Madama Butterfly respon

Benvolguda Marols,
entenc que s’esveri davant del pistil vistós, ostensible i exuberant d’aquesta flor. S’esvera perquè en les profunditats de les seves reflexions difícilment hi tenen cabuda les coses purament lúdiques com un penis. I perdoni la cruesa de la meva llengua, però per a mi, un bon pollot només és un company de joc, només això, res més, una joguina que ha de ser gran quan necessito volar de pressa, què vol que li digui, de francesa només en tinc el nom.

Benvolguda Marols,
gratant, gratant, podria arribar a confessar-li que de vegades reconec en una titola ben enlairada el complement idoni del meu propi òrgan petit i amagat. Sóc massa senzilla, potser sí, massa superficial, també, però li ben asseguro que pixar-se de riure de la mida i la poca metxa d’un sant baró és un arma carregada de futur.

Benvolguda Marols,
gràcies al complex de la mida l’home s’ha d’esmerçar. Posar-hi la llengua i la imaginació, la por a no poder fer volar una senzilla papallona com jo els aterra, no li càpiga cap dubte. Ji, ji, ji... homes.

Madama Butterfly

Madama Butterfly

Amic vladi,
gronxa'm la flor. El que les altres troben massa salvatge o gran, a mi em sembla perfecte. Allò que espanta les ànimes dèbils i covards que tant t’agraden, a mi m’atrau màgicament.

Amic vladi,
gronxa'm la flor.

"putu" gos

No m’agraden els animals domèstics, s’han de cuidar. Però plovia i em mirava d'aquella manera... m’hi vaig identificar i vaig sortir a salvar-lo.

Ara ja som dos,
jo i el “putu” gos.

Sort que a l’entresol hi ha una velleta que s'ha quedat vídua fa poc. Sembla bona dona i se me’l quedarà, ja trigo a fer-li un llacet a la cua.

"putu" gos! que no em tornis a mirar.

vladimir

Miriam Makeba

Torna a ploure. Menjo raïm tot escoltant el soroll de la pluja. El carrer és buit i el mar molt gris (el cel també és gris). En B. Un company de despatx que encara no em coneix em mira de reüll, tant me fa. Hi ha moments que em sento com si fos la única persona que hi hagués al món, per sort no duren gaire.

La Miriam se n’ha anat, m’agradava la Miriam. Aquesta nit ha estat fosca com la seva pell, com el brandi que he estrenat per mirar de passar-la. L’alcohol, en dosis moderades és un amic que mai falla. A poc a poc la son a tornat i el so del Pata Pata, des de qui sap on, m’ha acabat embolcallant suaument.

Per sempre, Miriam.

vladimir

No donis el cor

No m’agrada l’expressió «donar el cor». Dona’m la mà, el braç i l’abraçada, paraules... i si cal, el cul. Però no em donis mai el cor.

Tic-tac, tic-tac, feia el petit rellotge mal greixat quan passava el meu braç per la teva esquena, recolzava el cap a la teva espatlla i posava la cara a tocar del teu coll.

No, no vull el cor. Aquest múscul miserable perd valor quan s’entrega. El cor és sagrat només quan té un sol propietari, quan és únic i sap acollir l’amic obrint-se de bat a bat com un paraigua contra la pluja (i tancar-se també, per gaudir del sol quan la tempesta ha passat).

No donis el cor a ningú, cap mà com la teva sabrà cuidar-lo com cal. La vida s’ha de viure com un solo de violí sense flauta. En mans estranyes, el cor tard o d’hora s’asseca, ja ho saps, i no serveix ni per llançar-lo al llac i veure com salta.

Per a la meva amiga Cherry, amb afecte.

vladimir

El meu amic, el cavaller castanya

No hi ha res més pesat
que un amic enamorat.

Però que no sap que sóc un cínic? Però que no sap que me’n fotaré? Ho he escrit mil vegades: l’amor és una pedra lligada al coll que ens enfonsa i ens mata. Però per què? Per què em desperta a punta de sol amb aquell cony d’SMS?

“amic necessito dir-t’ho,
he tingut un somni bonic: li he fet un petó (i no era guarru). Feia temps que no somiava... La pluja m’estova”

I mira que li vaig dir: Quedat a casa Ra, que no t’agraden les castanyes. Queda’t a casa, que això de fer de comte a la recerca de princesa no et va. Queda’t a casa, que la única cosa que trobaràs és un bon constipat.

vladimir