Icona

Et consideres guapo/guapa?.......els dimecres de set a nou, sí.

Ser-ho o no ser-ho, sentir-te'n, que t'ho hagin dit molts cops o cap, com ha esculpit la teva vida?........em miro al mirall abans de sortir, per si he dissimulat bé les escates.

De fet, què ès per a tu "ser guapo/guapa"?.......a nivell social, tenir capacitat d'esdevenir icona. A nivell personal, tenir una bona col·lecció (com vostè, però diferent) de fotos de divan.

Trobes que la gent és cos per una banda i ment per una altra?......jo crec que tot és ment. El cos deu ser un holograma; un miratge de la ment. Ara que, com a miratge, ja fa el fet.

Es pot ser guapo d'entrada i anar perdent? I no ser-ho i a poc a poc anar guanyant?.......absolutament. De fet, com més guapo d'entrada, menys dura l'efecte. Les guapures que van entrant progressivament pillen més.

Lligues molt? A què ho atribueixes?......a un bon màrqueting i quatre eslògans ben treballats. Les Vialis i el Rive Gauche "algu" deuen fer.

Dra. Marols i Lu

Foto: Christian Bale. No tant perquè sigui guapo, sinó per la cosa de la iconicitat...

Santi

Santi,

Com ho fas per fer-me sentir tan bé?

Cada cop que t'escolto, gastant sabates, m'adono que just abans, estava en la inòpia. I això em passa Cada Cop que t'escolto.

Saps veure en el fons de les coses, rere les coses. Tens metàfores per fer-me-les entendre, totes aquestes coses, a més. I jo voldria preguntar-te: com? I també: per què no hi ha més gent com tu? Tot i que ja no em quedarien sabates.

Però la cosa no acaba aquí, perquè no només ets un llest amb imaginació. Tens el do de desvetllar sense ferir. Em fas veure que al costat de la magnífica torre esmolada i lluent, feta d'un cristall que vibra amb el frec de l'aire, hi ha un femer on es rebolquen semi orgasmades les meves contradiccions. Però, al tanto, m'ho fas veure amb un to zen, de vell que ha pujat i baixat muntanyes amb sandàlies, i un mins esmorzar paït fa hores. Tu t'involucres amb aquells qui estimes. I, ja em diràs com t'ho fas, estimes pràcticament tothom.

Santi, va, posa't vermell. Empipa't, això no es fa, Lu!, impúdica exhibicionista!

I somriu: va, que aviat celebrarem com veu la llum el teu primer llibre, de títol Heideggerià. I ara digues-me quan i per què la intel·ligència i la bondat es van fer amigues? Tu que ets tan llest, segur que ho saps...

Lu

Rau-rau

“Vladimir, ull!, guaita que faig ara”

I no li va faltar temps per estirar-se cap avall l’escot i ensenyar-me el seu pit perfecte. En un segon, potser dos, aquell do de Déu va caure al precipici i com endut per una molla va tornar a endreçar-se. Vist i no vist. Alegria massa sobtada. Me cago en la vida que no s’atura quan més ho vull.

“Què t’ha semblat, Vladimir? No t’ho esperaves, eh? Ho torno a fer? No, no, no”

No, no, no... No! doncs no m’ho esperava, no. Semblava tan posada, tan educada en el Sagrat Cor o la Salle, que no m’esperava pas que fes saltar la petxuga. Després em va comentar que aquests tics eren una moda, una cosa divertida, un regalet per segons qui. I sí, ho vaig trobar divertit, però es podia haver esperat a que li hagués acabat d’explicar l’arribada d’Ulisses a Ítaca.

“Vladimir, quan estàs amb una noia has d’aprendre a prestar-li més atenció. Mai saps quan botarà la llebre. Bé, el meu pit no és rosat com l’aurora de la teva illa grega, però el record que en crearàs també et farà rau-rau uns quants dies”

Al cap de tres dies, al frankfurt de la Riera del meu poble, amb la salsitxa calenta a la mà, envoltat de fosca i gent petulant que passa, sento el rau-rau del regalet de la mossa. Sort que un ja ha lliurat mil batalles i sap enfocar els seus temes de reflexió cap a llocs que el satisfan més humilment (la fórmula que explica l’Univers cap en una sola ratlla).

vladimir

El meu divan

Pel meu divan han passat molts pacients.

De totes les edats, nacionalitats, professions, temperaments i temperatures emocionals.

Cada cop que en ve un de nou, la meva feina consisteix a escoltar-lo i provocar en ell la necessitat, primer, i les ganes, tot seguit, d'esdevenir bucejador, espeleòleg, miner, del passatge obscur que li barra el pas a l'espectacle commovedor del seu jo profund.

No sóc de pedra, ni maquinal. De vegades m'hi involucro. Ell és allí ajagut, lliurat a mi, a qui transfereix la seva por d'abocar-se a ell mateix. Primer, vestit. Però arriba un dia que deixa la camisa a l'entrada ... a cada sessió es despulla una mica més, fins que queda, miracle, nu del tot. M'emociono, m'hi implico, no ho puc/no ho vull evitar.

I en acabat, poso bé els coixins, apago la cinta de relaxació, torno a casa, i a poc a poc, prenc consciència, jo també, de la meva hidra personal. Sí, la doctora té tants monstres i fantasmes com tots els seus pacients. Amb un avantatge: conec l'hidra, tinc esmolada l'espasa i les nits de lluna plena surto a tallar caps.

Però ell, ell encara està palpant-se amb les mans l'avenc que li escindeix els dos hemisferis.


Dra. Marols

On tens el cap, Vladimir?

Jo t'anava avisant, t'ho anava dient, que estaves massa encaparrat. Amb els llibres, amb la bona literatura, amb que tu no tens temps per escriure, o que l'amor no existeix. Mira que vam gastar cadira, a l'Oriol, al Galleg, al Tapilla... i no me'n vaig sortir. Admeto el meu fracàs: has perdut el cap, Vladimir.

I ara, què? Hauràs de sostenir teories centrípetes que cada cop més t'allunyen de l'exterior? Quan et miri, en comptes de veure el mar, veuré fondàries on fan cau els raps? Vladi, Vladi, emergeix! Encara és temps. Dirigeix-te a l'amazona rossa que espera les teves paraules. Només espera això i no pas que li facis la carretilla mentre li demostres que el principi d'Arquímedes és un eufemisme quan són dos a la banyera.

En fi, Vladimir, ja saps que aquí estaré, com sempre, trucant-te quan em penso que estàs fomut i tu em desplantes amb un "però si estic bé!"; abraçant-te quan et crec dolç i tu m'ofereixes tensió infranquejable; insistint "i que escriu bé, aquest talòs, aquest gamberràs entranyable!".

Avui no et faria una surra al cul, sinó un petó a cada galta.

Lu

Casualment, el Destí, clau

Casualment el seu book va caure damunt la meva taula. Em va cridar l’atenció el dibuix d’una noia dormint dalt d’una branca, i casualment vaig començar a imaginar com despertar-la: que si estirant-li un pèl (del cap), que si envoltant-la amb els meus braços virils, que si bufant-li suaument el borrissol del clatell... Casualment (t’ho juro Lu) vaig trobar-me amb el telèfon a la mà quedant amb ella perquè m’ensenyés més dibuixos “a dos quarts de set t’espero a l’editorial”. I la noia del dibuix, casualment, va resultar ser la noia que dibuixava; la qual s’havia perdut i arribava a l’editorial mitja hora tard, just en el moment que jo plegava. Si no m’hagués agradat us asseguro que li hagués donat llargues, però era la noia del dibuix i quant algú ens agrada l'eròtica sol vencer els principis (això no és sempre així, però vaja, a vegades som flams amb cirera). I casualment vam acabar a la taula del Tapilla Sixtina fent birres i copes en una taula de fusta amb una lampareta vermella... Tot el que va passar després va ser, ben casualment culpa de l’alcohol més amic.

He reflexionat en el fet i he arribat a conclusions. La natura i el Destí ens governen inevitablement. Tot és natura, i sobre tot destí. Ens precipitem els uns vers els altres si el destí ho vol, ens separem si el destí ho mana... precipitats, separats, com un parell de fulles seques arrossegades pel vent, com un parell de cossos a temperatura d’amor, ara entrant, ara sortint, ràpid, lent, endavant, marxa enrere, quatre copets, un, dos, i fins i tot, de tant en tant i si el destí vol, casualment tres.

vladimir

PS. Sí, sí, dieu-me superficial; que mai us passi.

Bons Reis!

Ni tres, ni reis, ni blanc, ni ros, ni negre. La veritat, el que va passar realment ningú ho sap. I què? Generacions i generacions al llarg del temps han creat la llegenda, el mite, un dels contes més bonics de la història, farcint amb una mica de pa el formatge.

"Uns mags arribaren a Bet-Lèhem seguint l’estrella que havien vist a l’orient els anava al davant fins que s’aturà al damunt d’on era l’infant. Prosternant-se, li van fer homenatge; després obriren els seus tresors i li van oferir presents: or, encens i mirra" (Adaptació de l'evangeli de Mateu, 2)

“Or, encens i mirra” diu Mateu, i d’aquí que alguns suposessin que eren tres, tot i que d’altres, com els primers cristians, en pintessin quatre, sis o més a les parets de les catacumbes. “No ve d’un, com més serem més riurem” devien pensar. “mags” diu l’evangelista, però algun lletrat hi vol veure astrònoms, filòsofs, savis... A mi, ja us ho diré, m’està bé que el Rei del món que neix entre la púrria el vagin a adorar tres reis del terròs. Blanc, ros i negre, tothom s’hi volia veure pintat, en aquests tres paios; potser avui dia, superat el tema dels colors, seria prou galdós imaginar-los com un nan pàl·lid, un morenet espatllat i un negre amb pits per bufanda.

En tot cas, només volia deixar constància del meu gust per la tradició, la imaginació popular i la cosa onírica; també volia avisar que, si a alguna de les lectores d’aquest bloc la segresten duran la nit de Reis, no s’espanti. La cosa és que l’he demanada a la meva carta (i em sembla que m’he portat prou bé).

Bons Reis a tots! que la màgia hi faci més que nosaltres.

Vladimir