Vladimir torna

matrioixka,

diuen de París que és la ciutat de l’amor, però també és la ciutat de la tristesa.
Certament, he vagat uns dies pels seus carrers cercant somnis i records.

Recolzat en una de les piques del Pont Neuf, una nit de pluja fina, ben protegit amb aquell paraigua negre que sempre heu trobat massa seriós, he vist com una petita barca buscava ser mirada per poder enfonsar-se tranquil·la. La mort sovint s’acosta per venes massa brutes, però és tendra a les ribes del Sena.

Sí matrioixka, la il·lusió m’ha portat ben a prop del jaç de la princesa morta, de la bella dorment que encara estimo. Cap petó ha estat definitiu per a despertar-la. Dorm. Qui sap amb qui somnia? Em pregunto tot assaborint l’alcohol amable de Saint Germain.

Tot esmorzant a la sala Peter Pan de l’Hotel Disneyland, un alè màgic em retorna les ganes de viure. Una mà blanca de quatre anys em suca les banyes d'un croissant dins la meva tassa de cafè amb llet. Amb un somriure que se li escapa per sota el nas em pregunta: els personatges dels contes no són morts, veritat? Els hem vist, no?

Videta, ja ho veus, hi ha dies que no controlo la sucrera.

Petjada, els ulls de la Belladorment són intrigants?

Jordi Vila, gràcies pel dibuix.


Vladi