diumenge, de gener 13, 2008

On tens el cap, Vladimir?


Jo t'anava avisant, t'ho anava dient, que estaves massa encaparrat. Amb els llibres, amb la bona literatura, amb que tu no tens temps per escriure, o que l'amor no existeix. Mira que vam gastar cadira, a l'Oriol, al Galleg, al Tapilla... i no me'n vaig sortir. Admeto el meu fracàs: has perdut el cap, Vladimir.

I ara, què? Hauràs de sostenir teories centrípetes que cada cop més t'allunyen de l'exterior? Quan et miri, en comptes de veure el mar, veuré fondàries on fan cau els raps? Vladi, Vladi, emergeix! Encara és temps. Dirigeix-te a l'amazona rossa que espera les teves paraules. Només espera això i no pas que li facis la carretilla mentre li demostres que el principi d'Arquímedes és un eufemisme quan són dos a la banyera.

En fi, Vladimir, ja saps que aquí estaré, com sempre, trucant-te quan em penso que estàs fomut i tu em desplantes amb un "però si estic bé!"; abraçant-te quan et crec dolç i tu m'ofereixes tensió infranquejable; insistint "i que escriu bé, aquest talòs, aquest gamberràs entranyable!".

Avui no et faria una surra al cul, sinó un petó a cada galta.


Lu

17 comentaris:

Anònim ha dit...

no sé què passa amb aquest blog, però em té enganxada...
vladimirs, lus, marols, sor ginesas, trabucaires, britneys, voyeurs...
la noia que sembla que dormi plàcidament està que no sap si enfilar-se a les branques més altes o si rebuscar entre les arrels... el què, vés a saber, de totes maneres és el de menys...

Anònim ha dit...

Branca de la noia (o noia de la branca),

per enfilar-se a les branques més altes, cal rebuscar entre les arrels. Si aquestes estan ofegades en mil nusos que cada cop es compliquen més, la saba no arribarà a fer lluir les fulles que estan en contacte amb el cel.

ÀnimaAlada ha dit...

Ostres un títol i una imatge molt suggerents! per sort, sempre hi ha amics que ens ajuden a trobar el que perdem!

Anònim ha dit...

Lu,
no sé si apuntaves al cap, però el teu escrit m'ha arribat al cor. Espero no perdre l'equilibri, a vegades em passejo per la corda fluixa només perquè estic segur dels coixins tous que em protegeixen de les caigudes. No pateixis, no tinguis por, sobretot no tinguis por; segueixo pensant que la vida, només que surti una mica de res bé és meravellosa. Gràcies per ser-hi.

I videta, m'agraden les coses salades, però t'has passat amb la mida;)

Alls cuits mai couen ha dit...

JAja, si si no sé si es pel que s'escriu o com va, que quan a vegades expressem coses profundes transmetem a la gent que estem malament, i molt cops estem passant un moment increïble!!

Ja ho diuen l'artista no fa més que interpretar un paper

Anònim ha dit...

un article brillant

Anònim ha dit...

Vladi, les mides són el que són. Jo aposto per la mort del cànon i visca la llibertat gran o petita.

(Ja triga la Marols a dir-hi la seva.)

Voyeur, em tens però ben intrigada...

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Efectivament, Lu, he de fer un comentari.

En Vladimir sembla obsedit per si les coses són petites o grosses. A la mida, hi relaciona simbòlicament altres qualitats no físiques: una alçada petita=submissió; un penis petit=incapacitat and so on.

Avui no falti a la consulta, Vladimir. El darrer pacient ha anul·lat la seva cita i tindrem més temps.

He comprat coixins nous.

Anònim ha dit...

perdre el cap segons on no està gens malament...
i pel que fa les mides: un insecte insignificant com jo pot (sóc una cuca) arribar a provocar espants i fugides (encara no sé per què, deu ser incomprensió entre espècies), però segons com puc acabar sota la sola d'una sabata... no entenc quina mena de relativitat regeix els tema dels tamanys...
crec que haurieu de passar tots pelgats per la consulta de la doctora

Anònim ha dit...

dra, no faci cas de la branca; últimament no encerto les mesures per regar el meu arbre, no es pas en nusos que estan ofegades...

Anònim ha dit...

Ah, però en Vladimir té cap?

Anònim ha dit...

Ai marols quanta raó que tenia. De tant en tant cal deixar-se d’hòsties i paraules; certament hi ha dies que la hipotenusa no sembla pas una recta.

Ai marols, ahir va fer bé de llençar els coixins per la finestra. Quina bondat de pits, per Déu, gràcies per deixar que hi enterrés el meu cap ennuvolat. Necessitava més que mai el seu aroma de florida, de perfum parisenc... O la la! reposar una estona l’oïda damunt el seu mugronet cantor... deliciosa la melodia que brollava del seu cor, que ximplet el rock and roll que entonava per mi.

Anònim ha dit...

ei! Lu,
en pardalet ens dedica un conte preciós al seu bloc. Mira, començo content el dia; aquestes coses em donen ales.

Gràcies pardalet.

Anònim ha dit...

Vladimir,

ja està bé, anar ventilant els afers de divan amb el gran públic.

Ja sé que vostè usa metàfores corpòries per explicar les seves emocions, però encara semblarà que li faig un tracte preferencial i poc professional.

En Vladimir paga, com tots.

(ui, com ha sonat, això)

Anònim ha dit...

Noia de la branca,

qualsevol problema de nusos, de sequetat o d'excés d'humitat té solució en la voluntat i en la tendresa amb què en tenim cura.

Però també és cert que hi ha casos en què només podem esperar que l'arbre s'assequi i caigui, per iniciar de nou algun plantatge millor.

Compti amb mi si li cal una mirada còmplice.
(O unes tisores de podar.)

Anònim ha dit...

Vladimir, con la gran variedad de masturbadores que hay hoy en el mercado, no entiendo como la moza ha elegido tu cabeza... Madre de Dios, purísima, amén!