Más vale trocar
placer por dolores
que estar sin amores
Si heu estat a la Tate Britain, heu vist el gran llenç de Millais, Ofèlia morta. I si l'heu vist, us heu meravellat. O heu patit la síndrome de Stendhal.
Ara, l'evocació d'Ofèlia em du a pensar en l'amor des de la perspectiva de la passió. Ja en vam parlar: passió, de patir. De no poder-se'n estar, de transgredir. D'enlluernar-se els ulls o fer glatir òrgans ocults amb l'experimentació d'un plaer sobtat.
Qui no ha passat el llindar i s'ha esgarrinxat? Qui, en algun moment, no s'ha esvaït en una dolçor penetrant, morint una mica, o súbitament?
donde es agradecido
es dulce morir
vivir en olvido
aquel no es vivir
És una cosa de segles passats o encara emmalaltim d'amor? Ja no tenim edat per creure en l'elixir màgic i en l'exaltació dels sentits, o encara ens assalta el delit pels racons de la comoditat adulta? Ens fem grans?, ens aplaquem o de tant en tant naufraguem?...
mejor es sufrir
pasión y dolores
que estar sin amores
Juan del Encina (1469 – 1529)
Pre-Raphaelit
dimarts, de desembre 19, 2006
Más vale trocar
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
hi ha ofuscaments que la història de la humanitat no pot curar. Però si ha de servir perquè escriviu posts com els d'aquests últims dies, doncs endavant!
Videta,
això de l’amor apassionat, tràgic, dramàtic, de classes avorrides i benestants, cristià (Juan de la Encina és un mossèn torturat per les tribulacions de la carn) és una cosa actual, actual; quan en els segles passats la gent passava fam i fred no solia estar per collonades amoroses. L’amor del que parles em sembla un sentiment secundari i molt juvenil (Romeu i Julieta, exemple més popular que la mort d’Ofèlia, eren uns adolescents; la teva Ofèlia, un lliri blanc, una sirena dormint sobre el llac). I sí, és clar, quan tenia 18 anys també em vaig voler suïcidar. Qui no?
No és que no cregui en l’amor, hi crec i m’és necessari. Només intento dir que no és un sentiment tant important, es pot viure molt bé sense haver-lo experimentat amb la intensitat d’Esthendal. Crec que una vida feliç depèn sobretot de poder assolir tres grans bens: salut, felicitat i dignitat. La felicitat depèn sobretot del benestar material (menjar, vestit, casa) i cultural; a partir d’aquí, si podem satisfer algun amoret, oli en un llum.
Per acabar: Hi ha persones que l’amor els dona ales, però per a d’altres l’amor és com una pedra lligada al coll que les arrossega fins al fons. Un servidor és persona de mar, i al mar, l’amor fa més por que una pedregada.
Més o menys.
Vola vola ocellet i si veus a la Ofèlia fes li un petonet.
Oh, sobre això que has dit de l'amor... vols dir que hi ha unes persones que l'amor els és una pedregada i als altres unes ales?
Vols dir que en comptes de les persones no són les classes d'amor que viuen?
Si ets felliç sense l'amor, amic vladi, aquí els nostres camins es separen..
Salut!
Vladi, perdona que em posi on no em demanen, però tu saps molt bé que és difícil de ser feliç sense amor.
A mí també em fa por l'amor, segurament, com diu l'Emma, no el sé viure prou bé. Malgrat tot, hi ha hagut moments que no oblidaré mai, moments màgics que han fet de la meva vida una cosa especial.
Un petó.
Amiga Emma,
també escric que l'amor m'és necessari.
No sé perquè, però quan escric sobre l'amor ho faig com si m'inspirés la filosofia xinesa, d'una manera tan rococó que ni jo mateix m'entenc. Disculpa. Acabaria el meu comentari dient: un servidor és persona de mar i, al mar, si tenim les veles del cor ben encarades, l'amor les infla com per art d'encanteri.
Anna,
un petó.
Publica un comentari a l'entrada