Ja sóc lliure, Vladimir!
Però curiosament no m'estic remullant la cua com una sirena, sinó que m'assec davant l'ordinador, com tu, de 9 a 13 i de 16 a 19.
Ser autònoma és una forma creativa de ser funcionària.
Però sóc lliure, si vull anar nua, ho faig; si vull posar música, ho faig; si vull, fins i tot puc regar les plantes entre correcció i correcció. Ara que, si et sóc sincera, em vesteixo, com sempre, i la música em desconcentra.
I tu? Què fas? M'enyores? Aquell oleatge suau, i de vegades l'oratge, no es bescanvien fàcilment per horaris si fa no fa igual de tirans.
dimecres, d’agost 02, 2006
Llibertat amb càrrecs
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
videta,
t'he explicat mil vegades que el vermell coral•lí em toca de l'ala. Mil vegades nueta que amb aquests drapets cirera, fes-me cas. Però que bonica, ni la Julia Roberts a Pretty Woman. A mi no m'enganyes, aquest vestidet, d’Armani no baixa. Quina tela, nena, però quina tela, si al firmament no ens vigilessin… Ep! i a l’espatlla dreta què se t’hi esmuny? la serpent del paradís?
Ai, ai, que poc treballaré. Amb aquest post em tens encantat com un tòtil . Em ve el singlot. Però i què vols, m’has fet perdre la neurona. Foto un bram: ¡¡¡IUJU !!!
Tots es tomben com si hagués caigut el llum, tots menys la g. que no aparta els ulls de la tercera galerada.
Enyorar-te, jo? Anda ya!
Caram, salomònica, que guapa que hi surts! Poc imaginava que treuries el cap entre les lletres... Ja veig que treballar pel teu compte et senta bé. Però em sembla que en Salomònic s'ho deu passar força malament, tenint la seva companya tan a prop i apareixent com a la fotografia... A veure si encara perdreu diners!
Publica un comentari a l'entrada