dimecres, de juliol 26, 2006

Tancat per marees

Me'n vaig a fer immersió.
Deixo les platges plenes d'amics perquè decideixo isolar-me atol enllà.
En Vladimir té els peus a l'aigua, s'ha apujat els camals i mostra uns panxells assolellats, de pèl rossenc.



Comencen les vacances i s'acaben els frecs diaris.
Li diré al Vladimir que em convidi a mullar-me els peus al seu racó maragda.


4 comentaris:

Anònim ha dit...

Podem apropar-nos al racó d'en Vladimir per gaudir de la frescor dels peus molls?
Com després d'un llarg dia de feina quan tot regant i descalç deixes caure el raig de la manguera entre els dits dels peus alliberant-los de l'escalfor de la terrassa.

Anònim ha dit...

Videta, fi (tu marxes, jo em quedo). Vas arribar com una papallona espantada, marxes com un falcó salvatge. Els que et veien petita com una puça, ara et veuen lluny a l’horitzó. Me n’alegro, que s’hi posin un cactus. M’agradaria seguir-te, però amb plom a les ales no s’ha de volar, es va lent, insegur. But you can’t give your heart to a wild thing. Al racó maragda la vida farà el seu curs, tranquil·la, com el cel rosat del capvespre. Els meus sentiments, però, et vindran a cercar a l’atol, de primer molt sovint, després, més de tant en tant, potser en els moments de felicitat, segur en els de tristesa. ¿De què en diríem, altrament, amistat?

Videta, no sé despedir-me. Com a molt t’acariciaré la mà, et faré un petó, improvisaré quatre paraules absurdes i tontes. No em demanis més. No sé despedir-me.

Videta, ets realment simpàtica. Una bona persona. Alegre. A més, tens el do de saber comunicar la teva simpatia, bondat i alegria als altres. Ets generosa, qui em regalarà cada matí raons tan boniques. Et desitjo el millor. Saps escoltar i dir que sí; saps augmentar la sensació de viure dels que s’atreveixen a escoltar-te.

Videta, trobo que en aquest post m’he passat de sucre. No és el meu estil, o sí? Tant se val, avui s’ho val. Surto de l’aigua. Em baixo els camals i em poso les sabates blanques. Alço la copa. Tanco els ulls. Inspiro. Va per vós!

Glups.

Anònim ha dit...

Mis Tsunami, nos has arrasado a todos como una ola gigante y ahora te retiras y vuelves al mar y dejas desolación, tristeza...., pero también te llevas contigo todo lo que has asolado, que es un trocito de cada uno de nosotros.

Nosotros nos quedamos mirando al horizonte, melancólicos, esperando otra vez tu ola.

Fains

Anònim ha dit...

Te'n vas? de vacances? definitivament? entremig de tanta aigua m'he desorientat...