Gols letals

Avís: aquest post pot ferir la sensibilitat d'alguns lectors.
A Vladimir no ens fem responsables de les aportacions dels col·laboradors esporàdics.



No ho he pogut evitar. Ni ho volia. Sé que aquesta vella escrupolosa de la Jeckyll s'horroritzarà i tindrà motius per seguir anant a sessions psicoanalítiques, perquè aquell divan és l'únic lloc on gosa admetre el lligam que la uneix amb mi.

Però no vull estalviar-li a la moralista, estreta i rígida Dra. Jeckyll la notícia dels meus crims. Sense més dil·lació diré que, aprofitant la solitud dels carrers, he sortit a airejar el rau-rau que mai no m'abandona, coberta amb una capa verda que mig es confonia amb la massa arbòria del Parc dels Til·lers. No hi havia ningú. Tots seguien el partit a les tavernes mentre buidaven gerres i gerres de cervesa. A fora, la llum del vespre dibuixava veladures en un cel destenyit i l'aire serpentejava com un corriol, després d'un dia calorós. La bellesa del moment encara feia més sagnant el contrast amb aquell desert humà.

Tot d'una s'ha sentit una cridòria eixordadora acompanyada de sons similars a la parla que no acabaven de reixir. El món podia acabar-se perquè la pilota havia travessat la porteria... La sang em bullia i aquella veu més forta que cap raó em deia: fes-ho.

M'he amagat rere uns contenidors esperant que el partit acabés i se'm presentés una oportunitat. No ha fet falta esperar-la gaire estona. Dos humanoides han emergit d'un portal articulant alguna cosa semblant al llenguatge humà: "tio, jjjaa, sssseaaa, quekabron, pppptaaa, ffjjjjjo, qqffort, ssstttia", en un to de veu prou alt perquè, és clar, se sentien amos de la selva. Ah, quina repulsió em provocaven! Txac, txac, fora.

No he sentit cap remordiment, car allò que arrossegaven no es podia dir vida. Sé que el que faig està malament segons les normes socials, però no m'afecta. Segueixo els dictàmens de l'instint.

La frígida de la Jeckyll diu a les seves reunions d'intel·lectuals que els canvis són lents, que cal col·laborar en la transformació de la societat, que està emergint una nova consciència i blablablà.

Però en el fons sap que hi ha algú que fa el que ella voldria fer si no fos que està lligada per una educació repressora.

Apa, respectable doctora, ja pot anar a una altra sessió de teràpia. Al seu Londres hi ha un parell d'energúmens menys. No faci veure que ho lamenta, a mi no em pot enganyar. Tants com vostè fan fer la feina bruta... I demà posi's elegant, pentini's, els guants ben nets, el vestit emmidonat... Només recordi's de fer netejar la capa abans de sortir de casa. Sé que ho farà.

Mrs. Jaid

Nit de sant Joan

Ancestral. Transmès de generació en generació durant segles, viu com el foc vermell dels millors llavis (aquesta nit, qui sap si meus). Simbòlic com la foguera que cremarà la barca del vell pescador en un petita plaça que estimo, càlida nostàlgia.

La nit més curta de l’any, la més romàntica. Nit de pràctiques i creences màgiques, de cremar calces estimades i guardar-se’n les cendres a la butxaca (sempre foradada). Nit de salts de cabró damunt les flames. Nit de suor, desig, música i aigua de rosada. Vi i licors, risses i llàgrimes, sorra i cossos en pilotes desinflades.

Follets i fades, bruixes i bocs a petardades. Superstició a la vena calenta i salada. Herbes, cacauets, petició de tantes coses amagades.

Sí, sí, també cebetes i xinus, barrenus i bengales, abelles, granotes i dinosaures per la canalla. I coca, molta coca de pinyons, llardons i fruita confitada. I un coet ben gran i bonic entre les cames que se’ns endugui cel enllà i ens faci esclatar com la rialla.

Bona revetlla, família. Xin-xin!

vladimir

PS: la cançó que tant m'agrada: http://es.youtube.com/watch?v=n7BUtnQO-n0

Acabada!

He acabat. Sí, ja està. Els darrers metres no sé si els he fet jo o m'ha dut el meu alter ego a coll i be. He viscut aquests dies finals com una zombie.

He acabat la tesina.

Un any de cursos de doctorat rematat amb un intens treball per fer l'article del Quixot i l'economia. Tot seguit, un altre any de recerca, de treball de camp, de teoria, de gratar-te els axons a veure si pareixes alguna cosa original o almenys una mica fina. Dies, dies. Endarrerir la feina, acumular-ne. Sacrificar caps de setmana, vespres. Insomni, neguit, el camí abruptament fa pujada i es fa fosc. I si ho deixo?, total, qui ho notarà... Anèmia mental.

Però en els últims metres... unes quantes mirades de suport, alè dels que t'estimen de veritat i que són més dels que pensaves, i potser no tots els que et pensaves, i sí alguns que no et pensaves.

Això sí, anar a córrer una mica pels boscos de fades amb les fades, sinó, ni de conya. I gràcies també al ioga, i a la quínoa, i al XS, i a la lluna amb majúscules, al perdedoret, a la mestra bufaruda, a l'Oracle de Delfos CG, al dire incombustible, a aquell senyor que tant li costa dir-me "que bé, filla", però que em porta els macarrons, al gat divertit, a la veïna perruquera, a l'impressor rus, al Senyor dels Bits, al coach que em mostra els bidons tòxics, a la dona que mai no l'encerta amb els regals excepte amb el que em va fer un Nadal llunyà, a les editores/ors del Casal de xocolata, a tot d'ulls que sorgeixen en la fosca, dels troncs dels arbres, dels nenúfars, en l'aire que respires i que fan amb tu el tram final.

Un super gràcies ple a vessar de cava fresc.

Ja està, companys, ja deixaré de dir que estic liada amb la tesina.

Sí!!!!!! SSSSÍÍÍÍÍÍ!!!!!!!!!!!!!

O és un somni?
(Em pessigo la cuixa.)


Epíleg: com aixafar la guitarra i acabar-me de rematar amb alevosia. Imagino que ve el meu dire i diu:

--I ara, a per la tesi!








Lu amb el cos jacent i l'ànima flotant.

(Iuhu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)

Jo, miembra

Hi havia de dir la meva, scusa.

L'Espanya carpetovetònica està nerviosíssima i ho demostra la quantitat de fulles (de bits) que ha generat el lapsus d'Aído.

Jo, la veritat, els entenc:

Primer, els casquen una Ministra de Defensa (i embarassada).
Segon, creen un Ministeri d'Igualtat.
Tercer, es troben que una Ministra jove fa un ús excessiu del llenguatge no sexista.
Quart, la familia se desmiembra.
Cinquè, la penya surt dels armaris diversos.
Sisè, el Losantos a pagar.

Estan molt neguitejats i necessiten desfogar-se. Ho comprenc. El seu és un model de societat que ja ha caducat i del qual veiem desfilar les fileres del cotxe-escombra, rabiüts per no poder mantenir gaire més els seus privilegis basats en el por mis cojones o perquè és així, per natura, per la ciència, per... eh, no sé, mira, perquè déu m'ho ha dit, a mi, que sóc el seu elegit, i tu, tu no ets jo, tu fes el que et toca fer, que per això has vingut al món, per servir-me a mi i als que són com jo, que som els guais.

Mireu, no es tracta de la RAE (que, que voleu que us digui: una institució on només hi ha un migrat 6% de dones, no em suscita cap confiança quant a les decisions que pren respecte al que cal i el que no cal considerar normatiu); no es tracta dels lapus linguae (el Clos en feia a cabassos i màxim rèiem); no es tracta del encara no estrenat i ja famós telèfon ni d'un Ministeri que abans de néixer ja tenia detractors... Es tracta de resistència al canvi, de cangueli, de caverna.

Però la gent està sortint d'aquesta caverna. I tot i que no hem d’engrescar-nos gaire (la majoria ha sortit d’una per entrar en una altra: la dels DIR i la Dermoestètica –ara toca depilar-se el perineu- la dels concessionaris, la pantalla i els viatges exòtics), s’està sortint d’aquella foscúria. Alguns per convicció i amb ganes, altres empesos i a contracor, passen de creure en els gurús de les representacions. I, clar, aquests gurús i els seus acòlits han de ploriquejar una mica, fer el burleta, en fi, què els queda, sinó?

Els que no hem tingut mai gaire privilegis, ens costa de posar-nos en la pell d'unes cúpules que senten com els trontolla el suport del faristol. La visió hegemònica del món s'està difuminant. I això comporta reaccions viscerals.

Encara hi haurà molts bits de ceguesa irada, de posts sorneguers, de ridículs intents de tirar per terra la feina dificultosa de les dones i d'un govern que no vaig votar, però que té el meu suport en alguns àmbits.

Ara toca veure'ls extingir-se, ja han caducat i no ho saben.
O sí ho saben. Per això borden d'aquesta manera.


Lu, miembra de ple dret

Romeu i Julieta

Assajaven Romeu i Julieta, ella setze i ell dinou, massa joves. Era la seva primera obra important i se la van creure. Dia sí, dia també, aquelles paraules es van convertir en les seves paraules; el públic vibrava veient-los actuar... I junts van experimentar l’adrenalina de l’èxit, el teatre, l’amor sense xarxa...

Quan s’arriba a dalt de cop i volta cal mantenir la sang ben freda, però a ells els cremava. I un dia, sense més, van adonar-se que amb el pas del temps les coses només podien anar cap avall. L’èxit perfecte, l’amor perfecte, l’orgasme perfecte... I així van decidir morir junts en el seu esplendor, ben abraçats com diuen que moren els amants perfectes, per sempre eterns.

La moto va volar més enllà del precipici com un coet de Les Santes. Els cosso de Romeu i Julieta es van trencar contra les roques. La mar es va tenyir de vermell salat i era bonica, autèntica, salvatge.

Ah! però res és perfecte, Déu sempre espia i enveja els que volen imitar-lo. Julieta va sobreviure com per art d’un miracle. En la seva cadira de rodes, es pregunta perquè.

vladimir

Metabloc

Porto tres setmanes que no aixeco cap de la tesina sobre els blocs. I tot un any d'anar-hi donant tombs: bibliografia, treball de camp, reunions amb el meu director (has de centrar més el tema; lliga bé el marc teòric; l'estat de la qüestió és collonut, mira de mantenir aquest nivell; això queda una mica deslligat; que bona, aquesta interpretació, és teva?, sinó, cita-la; no, no,és meva...).

El cos ha quedat desfasat davant la tecnologia o bé s’ha vist transformat per les màquines. El cyborg és la nostra ontologia (Haraway, 1991), és la unió entre organisme i tecnologia, entre cultura i natura i entre realitat social i ciència ficció. Aleshores, quan entrem en l'espai virtual, on el cos s'atura, el que pren el relleu és la identitat, que es basa o se situa en un jo fins ara inexistent. Al ciberespai, les faccions es transformen en bits, deixem de ser visibles per ser perceptibles.

Jo ara faria una tombarella a qualsevol pam de gespa.
O un pastís de xocolata negra, i li n'empastifaria els llavis al Vladi, que s'emprenyaria com un mico. Sí, s'alçaria esperitat, renyant-me, per la proximitat del cos "Lu, que sóc un home", diria indignat per la meva insolència.

Com venim demostrant, els blocs estan contribuint al creixement progressiu de l’esfera pública. Un cop més, parlem de democratització, de major diversitat i d’àgora electrònica. A tot això, ens demanem si efectivament, els blocs constitueixen una nova forma de periodisme. (...) Quin és el lloc de la blocosfera en la dinàmica del camp informatiu?

Jo ara faria pam-i-pipa al llibre The rise of the blogosphere.
El meu regne per un massatge cervical!

El “nick”, pseudònim amb què una persona accedeix a la xarxa quan crea un bloc o entra en ell, és una mena de doble seu. Algú que parla i s'expressa en el medi electrònic i que, com les imatges oníriques de les pintures de Magritte, no és aquella persona. En realitat, no és una persona la que escriu un post o qui el comenta. És una identitat, un ésser percebut. Aquestes transformacions psicològiques passen de l'esfera de l'individual a la social, generant nous tipus de relació intra i interpersonals. Tal com explica MacLuhan, “'l'extensió d'un sol òrgan dels sentits, altera la manera com pensem, com ens comportem. Quan aquests paràmetres canvien, l'home canvia” (McLuhan, 1988). Així, doncs, en un context tecnològic recolzat per una iconització de la persona a través de la publicitat omnipresent, cada cop sembla més plausible el fet de reinventar-se un mateix.

Per cert, Vladi, ja tinc títol:

Vladimir ha dit... Identitat, xarxes socials i ciberperdiodisme en els blocs. Una construcció de la intersubjectivitat dins la nova Internet

No només t'he obert un bloc sinó que t'immortalitzo en la meva tesina... després diràs que...

Lu

No em miris així

No hi ha res que pugui atabalar-me tant que la teva mirada no sigui capaç d'esvair.

Em dono permís un moment per deixar de ser una esclava de les meves ànsies i et miro fer el trapezista per l'ametller, a punt de vinclar-se; pujar fins la branca del capdamunt del cirerer.

Ets el rei dels registres! De dolç i falaguer a perdut qui sap on; manyac, esquerp, esverat, zzzzziuuuu, vist i no vist.

Em relaxes.

Ara ja puc tornar al neguit de les obligacions que m'autoimposo i que em roben tants diumenges.

Mirar-te, i mai sé si et trobaré amb les pupil·les com un esglai o com un eclipsi, em retorna l'equilibri entre vida i ambició.

Lu

De copes al Molly's

La pluja, la pluja, la puta pluja. Entro al Molly’s a fer una copa, a vegades m’ajuda a relaxar-me, que voleu que us digui.

En una tauleta rodona una parella parla del congrés d’ERC. El tiu sembla un frare i ella és Déu amb mamelles, guapa de veritat. Mengen cacauets i beuen unes pintes. Em distreu escoltar-los i mirar la pluja, perdre el temps.

El xaval de la barra, el millor barman de la ciutat, deixa caure dos glaçons al meu whisky, quin so més bonic. Em diu amb accent d’Irlanda: “company, he tingut molts amics i una vida intensa, però mai he tingut un amic com aquest (m’ensenya l’ampolla mig buida). No m’ha fallat mai, ni quan me l’he hagut de ruixar: es diu Jameson. Et convido, guaita com raja”.

La parella segueixen discutint... A ella no li sembla bé que la senyera que han posat a la Plaça Santa Anna sigui tan petita, diu que desmereix. En culpa els botiflers de l’Ajuntament i s’excita de bona manera, els mugrons se li han posat com olives. El tiu, el frare, preocupat amb el cony de bandera, ni cas dels pitons que l'apunten.

No ho entenc: miro, escolto, bec i callo. Aggghhh! quin fàstic la política quan ens allunya de la Vida, paraula de rus i irlandès borratxos.

vladimir