Darrers moments de feina. Comencen les vacances. Un rere l’altre, els companys vénen a acomiadar-se, una dieta sense sal i sense sucre: bones vacances, Vladimir; on aniràs Vladimir?; smuagh,smuagh, Vladimir...
Em sento desplaçat com un violí en un conjunt de jazz.
Quan tothom ha marxat una solitud inquietant inunda l’estança. Solitud física que s’encomana a l’ànima. Unes llàgrimes em fan pessics al capdamunt del nas per sortir. No acaben de caure i fan mal. Només estic trist.
Abans de prémer el botó "apagar" el meu pensament vola cap al racó maragda. Uns peixets joganers ja volten entre les meves cames. Piquen i fan pessigolles. Se m’escapa un somriure. La mà d’una nena de cinc anys els espanta. Torna la deliciosa alegria, avui és festa a Argentona i m’hi esperen.
Adéu... 
5 comentaris:
Argentona, poble peculiar. Conegut arreu per les malifetes del guardia civil ex-promès de la filla-de-folclòrica.
Argentona, poble de muntanya amb vistes al mar. Poble de fonts i de càntirs. Sí,Vladimir, si ens poséssim a recordar els càntirs de les d'Argentona...
De totes maneres, bones festes.
conec perfectament aquest sentiment que has descrit tan encertadament. El vaig tenir fa dos anys i, sortosament, no ha tornat més en cap inici de les vacances
potser ens vam creuar per Argentona, jo vaig anar a comprar el cantir d'aquest any i el dels anys 54 i 55,( només em falten el dels anys 51, 52 i 53), i com sempre també vaig comprar un pà de pagès de kilo i un bon tros de coca de forner.
Oh i tant que ens vam creuar. Gràcies pel teu somriure.
Ah!!!! eres tu???, encantada.
Publica un comentari a l'entrada