dimarts, de juliol 18, 2006

No és molt normal

La gent es fa el seu propi blog. És un fet afirmatiu de l'ego. Un mostrar-se públicament i impúdica. De fet no, hi ha força pudor, malauradament. Ja que fas un blog, mostra't, carallot!, penso jo.

La gràcia i l'estranyesa provenen de la sana intenció de mostrar algú altre.
He fet aquest blog per a en Vladimir. Li agrada el mar.
Espero que s'animi i escrigui, com a comentarista, primer, però que aviat em tregui el blog de les mans i el faci seu.

Vladimir, escriu, li dic cada dia.
I ell em fa i no em fa cas.

Salomònica

6 comentaris:

Vladimir ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Salomònica, sempre videta,

ets provocadora, encegadora i amorosa com l'alcohol més entranyable. Sol de primavera, pèl llarg del dimoni, George Sand... Per què m'ho has fet? N'haviem parlat, sí, però jo només sóc un xerraire de taverna, un esbojarrat romàntic de coca i vi dolç.

Et ben juro que si el purgatori, el cel o l'infern fossin reals, ara mateix t'hi enviava triturada com un enciam. Millor, atravessada per un punyal de sucre (així tindries una mort dolça per explicar a les teves amigues tontes).

Sí videta, sí, avui escolaria la teva vida amb els meus dits, com escolo quan estic trist la sorra fina de la platja. Et foteria un bolet místic de "padre y señor nuestro". No veus que la gent normal no va traient al sol els seus drapets (i molt menys els dels altres!), no va explicant si follen de peu o ballen de gana, si es renten les mans després d'anar al lavabo o es canvien cada dia les calces, si parlen amb un lluç o concentren el seu pensament en el melic del rovelló rogenc... no, les misèries de la gent, la tendresa dels seus secrets, les manies... són coses tan sagrades com la santa mà que un dia va topar amb el meu sexe enorme.

Videta, de l'amor a l'odi hi ha un pas. Avui et mereixes morir estrangulada; però t'estimo, què hi vols fer. Accepto el repte que em proposes, sempre i quan aquest blog sigui teu-meu i de tots aquells il·luminats que si deixin caure. Això sí, no et prometo res, sóc inconstant (no és mèrit meu).

Rep un petó: en definitiva, res més que una primitiva mossegada frustrada.

Anònim ha dit...

Sense voler ser presumptuós m'atreveixo a dir sóc el més fervent admirador dels escrits d'en Vladimir. Fins i tot li he reconegut que algun dels meus posts només l'he escrit per esperar la seva resposta.
Ànims Vladimir. No és just que ens privis de la teva sapiènsa.
ESCRIU!!!

Anònim ha dit...

Amic Vladimir. Fins ara resseguia els teus poètics i elaborats comentaris al blog de l'amic Dnalor, ara tindré el plaer de seguir-te en el teu propi. Intentaré ser constant en aquesta mania de llegir blocs, que està creant una altre realitat. M'agrada llegir-te i somriure amb alguns dels comentaris, alhora creatius i esbojarrats.
Ja pots comptar amb un modest link cap al teu blog.

Anònim ha dit...

Benvolgut Vladimir
vès amb compte amb les teves paraules sornegueres que inunden la xarxa de sal mal colada.
T'animo a buidar el teu pap de dimonis interns que ofeguen, se'ns dubte, la bèstia que tens dins però l'educació t'ha mermat.
Llegiré els teus eructes poètics des de l'objectivitat més llunyana, la que em situa al damunt dels pics més inabastables: l'amor.

Anònim ha dit...

Doncs, em temo que aquí tens una il·luminada més que et seguirà de ben aprop.