Darrers moments de feina. Comencen les vacances. Un rere l’altre, els companys vénen a acomiadar-se, una dieta sense sal i sense sucre: bones vacances, Vladimir; on aniràs Vladimir?; smuagh,smuagh, Vladimir...
Em sento desplaçat com un violí en un conjunt de jazz.
Quan tothom ha marxat una solitud inquietant inunda l’estança. Solitud física que s’encomana a l’ànima. Unes llàgrimes em fan pessics al capdamunt del nas per sortir. No acaben de caure i fan mal. Només estic trist.
Abans de prémer el botó "apagar" el meu pensament vola cap al racó maragda. Uns peixets joganers ja volten entre les meves cames. Piquen i fan pessigolles. Se m’escapa un somriure. La mà d’una nena de cinc anys els espanta. Torna la deliciosa alegria, avui és festa a Argentona i m’hi esperen.
Adéu...