Pour le p'tit moineau
Abans viatjava molt, amb motxilleta i trenes, i el que comptava era fer quilòmetres, cobrir el territori, anar deixant, com els cans, marques de pipí per tot arreu, que testimoniessin: aquí he estat jo.
Després me'n vaig anar un any a Bolívia. Amb vint anys i gens de seny. La cosa capricoriniana m'hi va fer resistir quan al segon mes ja hauria estat de tornada. La cosa capricorniana, el Beto i les mirades dels nens andins.
Dotze anys després, m'he convertit en una viatgera assenyada, ecològica i agraïda. La veritat, com el menjar, m'agrada tot. Quan m'estimula que en Pardal citi el Lapin Agile, us ho prometo, no hi ha traça d'esnobisme ni afany de distinció. Senzillament, hi ha coses que defugen els extrems de la rutina i de l'adrenalina. Un carreró paral·lel a un altre, fer una passa o no fer-la, ser-hi o no ser-hi. Bé et podies quedar a la place du Tertre, oi, fent un cafè... Què ens du a traspassar els límits del recorregut habitual?
A mi, un pur instint a mig camí d'antisocial i de la formació de noia guia.
I allò que dèiem: l'atracció de l'encant
Salo
15 comentaris:
Videta,
res a veure amb ton Lapin Agile. M'acaba d'arribar la bona notícia de la mort d'un assassí "fill de puta", un viejo chuchesumadre, una rata grossa, l'Augustito Pinoxet. Content: una merda menys al món.
Bé, com els cans, rego amb un pipí la seva mèmoria tot esperant que la Història el castigui eternament... Amén.
Salo, demà et passo post i comentari de Montmartre (no és el meu indret de París, ja ho saps; però a sota el fanal que has triat, si et deixessis, avui, t'hi faria un petó ;)
A mí el que m'empeny a veure llocs com les Vinyes i el Lapin Agile és la mateixa ciutat.
M'encanta deixar-me portar per no se quin instint. París em va conduir fins a aquest racó. Suposo que el romanticisme del moment.Un viatge, embarassats de la nostra filla, només podia conduir-nos a llocs com aquests.
cordills, el comentari del Pardalet m'ha deixat de pedra. Eieieiei, qui o què és Beto??
(jo també vaig ser noia guia...)
A pams,
Mcherry, a quin agrupament anaves? Jo al Sant Julià d'Altura, on vaig aprendre les primeres cançons porques que en Vlad coneix la mar de bé.
El Beto era un bolivià blanc, nen bé vingut a menys pels "negocis" del pare. Em venia a buscar cada divendres quan jo arribava del camp i em duia a llocs requetepijets de Cochabamba, la qual cosa era realment xocant: dels internats rurals al country club: els dos extrems d'un país del sud.
Piu piu: que bonic. Segur que la teva nena està tocada per les muses. Quina d'elles? Euterpe? Talia? Clio?...
Vla, sí, però i la gent que plorarà per ell?
Un petó a Belleville o a Rue du Bac!
Salo,
ja només falta que ens expliquis com va ser aquella nit que vas conèixer l'Evo Morales. Recordes fa un any que contents estàvem.
Ja només falta que hagis conegut a la Cherry a la selva Boliviana.
Ja només falta que siguis la musa del Cortázar: "No es fácil hablar de la Maga que a esta hora anda seguramente por Belleville o Pantin, mirando aplicadamente el suelo hasta encontrar un pedazo de género rojo."
Ja només falta el post que la Matri m'ha de clavar. I tu per entonar amb nosaltres i brindar.
uf! M'has deixat més tranquil·la. El Beto era un professor que vaig tenir fa temps i com que aquest nom no és gaire comú... cançons porques? per favor, Salo, al Cardenal Lluch érem més finets i uns quants anys després que jo hagués plegat va haver-hi no sé quants fullons de drogues.
Sí, algun dia ens hem de conèixer, algú que ha voltat pel món amb motxilla i dues trenes segur que té moltes coses a dir
Bé, ara ja sabem que la Cherry és de Manresa! (o era?)
Bona terra. No coneixeràs pas un violinista de 30 i escaig que anomenen Narcís Palomera?
...
salo
sóc, sóc de Manresa, i tant. I vosaltres de Sabadell? Aquest violinista... pel nom no em sona.
Hola mery, et faig presentacions:
Salo de Sabadell, per la pell ho endevinaries de seguida, gran talent i llançada com cap, no te la recomano.
Matri de Gràcia, pijeta, tímida com la lluna i encantadora com el sol.
Vladimir, un rus de Mataró.
Gràcies al pardalet, amic-amic, et segueixo des del dia que vas estar a punt d’esclafar-lo amb el cotxe. El teu blog és tot un plaer, em declaro un admirador.
Adéu, que arribo tard a una reunió.
encantada de conèixer-vos a tots. Quan hi hagi més confiança ja m'explicareu el vincle que us uneix a tots plegats.
Jo us segueixo des del dia que un tal vladimir va començar a deixar comentaris al meu bloc sense cap enllaç. Finalment i de casualitat, un pardalet em va fer arribar fins a vosaltres.
Sense voler tornar la floreta, dir que aquestes conyetes que us porteu entre vosaltres i les vostres paraules tan plàstiques em tenen atrapada.
No t'enganyis, Mery Cherry, l'encant està en els ulls del qui llegeix. El mèrit és teu. La sensibilitat també.
Va, alguna pista: dos àries i una capricorn, dos rossos i una bruna, tres editors, tres eixalabrats, dues fades i un sàtir, tres somniatruites realistes.
Et dius Meritxell?
Salo,
mai hagués definit al Vladi com una fada, potser per la vareta màgica, però vaja, t'has passat.
Vladimir no va ser la Mery qui va estar a un pas d'esclafar-me, va ser sa germana la Menxu.
Ep Bernat no despistis. Sota aquest nom si amaga tot un personatge. Pluma fina, paraules mesurades i trempera matutina.
dos àries i un capricorn? Dos rossos i una bruna? A veure si estarem parlant de dos bessons i una infiltrada...
Tres editors... i no necessiteu ningú que us faci fotocòpies??
No, no em dic Meritxell, em dic Masha ;-)
Publica un comentari a l'entrada