dilluns, de desembre 11, 2006

Amanda

No l’hem pogut jutjar, no l’hem pogut empresonar, era una rata que sabia moure’s massa bé. Una rata grossa i vulgar que vivia de la merda de molts poderosos corruptes.

Però ja s’ha mort i avui el món és una mica millor. Sigui una cançó de Jara el nostre petit homenatge a totes les víctimes d’aquesta bèstia fastigosa, al poble Xilè i a tots els que estimen la VIDA.



Te recuerdo Amanda,
la calle mojada,
corriendo a la fábrica
donde trabajaba Manuel.
La sonrisa ancha,
la lluvia en el pelo,
no importaba nada,
ibas a encontrarte con él,
con él, con él, con él, con él.
Son cinco minutos.
La vida es eterna en cinco minutos.
Suena la sirena de vuelta al trabajo,
y tú caminando, lo iluminas todo.
Los cinco minutos te hacen florecer.

5 comentaris:

chilesiguesocialista ha dit...

Aunque no comprendo todo lo que dices, se agradece desde Sudamérica el ojo puesto con mirada crítica sobre la muerte del tirano Pinochet, que tanto daño hizo a mi país. Para mí, resulta sumamente gratificante leer letras del gran Víctor Jara desde el otro lado el mundo.

Un abrazo socialista.

errecé

chilesiguesocialista.blogspot.com

Anònim ha dit...

Precisament per a tots aquells que estimen la vida és difícil alegrar-se de la mort d'algú.

Per molts va salvar Xile d'una dictadura comunista com la de Stalin. Per molts, la va condemnar a una dictadura com la de Hitler. Potser si tot haguès prosseguit com anava, altra gent que avui és viva i adinerada seria cuidant fa temps el jardí de malves.

La veritat és difícil afirmar el que no ha succeït.

Deslliurem-nos de filosofies o salvacions místiques. La història no estudia el "i si ...". Fets! busquem fets!

Es va creure amb dret de matar, quan aquest dret no el té ningú.

Va enriquirse de la pobresa. Va matar per partida doble: Directa i indirectament.

Potser haurà anat al cel, si abans de l'últim alé s'ha penedit sincerament de tot el que ha fet. O potser ni l'han volgut a l'infern. Ningú ho sap, i ningú en tornarà per dir-ho.

En tot cas, ha estat un plat saborós. Cobdiciat. Un petit regal abans d'hora.

No, la Mort no estima la vida.

Anònim ha dit...

Ja li he dit a en Ramon Bassas, però t'ho repeteixo. Algunes vegades tinc necessitat de Raimon. L'escolto i és una sensació especial un plorar-somriure que m'omple. Si no tinc Raimon a mà. El millor substitut és Victor Jara i especialment amb Amanda. No em cansaria mai d'escoltar-la.
Pel que fa al dictador, per desgràcia el món és ple de gent dolenta, per sort, tard o d'hora tots moren. Aquest massa tard.

Anònim ha dit...

Desitjar la mort a algú potser és una cosa poc ètica, però en aquest cas és bastant comprensible. Quan una persona no té respecte cap a la vida dels altres no mereix que els altres la tinguin cap a ella, però és cert que entraríem en el joc de "ojo por ojo, diente por diente", i que cadascú opini el que vulgui sobre aquesta, podríem dir, filosofia.
La meva religió és el RESPECTE, i tot aquell que no en tingui, ni l'afiguro (com diuen a la meva terra).
Llàstima que la "bèstia fastigosa" de la que parleu no hagi pagat per totes les faltes de respecte greus que havia comès.

Anònim ha dit...

errecé,

También en mi pais hizo daño ese tirano. En el recuerdo, Joan Alsina, sacerdote catalan del hospital infantil de San Juan de Dios en San Bernardo, ejecutado el 19 de septiembre de 1973 en el puente Bulnes (rio Mapocho).

Leo en la prensa catalana (La Vanguardia) que un equipo de TVE es atacado en Santiago por energúmenos fascistas al grito de "españoles, hijos de puta."
Amigo errecé, como dijo nuestro Quijote: "Ladran, luego cabalgamos".

Un abrazo socialista.

Benvolguda mort,

ets freda i tens molta raó (sobre Stalin ja en parlarem, no és sant de la meva devoció, però ja en parlarem). Aquest post l'he escrit des del sentiment i el record (el millor antídot per a combatre't).

M'ha agradat el teu comentari.

Pardalet,

compartim gustos. Ara recordo un 11 de setembre al Monumental de Mataró, el nostre Raimon dedicant una cançó a l'Allende. Emocionant.

Deltaica,

ningú té dret a matar ningú. Només m'alegro de la mort d'aquest senyor perquè el món, avui, em sembla una mica millor que fa tres dies.