Na minh'alma vem guardado

No cal que vagis a Sintra. Queda't a Lisboa.

Fes sencer el recorregut del 28 i adona't que la Rua da Palma és una mena de Bronx desangelat.

Despenja't a peu pel mig de l'elevador da Gloria, de nit, per sentir nostàlgia quan el tramvia de Miyazaki passi pel teu costat com una cuca de llum.

No cal que compris res, puja i baixa, atura't i seu.

Beu porto blanc i sec, enceta conversa amb qualsevol persona, de seguida agafaràs la cantarella.

Els avis jugant a cartes al Jardim da Estrela. El "típic lisboeta" amb l'americana de tweed.
Cap dona rossa. Graça, un barri on quasi ningú no arriba i on cal arribar, deixant de banda el castell.

Acaba el teu viatge sopant davant la Pensao Londres, al carrer anglès de Dom Pedro V, brindant i comentant aspectes socioeconòmics.

Olissipona, construint-se i enderrocant-se amb vistes permanents al riu mar. I tots aquells que hi jauen, que et miren i t'interpel·len: quina ciutat interior transiten els teus ulls? Sabries, com Italo Calvino, posar nom a la teva ciutat invisible?


Lu

Enriqueta

L’Enriqueta, el meu roser preferit, em sorprèn amb una florida excel·lent. La cuides, la cuides, i cada 23 d’abril, puntual com un rellotge, el seu bon dia vermell i silenciós omple d’alegria el jardí.

Salto del llit i m’apropo a l’Enriqueta. Només embolicat amb la capa blava dels dies de festa, li decanto les fulles, palpo les tiges i premo els seus capolls per dessota els calzes. És clar, cal posar ull en l’elecció: potser la més colradeta, potser l’oberta i olorosa, potser la fadrina i tancada...

«No dubtis tant, Vladi, que em fas pessigolles... L’essencial no és la rosa, sinó el que transporta... Qualsevol pot anar bé si no t’encalles quan la dónes. Amb decisió i mirant els ulls, sobretot mirant bé els ulls de l’afortunada... I confia en el miracle... I no faci’s el poca-solta.»

Gràcies, Enriqueta, però no... Em sembla que no serveixo per aquestes coses.

Bon sant Jordi (i Jordina).

vladimir

Sub llindar

Ell diu: no he conegut cap dona com tu. (Va, no et facis de pregar, quan follem?)

Ella diu: ell ha millorat molt. (Ja no m'humilia en públic.)

Ell diu: has vist el meu cotxe nou? (A mi no em veu ningú.)

Ell diu: que bona estava aquella tia! (M'estic fent gran, faig panxa.)

Ella diu: com poden ser tan submises les musulmanes! (Ell no m'ajuda amb la casa i amb el nen.)

Ella diu: no sóc cap objecte perquè m'agradi seduir. (Em sento tan poca cosa quan no tinc una aventura...)

Ell diu: I tu què cony saps, de tecnologia?! (Jo tampoc en sé una merda i no puc suportar que no hi hagi algú més ignorant que jo.)

Ell diu: admiro la teva intel·ligència. (I si et puc posseir, t'hauré dominat i tindré la impressió momentània que estem equilibrats.)

Ella diu: estic cansada. (On van quedar les princeses i les fades?)

Ell diu: tinc una reunió. (No sóc res, necessito tot un muntatge per mantenir-me dempeus o em desfaria.)

Dra. Marols

Fins que arriba ella

Acostumat a dinar amb tot de pàjarus amb corbata, avui ho he fet més sol que un mussol... Fins que ha arribat ella amb un plat ben especial. “Avui el convido” m’ha dit movent els seus cabells de princesa.

I si n’hi hauria dit de coses només d’haver tingut algun company de taula per compartir la jugada..., però no he dit pràcticament res, només “gràcies” amb la boca estreta com el cul d’un ànec. Amics, la lluminositat de l’instant m’ha fet perdre totes les paraules i els sons exactes per modular-les, la lluminositat de l’instant i el terror d’estar sol amb una mossa tan maca.

Sóc un xulo de colleta i ella arriba per recordar-m’ho, amb el seu somriure encantador i un bon plat d’espàrrecs. A recordar-me la mesura exacte de la meva poquesa.

Ah! si no fos per la tendresa.

vladimir

Un vermut d'ego - Vladimir d'après Lu

Ell camina amb el cos recte, no pesa ni és lleuger. De sobte pot aparèixer per darrere d'un envà translúcid, amb el seu vaset de plàstic amb cafè calent.

Ell és idealització i desig mai acomplert. I conformitat, alhora, i desig renascut, després... "fem-ho fàcil!". Et mareja si intentes escatir-lo.

En Vladimir no és lògica, és més a prop i lluny del que diries. Et consola. T'abraça una mica i fuig corrents. "Vaig a buscar el tren!" i ja l'has vist prou.

Si necessites rec diari, busca'n un altre. Si ets tosca com un baobab, es farà fonedís. A ell, se li ha de fer a mida, una mida precisa de tot: de paciència, d'escolta, d'atac, de pessigolles, de broma, de versos, de copes, de passeigs...

L'engegava, ens perdonàvem, l'engegava, li tocava els pectorals d'acer.

Escriure amb ell coses verdes, llençar-li vainilla i menjar-me-li la xocolata Valor, ben atresorada al calaix de sota. Un Costers mentre es mirava la cambrera i insistia: "creus que tinc alguna possibilitat?"

Saltava sobre la meva taula, em feia matinar per comprar pèsols i maduixes o qüestionava la meva feminitat (per minuts després reforçar-la, dient-me "videta, ai, si estiguessis sola...").

Però tot això està escrit sota el prisma desaforat, incisiu -una mica tocat pel vermut- de la meva percepció.

..

Lu

Baci

Com cada any, després de Bologna, la seva capseta de Baci m’obre la porta de la primavera. I que n’és de fàcil fer-me feliç. Mugronets de xocolata i ganes de corre darrera seu, sempre he estat una mica ximple... dinem?

I les cinc frases d’avui són, tataxin-tataxin:

“A ogni donna corrisponde un seduttore. La sua felicità sta nell’incontrarlo.”
“In women everything is heart, even the head.”
“Mergulhamos num mar de beijos; saímos num mar de paixão”
“Es gibt im Leben nur ein Glück: lieben und geliebt werden”
“I què és un petó? Un secret dit damunt els teus llavis.”

De res.

vladimir