-ne una resposta. Avui, 31 de desembre, tinc aquesta:

L’absència d’una figura femenina significativa ha generat buidor en la meitat del ser i allí on s’havia d’haver instal·lat el software Ànima hi ha un enorme esvoranc... Apol·los que viuen en la meitat del que són. I per eludir la vacuïtat, hipertrofien l’altra meitat, la del pare Zeus, que els impulsa en una cursa faustiana: “Et prometo tot allò que llueix, mentre tu deixis, progressivament i quasi imperceptible, de sentir”.


S’acaba l’any i us dono les gràcies a totes, a tots, sense vosaltres no podria entendre el món ni a mi. Continuarem traient capes, essent laberints i eixides, i fent emergir allò que ens farà ser una nova espècie. Aportant Ànima al planeta.

Prometo que la meva us besi a mitjanit.

Lu

22 comentaris:

Anònim ha dit...

Un secret?
Ressegueix la paret dreta amb la mà. Arribaràs a la sortida ;)

Anònim ha dit...

Amics,
abans que m'afaitin per estar en aquestes hores davant l'ordinador, aprofito per desitjar-vos de tot cor un bon any.

Ala, fins demà, que ja sento que assagen el brindis de la Traviata.

xin-xin!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Bon any! que visqueu moltes coses interessants, i que ens les publiqueu al blog...
Petons

Anònim ha dit...

Xati, què és això d'un laberint i d'un bessó? Acabo d'aterrar i ja m'estàs amb coses rares... a veure quan fem unes crêpes i em poses al dia de tot!

Bon Any!!

Anònim ha dit...

Menxu,

I si un no vol trobar la sortida? Entrem a un laberint per trobar la sortida o per sentir-nos perduts?

Elrohir ha dit...

A vegades cal oblidar-se del que un és per tornar-se a retrobar, saber on falla i on és fort.

Lu, sentir no és una cosa que s'esculleixi. Hi ha gent que per molt que s'hi esforçi no pot "sentir" amb la mateixa passió que ho fas tu o ho fa qualsevol persona amb un caràcter sentimental. És una habilitat amb la que es neix i que s'ha de cuidar per conservar. I la gent que és capaç de sentir profundament i no és capaç d'expressar-ho?

Jo els sentiments, més que representar-los amb el laberint d'horta els assimilaria a alguna pel·lícula ... algú ha vist "The Cube"?

Anònim ha dit...

de vegades entrem als laberints perquè necessitem sentir-nos perduts però, fins i tot en aquests casos, com diu la Menxu, sempre va bé saber que si poses la mà al mur dret i no la desenganxes acabaràs arribant a la sortida (en el d'Horta com a mínim)

ÀnimaAlada ha dit...

i si creem un software amb la mescla dels dos?
Bon any Lu!

Anònim ha dit...

I la gent que és capaç de sentir profundament i no és capaç d'expressar-ho?

Aquests m'encanten, Elro, són la meva passió. Notes com alguna cosa bull, allí dins! Però malauradament, d'altres ni expressen ni bullen.

I si creem un software amb la mescla dels dos?

Ànimaalada, no ho diguis a ningú... és al que dedico la meva investigació vital.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

A mi Lu, una vegada una tia se m'hi va treure els sostens al laberint d'Horta, quina flaire de mató... Del bot que vaig clavar no em va caldre enganxar cap mà enlloc per trobar la sortida.

Bon any!

Anònim ha dit...

les cuques, que com les formigues hi entenem molt, en laberints (no com les mosques), deixem un rastre per saber per on hem passat;
noia, quan treus el cap per damunt els arbustos del laberint el que veus és que l'envolta un de més gran, a vegades més ben senyalitzat, a vegades extremadament concorregut: el carrer
vigileu que no us aixafin els cotxes

Anònim ha dit...

doncs a mi els laberints em maregen

vladimir, sembla que la saps molt llarga tu

Anònim ha dit...

Dóna records a l'Apol·lo. Fa veure que no, però és un crack, fijo.

(Aquests laberints han de tenir trampa, el meu mur de xiprers viu en l'anèmia permanent)

Anònim ha dit...

Hola, Perdi!

Per què creus que és un crack?

Voyeur... alguna pista?

Anònim ha dit...

Gregoria,
així que ets una cuca que deixa rastre... XD quin perill.

Anònim ha dit...

ei, Bon Any!

per no perdres en el laberint aneu sempre ben servits de foc. Un bon mexeru, i a pendre vent els paranys.

LLIBERTAT I FOC! Visca la polvora.

Anònim ha dit...

clar que deixem rastre, a vegades podrit i fètid, a vegades suau i extraordinari, en general imperceptible... depèn del que es menja saps? però de perill res, som inofensives, encara que hi ha qui s'espanta quan ens veu.

Anònim ha dit...

Si Gregoria, suave y extraordinario, y a los nueve meses a cantar el gordo. Sólo pensar en la cuca me pica todo.

Lu, el mundo es el más tenebroso laberinto. Sólo la oración da cierta claridad, la oración y el recojimiento.

Feliz ano!

Anònim ha dit...

sor ginesa, usted (¿le puedo llamar de usted?)me encanta; ¡brava! ¡feliz ano!

Anònim ha dit...

Sí, Sor Ginesa, ¡vive Dios que hoy rezaré! Porque tenga usted también un buen ano.

Anònim ha dit...

Una vegada em van dir que els bons laberints són aquells on habita l'esperit de la joventut. Que bonic és perdres quan es pot confiar que algu ens buscarà, quin morbo la possibilitat que ens trobi. Quina merda, però, els que es perden sense cap esperança que els busquin. No sé si m'explico, espero que m'entengueu una mica.