M'ho vas demanar, Vladimir.
Cito Kant:
La figura de las personas que agradan por su aspecto externo reviste, ya uno, ya el otro género de sentimiento. Una elevada estatura conquista prestigio y respeto; una pequeña, confianza. El cabello obscuro y los ojos negros tienen más afinidad con lo sublime; los ojos azules y el tono rubio, más con lo bello. Una edad avanzada se une más bien con los caracteres de lo sublime; en cambio, la juventud, con los de lo bello.
On Kant diu bell i sublim jo diré atracció i encant:
L'atracció arriba de bones a primeres, és el goig ràpid, fàcil: el de la joventut, el de les formes canòniques que ens han marcat visualment el cinema i la pasarel·la.
L'encant, en canvi, triga més a penetrar-nos, defuig les normes formals, va per lliure. Qui no s'ha enamorat d'algú de qui ha dit: no és que sigui guapa/o, però té algo... Aquest algo és l'encant (el sublim de Kant), el punt de fuga per on podem deixar córrer la nostra imaginació, les nostres pulsions no condicionades.
Diderot també hi diu la seva:
És bell el que ens plau o ens plau el que és bell?
L'atracció ens la dibuixen amb els esquemes apresos i condicionen la nostra resposta, com el ratolí que s'afanya per un tros de formatget. S'acostuma a delir pel formatge, però mai no arribarà a qüestionar-se si hi ha res enllà del lacti fermentat.
L'encant l'aprenem tot sols, a força de buscar lluny del centre quan ens cansem de decebre'ns de l'atracció fugissera, del gust de les masses, del que "toca sentir".
Una platja de juliol, plena de cossos solars, la triaria molta més gent que la mateixa platja a l'hivern, amb tots els matisos de gris, l'aigua rala i la sorra deserta.
Qui coneix les vinyes que hi ha rere el Sagrat Cor, a Montmartre, o el cementiri de Sant Marx, a Viena?
L'atracció és massiva. L'encant, solitari.
L'atracció, un foc d'encenalls on creiem consumir-nos instantàniament. Després, la davallada.
L'encant, una volada que et du a d'altres platges, allunyades de la dictadura del gust.
Salo
Cito Kant:
La figura de las personas que agradan por su aspecto externo reviste, ya uno, ya el otro género de sentimiento. Una elevada estatura conquista prestigio y respeto; una pequeña, confianza. El cabello obscuro y los ojos negros tienen más afinidad con lo sublime; los ojos azules y el tono rubio, más con lo bello. Una edad avanzada se une más bien con los caracteres de lo sublime; en cambio, la juventud, con los de lo bello.
On Kant diu bell i sublim jo diré atracció i encant:
L'atracció arriba de bones a primeres, és el goig ràpid, fàcil: el de la joventut, el de les formes canòniques que ens han marcat visualment el cinema i la pasarel·la.
L'encant, en canvi, triga més a penetrar-nos, defuig les normes formals, va per lliure. Qui no s'ha enamorat d'algú de qui ha dit: no és que sigui guapa/o, però té algo... Aquest algo és l'encant (el sublim de Kant), el punt de fuga per on podem deixar córrer la nostra imaginació, les nostres pulsions no condicionades.
Diderot també hi diu la seva:
És bell el que ens plau o ens plau el que és bell?
L'atracció ens la dibuixen amb els esquemes apresos i condicionen la nostra resposta, com el ratolí que s'afanya per un tros de formatget. S'acostuma a delir pel formatge, però mai no arribarà a qüestionar-se si hi ha res enllà del lacti fermentat.
L'encant l'aprenem tot sols, a força de buscar lluny del centre quan ens cansem de decebre'ns de l'atracció fugissera, del gust de les masses, del que "toca sentir".
Una platja de juliol, plena de cossos solars, la triaria molta més gent que la mateixa platja a l'hivern, amb tots els matisos de gris, l'aigua rala i la sorra deserta.
Qui coneix les vinyes que hi ha rere el Sagrat Cor, a Montmartre, o el cementiri de Sant Marx, a Viena?
L'atracció és massiva. L'encant, solitari.
L'atracció, un foc d'encenalls on creiem consumir-nos instantàniament. Després, la davallada.
L'encant, una volada que et du a d'altres platges, allunyades de la dictadura del gust.
Salo
5 comentaris:
Salo, ho has descrit perfectament, de totes maneres ambdues sensacions val la pena viure.
Molt bé Salo, trobo que si enKant fos més senzill d'entendre tots seríem kantians.
Jo com la nia, trobo que ambdues sensacions val la pena de sentir-les. Per cert, algunes vegades l'encant i el sublim coincideixen, no sempre han d'anar per separat.
El gust sempre és producte d'una "dictadura" (cultura de masses, cultura de minories o contracultura). Crec que és bo conrear el propi gust des de les tres vessants.
Jo prefereix l'encant. Em toca més aquell algo del que parles que una cara perfecte i un cos de revista. Tot i que de bones he de reconèixer que com que a simple vista l'encant no es veu sovint triem el camí de l'atracció.
Ai les vinyes de Montmartre, al costat del Lapin Agile. A mi el que m'agrada és descobrir un bon piló de plumes lluents encantadores i poder arrencar-les lentament per veure que tal anem del tema sublim. Ja saps, coses d'ocells. Piu,piu,piu
El Lapin Agile...? M'has ben tocat la fibra, pardalet! Però era tancat, obrien a les vuit del vespre, i feia fred per esperar-se per allà. Hi havia una actuació no recordo de què... potser algú que es treia les plomes... no series tu??
Publica un comentari a l'entrada