dimecres, de setembre 19, 2007

L'Olimp com a metàfora (Àrtemis)

La psiquiatra japonesa Jean Shinoda Bolen ha escrit un parell de llibres: Goddesses in Everywoman i Gods in Everyman, on utilitza alguns dels principals mites grecs per explicar la psique humana.

En la línia de l'anàlisi junguià, parla dels arquetips, que els occidentals compartim i que, per tant, reconeixem en aquests mites.
A mi, que no sóc junguiana, m'agrada la idea d'usar aquestes faules com a metàfores per entendre millor els meus pacients, i de retruc, a mi mateixa.
Vull resumir les principals idees d'aquest llibre. Si us ho suggereix, podreu pensar amb qui us identifiqueu, què us manca, a qui us voldríeu assemblar... començo per les Deïtats femenines.
Trio Àrtemis (Artemisa), la Diana dels romans, per iniciar el resum.
Filla de Leto i de Zeus, bessona d'Apol·lo, aquesta deesa olímpica és representada com una caçadora amb l'arc i les fletxes de plata, sovint envoltada d'animals. També és identificada amb la Lluna, de vegades acompanyada per les seves nimfes.

Segons Bolen, l'arquetip d'Àrtemis o Diana és el de la dona independent i segura d'ella mateixa, que afirma la seva presència i no necessita l'aprovació dels altres, en especial la dels homes. S'associa amb la fortalesa física en una dona, l'autonomia, el feminisme, els objectius, l'estratègia per aconseguir-los, l'ecologia, l'esport i la "germandat femenina".

Passant al plànol psíquic, Àrtemis té grans amistats amb dones. Al contrari que, per exemple Hera, de qui parlarem en un altre post, que sempre es recolza en un home (el seu marit) i és gelosa de les altres dones, o d'Atenea, que s'identifica amb el patriarcat per assolir els seus objectius, Àrtemis se sent molt còmoda en el seu cos i psique de dona i, ni competeix amb les dones ni s'identifica amb els homes. No s'enfronta a ells, però no es deixa dominar ni entén les relacions de poder. Si se sent maltractada, ofesa o ferida per algú, passarà ràpidament a l'acció (metafòricament, dispararà amb l'arc i les fletxes), parant-li els peus al moment.
Altrament, és pacífica. El simbolisme de la caça és interpretat per Bolen com la necessitat de fixar-se objectius i perseguir-los, i també de defensar-se de les hostilitats del camí.
Àrtemis no és seductora com Afrodita, però té una força d'atracció evident. Mentre Afrodita deixa caure les pestanyes o mou les espatlles amb pícara innocència, Diana mira fixament i té un contacte físic directe amb l'altre. Els seus ulls destil·len una vitalitat molt atraient, així com el seu caràcter franc i el seu cos esbelt.
El tipus Àrtemis sol enamorar homes tipus Apol·lo o Hefest. Quan comentem els arquetips masculins, ampliarem aquest apartat. En tot cas, un home dominant aviat es cansarà d'una Diana que l'ignora o que se li enfronta.

La finalitat a la vida d'Àrtemis no és la parella ni la família, i si n'acaba tenint, estaran en un plànol d'igualtat amb les seves altres motivacions. L'embaràs i els primers temps de la maternitat tiren enrere aquesta dona que s'identifica amb el cos atlètic i la no dependència. D'altra banda, no és especialment maternal, tot i que si té fills, serà una mare juganera i exploradora amb qui els infants a partir de certa edat estaran encantats.
Àrtemis protegirà amb contundència els seus interessos i les persones que estima. No té la fredor i la diplomàcia d'Atenea, però sí molta força i voluntat. Pot ser que una dona amb un fort component psíquic de Diana no acabi assolint algun objectiu per manca d'esperit polític. Allí on una Atenea sap amb qui ha de parlar i com tractar-lo, fins i tot fent el joc al statu quo, Àrtemis és honesta i li pot faltar cintura o prudència.
La seva, seria comparable a l'energia d'un volcà més que a la força de les marees.

Dra. Marols

18 comentaris:

Anònim ha dit...

aquest estiu vaig estar a Delos, l'illa on va néixer
que guai, l'Artemísia, deu ser l'amiga ideal

Anònim ha dit...

Sí, senyora! A Delos, perquè Hera estava tan emprenyada amb aquesta "infidelitat" del seu home, que Leto es va haver d'amagar on va poder.

Tens alguna foto de l'illa?

Anònim ha dit...

meva segur que no, però el meu acompanyant segur que alguna o altra en devia fer. Ja ho miraré.

Anònim ha dit...

Jo crec que a algunes dones els fa por ser Artemisa tot i que en els seus cors ho voldrien ser.

Anònim ha dit...

Em recorda a alguna de les llevadores que he de visitar.

Anònim ha dit...

Núria,

un cop descrites les 7 deeses i els 7 déus, explicaré 4 coses dels estereotips.

Crec que no només és divertit, sinó que pot arribar a resultar útil.

Com va tot?

Anònim ha dit...

Pardalet,

estic pensant amb quin déu masculí t'identificaria... quan quedes amb en Vladi, el déu del vi?

:-)

Anònim ha dit...

Marols,
cosa complexa aquesta dels deus, més literària que científica. Apassionant la seva proposta de metàfora, però pensi que les divinitats gregues, de tan humanes, no les acabarà mai d’entendre. I per això m’agraden.

Al meu entendre Àrtemis és una de les divinitats més planes i avorrides, si fa o no fa per tot el que vostè explica. Però no oblidi algunes contradiccions: a Éfeso, on té el seu temple més espectacular, i a quasi tota l’Asia Menor, la deessa va ser adorada principalment como a deessa de la terra i la fertilitat, a diferencia del que passava en el continent grec.
Li recomano que analitzi l’estàtua de l’Àrtemis d’Éfeso (més interessant, al meu entendre, que la seva Diana de Versalles). Veurà que la figura de la seva idealitzada caçadora no és tal com ens l’ha descrit; els pits de la deessa estan plegats de protuberàncies rodones, antigament considerades “tetas”, més modernament collons de toro (el tema és llarg d'explicar).

Cony, ja semblo un catedràtic, i perdó per l'exabrupte. Ah! i em pot explicar això de la "germandat femenina"? Però si Àrtemis anava sempre sola i tant se li enfotia que fos rave o patata.

Anònim ha dit...

Vladimir,

tot mite té infinitat de versions. La que jo exposo és la de Shinoda Bolen, que em sembla molt interessant.

És lògic que vostè, que s'identifica força amb el patriarcat, detesti Artemisa. Ella ja li hauria disparat una fletxa al cor. I, creguim, no hauria fallat.

Un petó des del divà.
Li guardo hora com sempre?

Anònim ha dit...

A quarts de vuit, dimecres. Amb una poma a la mà. Ens ho passarem bé pelant-la.

Me'n vaig uns quants dies a la capital, quan torni penjaré el post que li he comentat. Prepari el mocador.

Bona nit, un petó.

Anònim ha dit...

Lu, no hi ha cap foto de Delos que s'aprofiti. :-(

Vladi, ahir vaig tornar a veure Marin (Hache)

Anònim ha dit...

Mery,
no m'agrada gaire el cinema, m'avorreix, és vulgar, un art molt menor, però hi ha un grapadet de pel·lícules que per motius diversos val la pena viure-les i creure-se-les. A l'Aristarain l'admiro, "Un lugar en el mundo" primer, "Martín (Hache)" com no, "Roma" la meva feina... I la Cecilia Roth, que gran, i el Luppi, quin senyor, i el Sebi Poncela, en Dante, un bon amic que a sortit en molts dels meus posts i comentaris.

Fins aviat, tinc ganes de coneixe't.

Anònim ha dit...

i el Diego Botto, es poden tenir uns ulls més grans i foscos?

és que mirava la pel·li i pensava "mi-te'l, el Vladi!"

Anònim ha dit...

ulls grans i foscos... mite'l el Vladi?

No saps que li deien "el rus"?

Anònim ha dit...

Jo una vegada els vaig tenir del vellut més fi, sobretot l'esquerra; no em demanis aquest sacrifici per agradar-te.

Anònim ha dit...

Lu,
coincidència, estàvem escrivint al mateix moment. Vés quines xurrades em fan risa.

Vaig per Atenea.

Anònim ha dit...

No era el Botto qui em recordava el Vladi! Eren les paraules dels protagonistes, jajaja!

Alls cuits mai couen ha dit...

M'hi sento molt identificada! jaja