Riquesa-Pobresa

Amigues i amics,

enhorabona perquè penso que la majoria esteu inclosos al club del 5% de les persones més riques del món. Jo, tot i els problemes que sovint comentem també hi pertanyo. Sí, sí, ja sé que em direu que fixar-se en el 95% de la humanitat que està més malament que nosaltres és fer demagògia, però ser d’esquerres ja deu ser una mica això. Res, que per molts anys i perdoneu la impertinència.

Us adjunto un senzill sistema de càlcul que us dirà quin lloc ocupeu en el ranking riquesa/pobresa mundial. Poseu un matalàs al darrera no fos cas que caiguéssiu d'esquena i us tranquéssiu el clatell (això seria fatal per superar la “crisi” i celebrar la castanyada).

http://www.globalrichlist.com/

vladimir

La perla i l'onada

Una imatge temptadora. L’Elisabet ajaguda a la platja, entre la sorra i les roques, mirant-me seductorament per damunt de l’espatlla. No és una postura còmoda, però no li importa. La sirena entremaliada sap del valor d’un pit bonic, difícil resistir-se a la perla grossa i dolça d’aquell cim.

La meva llengua és aigua, una gran onada atreta pel cigró més dur.

PD. La perla i l’onada de Paul Braudy

vladimir

Llegir

Llegir per conèixer mons imaginaris (Mai mai més, el País de les Meravelles...)
Llegir per trobar amistats fantàstiques (el Dr Pereira, oh! Campaneta, Dràaacula...)
Llegir per distreure’s (que bé em llisca la mà benvolgut marquès de Sade, l’Sport...)
Llegir per aprendre (divertim-nos amb la papiroflèxia, manual de les bones maneres...)
Llegir per alimentar el cervell de paraules, signes, idees... per a no tenir el cap esbarriat i els pensaments confosos.
Llegir per...

I sí, es pot viure sense haver llegit res de res. I ser molt feliç: el meu cavall no ha llegit mai i el veiéssiu com salta quan li porto la pastanaga; o el gat Sifa, veiéssiu com s’eixoriveix només de sentir que li graten el ventre (quina enveja)... Sí, sí, es pot ser feliç sense haver llegit mai. Per tant, tots els meus respectes per tots els homes anomenats cavall o les dones pantera.

vladimir

Cap (o caps?)

Dos ulls, dos braços i dues mans, dos cames i dos peus, dos orelles i un nas amb dos forats, dos pits i mugrons, dos collons de rovell, dos ulls (blau mar), dos galtes a la cara i dos galtes al cul... i només un cap entre molts cacauets, el de la polla d’on ha sortit aquest post .I.

vladimir

Me l'han pelat

A veure, ja sé que es du la cabellera, que una tofa potent és marca de bon mascle, i que la mata de pèl és sinònim d’alegria i festa. Però que hi farem, me la va pelar. I per més que digueu trobo que ho va fer amb traça.

Ara, pelat com un cargol, no he de perdre el temps amb pintes i potingues... Ara, ja no m’he de preocupar de pentinar-me. Ara, quan em rento tot s’eixuga de seguida i a la piscina puc nedar sense gorreta. I el més important de tot, quan amb el palpís dels vostres dits noto que em fregueu la closca el meu plaer es dispara com la més viva de les molles.

vladimir

L'autora ou ferrat

N’estic fins els… és bufada i espessa com un ou ferrat. La tia escriu bé, però tampoc és el trampolí de la humanitat.

Ras i clar, avui, definitivament, he acabat la paciència: “Mira, et sóc franc, que ningú t’entengui no és sinònim de gran artista, ni de bona poetessa.”

vladimir

La noia de la fàbrica

A la noia de la fàbrica l’amor li fa mal. No va aprofitar el temps d’escola, aviat es va tancar a treballar, necessitats de la família. A la noia, ara, l’amor li fa mal. Espera trucada d’ell. Per què no ve, ell? Fa tant de mal esperar. Fa mal perquè la noia es deleix per ell. La noia diu que per ella aquell noi és el món sencer. El món de la noia és petit. Sense ell, la vida li sembla mancada de sentit, amb ell, la vida tampoc li sembla gaire plena de sentit, només sembla més plena de sentit, en tot cas més plena de sentit que no pas treballar a la fàbrica.

Et necessito, diu la noia de la fàbrica. Ell no havia de tornar. La fulla d’afaitar llisca suau pel seu braç tendre. Un tall net, un so imperceptible, un fil vermell no triga a tenyir el lavabo massa blanc, polit.

Versió del capítol «Què és això que brilla tant?» ELS AMANTS, Elfriede Jelinek

vladimir

Mn. Joan Carrera

Recordo bé el dia que me’l van presentar i les seves paraules: «Bé jove, molt de gust. Però a més de parlar que fa de bo» Em va deixar clavat, evidentment era un noi ple d’intencions i iniciatives però que no havia fet res de res, ni de bo ni de dolent.

En un altre moment de la meva vida, recordo que no va trigar a citar-me al seu despatx: “Noi, el felicito, certament te bon gust i molta sort. No li puc dir que està bé anar a viure amb una noia sense casar-se com Déu mana, ja, ja, ja... però ja se sap, les coses a vegades també van com Déu vol. Deixi’s estar dels comentaris de quatre rates de sagristia, la gent quan s’avorreix parla.”

Darrerament parlàvem sovint. Em demanava l’opinió de certes coses, i tot i discrepar molt sempre solíem trobar punts d’acord que ens enriquien: “Noi, no perdi el temps amb pilotes i aduladors. Valori els enemics intel·ligents, són pocs i el faran avançar.”

Al seu Cel sigui, bisbe Carrera. Gràcies.

vladimir

Vergonya

VERGONYA, i no pas perquè uns tarats llancin quatre bengales enceses al damunt d’una pobre gent. Què es pot esperar d’un tarat?

VERGONYA d’una policia pròpia, comandada per un incompetent Joan Saura “àlies capità enciam”. Em nego a acceptar que aquell centenar d’agents que vigilaven la colleta de fills de papà que llançaven les bengales deixessin d’actuar per iniciativa pròpia. Suposo que hi havia instruccions des de dalt, com així ha de ser, prohibint l’actuació per alguna collonada que fa de mal explicar. Saura! Menys càmeres als quarters, menys verdura i més eficàcia, cony!

VERGONYA, i no tant perquè quatre analfabets que juguen a futbol identifiquin l’afició del Barça amb el grapat de cabrons que els aplaudien. I si entre aquella massa tancada a la gossera hi havia bona gent, que no ho dubto, que posin denúncies a qui calgui, perquè és inadmissible que pagant una entrada i comportant-se correctament rebin un tracte de delinqüents.

Per Déu!, que també sóc d’això que abans en dèiem “més que un club” i que actualment és una gran merda. Davant de fets tan denigrants, propis de feixistes de la pitjor mena, el resultat és el que menys m’importa. Molt bé, Puyal!, per la teva independència denunciant els fets dels bàrbars i l’actitud de gran part dels jugadors. Molt bé, Puyol!, per estar a l’alçada d’un capità admirat. Molt bé, Pep! (i mira que t’he criticat per llepa).

VERGONYA, i ara ja me’ls ha acabat senyor Laporta. VERGONYA d’un president xulo, prepotent, fastigós... ninot antinuñista de quatre mediocres burgesets (els de la calça i la corbata de llacet)... Ecs! VERGONYA d’un esclau de Cruyff que no té el senderi de demanar als jugadors, quan sortien del camp, una actitud adequada a la situació tan vergonyant per la que havíem passat molts barcelonistes de cor (però a què va al vestidor després dels partits el nostre JAN? A xuclar-li la polla al negre?... no ho entenc).

MOLTA VERGONYA pel fet que el president del Barça no condemni taxativament els aplaudiments de molts dels nostres jugadors el dia següent a TV3, això és el que tocava i no pas la verborrea xusquera que li va endossar al llepa d’en Xavier Torres. VERGONYA ABSOLUTA... i pensar que aquest modèlic personatge ara fa uns quants anys era el convidat en la inauguració de la Universitat Catalana d’Estiu... Quin ridícul, quina pena.

vladimir

Vi

Per celebrar l’amistat.
Per calmar la set del moment. I la futura.
Per fer més confortable la solitud, la foscor, la nit.
Pel seu bon gust. I la bellesa dels colors.
Per l’aroma i el cos.

I sí! pels nassets vermells que tant m’agraden... i tot allò que no he sabut dir.

Xin!

vladimir

Per sempre duri

No creguis que no us envejo una mica, els enamorats teniu sort; sou feliços, esteu junts, us feu petons...

«Tonto, vell, trist» tens raó. No em facis cas, un cuquet m’ha rosegat el cor quan us he vist passejar sota la pluja embolicats dins el mateix abric, riallers, tendres, cap al tard.

vladimir

Hores per "avorrir-se"

Una carta d’un professor de Sant Pol de Mar, en Lluís Civit, que ahir vaig trobar per casa i em ve molt de gust editar al blog:

Mira, nuestros hijos no necesitan más horas de escuela. Al contrario. Mejor sería recuperar una vida familiar que se les niega, disponer de espacio privado (¿cómo van a leer si no les damos las condiciones?) y tiempo libre para desarrollarse, para dirigir su propia vida, incluso para aburrirse (sin aburrimiento no surge la creatividad). Cuando llegan al instituto no saben organizarse el tiempo de estudio porque todas las horas de su vida las hemos ocupado con jornadas que empiezan en el servei d’acollida de las ocho y terminan después de la última extraescolar, a punto ya para meterlos en la cama. No. La calidad en la educación no está en la extensión del horario lectivo.

Los niños de los países que sacan mejores resultados en el estudio Pisa no tienen tantas horas de escuela. Muchos van a comer a casa y ya no vuelven, pero en el hogar se les apoya y se les exige. Me gustaría que mis hijas fueran a la escuela sólo por la mañana. Así tendrían las tardes para desarrollar sus inquietudes personales, y tiempo para disfrutar de la vida familiar, eso que parece en vías de extinción.

Sense cap mena de dubte, aquest professor posa el dit a la llaga. Jo també crec que d’entre els molts motius del “fracàs” en l’educació, el més important de tots és la mala qualitat educativa que els “papas” donen als seus fills.

vladimir

Llibres de text

Cada setembre, coincidint amb la tornada a l’escola, em ve a la memòria quan era nen, anys on la il·lusió d’estrenar llibres per al nou curs escolar era una de les poques coses extraordinàries de les que gaudia. Recordo perfectament com els folrava amb els pares perquè no es fessin malbé, recordo com els fullejava i em neguitejava només de pensar en les noves coses que hauria d’aprendre.

A casa érem molts germans, i tot i no haver passat mai gana, els pares no anaven sobrats. Eren anys difícils, finals dels 70, i els nens de famílies de classe mitjana no teníem gaire més regals que els que ens portaven els Reis i, potser, els de l’aniversari o el sant. I amb tot, mai vaig sentir els pares queixar-se del cost d’aquells llibres que recomanava el mestre o la senyoreta.

Ara, en un temps on els nens viuen en la superabundància, se m’inflamen els collons cada vegada que sento els papes i les mames queixar-se com lloques del cost dels llibres. Llibres de text que seran els únics llibres que tindran en propietat molts d’aquests vailets. I se m’inflamen els collons perquè el perfil d’aquests pares sempre sol ser el mateix, papes i mames hipotecats per un 4 x 4 de luxe, vacances a les Bananes o vés a saber quin estrany amant. Nous rics amb un sentit molt particular del ridícul, pels quals 150 o 200 euros en llibres de text no es poden pagar.

vladimir

El iaio i la negra

Tot just el va veure a la barra que es va enamorar d’aquell vell tan net i planxat, encara prou atractiu i ben adinerat. Ella tenia uns vint-i-cinc anys i es feia dir xocolata; ell vuitanta llargs.

Per voluntat de l’avi que era de missa, es van casar en secret al poc temps de conèixer-se. Tot i l’amor, que n’hi va haver, per a la negra era una manera ràpida d’obtenir diners i pel vell, la darrera oportunitat d’estar amb una Venus del Nil. La darrera florida de l’amor, el darrer somni, per aquell bon home no tenia preu.

No jutjo, tot estava clar des del principi, tots dos sabien bé on anaven. Ella posava la seva bellesa i una mica de comèdia, i el vell els diners i quatre gotes de iogurt. Tots dos sabien que la cosa duraria poc “mi amor le va a ayudar a morir sin dolor”. I exactament així va ser, amb quatre cops de cul plens de passió el vell va acabar la corda i va fer cucut.

Em diuen que els fills de l’ancià han omplert de pestes la dona que els ha ventilat l’herència del pare. No em puc estar de pensar que potser hagués calgut bon pany i clau a la residència on van abandonar el iaio.

vladimir

Verset i dedicatòria

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor
per vos sovint trempo
i n’omplo un bon pot.

Dedicat a tots el amics nacionalistes, en l’atzucac de la seva Diada que també és meva per imperatiu legal. I que per molts anys ho puguem celebrar TOTS junts.

Bona Diada

vladimir

Berta i la calor

M’explica la Berta, l’ovella més llegida de Ginestarre, que el sol és una cosa esplèndida. Que fregir-s’hi durant tot el dia li dona força i ànim, que les suors són sals hidratants i que el fred no és propi de l’espècie humana. La Berta em recorda que precisament vam néixer a l’escalf del sol, en un indret càlid de l’Àfrica, i que la Bíblia també ho diu: “ A veure, quin clima hi havia al Paradís? Hi regnava una calor d’amor encès. Adam i Eva anaven despullats tot el dia i no sentien fred ni tan sols a l’ombra d’un arbre. Vale! Vale! potser eren més peluts que un ós; però tampoc és probable sinó, quan Déu els va castigar, no s’haurien vist les vergonyes”.

Al principi, la reflexió de la Berta em sembla una animalada. Però després, rumiant, rumiant, i just en el moment en que la branca de fonoll em cau dels llavis, trobo que potser té més raó que una santa.

vladimir

"Post" vacances

Les vaig començar de nit i direcció muntanya. Molta tranquil·litat, passejades, riu i boscos. Com sempre, al restaurant Els Puis em guarden una sorpresa, un excel·lent palpís de cabrit amb bolets. La resta de dies entre Esterri de Cardós i Esterri d’Aneu llegint Moby Dick i respirant aire insípid (i sa).

Un avió m’arrenca amb violència de la fresca dels Pirineus, i el mateix dia m’estimba dins la xafogor i claror immensa d’un llogarret africà. Llum pertot. Constantment m’he de fregar els ulls. El nou paisatge se m’ofereix amb la inexperiència d’una amant jove i plena de desig. Contrast. Olors exòtiques de cossos calents, negres com la regalèssia, de peix posat a assecar, de cloïsses, de tetilla gallega (no, tetilla no deu ser, diguem vainilla rància).

De tornada, l’ombra de la figuera del jardí de casa i el rajolí de la font. Passejades a pet d’ona i quatre nedades fins la boia. La Sal del Varador, amb l’ocellet i alguns amics retrobats... Ah! silvie, quina tarda més bonica, suau és la dolçor persistent del Fra Angelico als llavis.

I avui sant tornem-hi. La puta feina se m’obre de cames i em xucla com un pop en zel. “Calma, a poc a poc, que tot just estem començant”. Res, ni cas, tot braó... i primeres patacades a la taula, i primers “collons”... i primeres hòsties al company nou, un culturetes amb cara de mico... Agh!!!

vladimir

Riure

La vida és plena de tants moments diferents... que quan ens arriba el moment de riure, així, de cop i volta, com un esternut, no ens hi hem de resistir. Tant se val que no hi hagi motiu, a vegades no calen els motius. I si ens prenen per sonats, ja s’ho faran.

http://es.youtube.com/watch?v=c1dkTrNH92Y

vladimir

Dibuixets de la Montse Adell

Riu

Quan s’està molt trist, deprimit, cal trobar forces d’on sigui per reaccionar, ràpid; sinó, no hi ha res a fer, estàs perdut.

Mira, et proposo de riure una estona. Plorar, es pot plorar sol, fins i tot diria que és bo plorar sol; però riure, no: per riure millor dos, o tres, tota una colla per a contagiar-se. Riem, va, tots dos junts a la una, a las dues i...

http://es.youtube.com/watch?v=c1dkTrNH92Y

vladimir

Dibuix de Susanna Campillo

Santera 2008

Del dietari d’un bon amic, un text que em ve de perles per resoldre el meme que m’ha passa en Ramon Bassas. La meva Santera, enguany, la Mariona Galindo: per la seva ajuda en el 4 de 9 de la diada castellera de Santes.

Estimada mariona,
vam caure però no vam perdre. Ho havíem aconseguit, junts com sempre, i el pom de dalt era amb tu vela bonica, flama de vida inapagable.

Dos anys de ferida oberta, hi ha victòries massa salades. Però de bell nou, avui, el primer diumenge de Santes tornem a ser a plaça per aixecar-te. I amb els ulls tancats sentim la identitat més autèntica tot fent pinya per celebrar-te: 4 de 9 descarregat amb tota la força de la terra i la gràcia del cel, amb la suor del poble i el teu somriure bonic, anell d’una plaça que torna a ser puny.

Estimada mariona,
vas caure però no vam perdre. El destí sol ser impotent quan tants sentiments volen trobar-se. Avui hem fet història, que no és passat sinó present ple de vida. Va per tu, "princesa dels dosos", xin-xin! i gràcies per ser-hi.

http://es.youtube.com/watch?v=RteVAiS393I&feature=related

vladimir