diumenge, d’agost 06, 2006

Vladimir diu

Darrers moments de feina. Comencen les vacances. Un rere l’altre, els companys vénen a acomiadar-se, una dieta sense sal i sense sucre: bones vacances, Vladimir; on aniràs Vladimir?; smuagh,smuagh, Vladimir...
Em sento desplaçat com un violí en un conjunt de jazz.

Quan tothom ha marxat una solitud inquietant inunda l’estança. Solitud física que s’encomana a l’ànima. Unes llàgrimes em fan pessics al capdamunt del nas per sortir. No acaben de caure i fan mal. Només estic trist.

Abans de prémer el botó "apagar" el meu pensament vola cap al racó maragda. Uns peixets joganers ja volten entre les meves cames. Piquen i fan pessigolles. Se m’escapa un somriure. La mà d’una nena de cinc anys els espanta. Torna la deliciosa alegria, avui és festa a Argentona i m’hi esperen.

Adéu...

dimecres, d’agost 02, 2006

Llibertat amb càrrecs


Ja sóc lliure, Vladimir!

Però curiosament no m'estic remullant la cua com una sirena, sinó que m'assec davant l'ordinador, com tu, de 9 a 13 i de 16 a 19.

Ser autònoma és una forma creativa de ser funcionària.

Però sóc lliure, si vull anar nua, ho faig; si vull posar música, ho faig; si vull, fins i tot puc regar les plantes entre correcció i correcció. Ara que, si et sóc sincera, em vesteixo, com sempre, i la música em desconcentra.

I tu? Què fas? M'enyores? Aquell oleatge suau, i de vegades l'oratge, no es bescanvien fàcilment per horaris si fa no fa igual de tirans.