No em miris així

No hi ha res que pugui atabalar-me tant que la teva mirada no sigui capaç d'esvair.

Em dono permís un moment per deixar de ser una esclava de les meves ànsies i et miro fer el trapezista per l'ametller, a punt de vinclar-se; pujar fins la branca del capdamunt del cirerer.

Ets el rei dels registres! De dolç i falaguer a perdut qui sap on; manyac, esquerp, esverat, zzzzziuuuu, vist i no vist.

Em relaxes.

Ara ja puc tornar al neguit de les obligacions que m'autoimposo i que em roben tants diumenges.

Mirar-te, i mai sé si et trobaré amb les pupil·les com un esglai o com un eclipsi, em retorna l'equilibri entre vida i ambició.

Lu

De copes al Molly's

La pluja, la pluja, la puta pluja. Entro al Molly’s a fer una copa, a vegades m’ajuda a relaxar-me, que voleu que us digui.

En una tauleta rodona una parella parla del congrés d’ERC. El tiu sembla un frare i ella és Déu amb mamelles, guapa de veritat. Mengen cacauets i beuen unes pintes. Em distreu escoltar-los i mirar la pluja, perdre el temps.

El xaval de la barra, el millor barman de la ciutat, deixa caure dos glaçons al meu whisky, quin so més bonic. Em diu amb accent d’Irlanda: “company, he tingut molts amics i una vida intensa, però mai he tingut un amic com aquest (m’ensenya l’ampolla mig buida). No m’ha fallat mai, ni quan me l’he hagut de ruixar: es diu Jameson. Et convido, guaita com raja”.

La parella segueixen discutint... A ella no li sembla bé que la senyera que han posat a la Plaça Santa Anna sigui tan petita, diu que desmereix. En culpa els botiflers de l’Ajuntament i s’excita de bona manera, els mugrons se li han posat com olives. El tiu, el frare, preocupat amb el cony de bandera, ni cas dels pitons que l'apunten.

No ho entenc: miro, escolto, bec i callo. Aggghhh! quin fàstic la política quan ens allunya de la Vida, paraula de rus i irlandès borratxos.

vladimir

Parla'm de la teva vida

No deurien ser més de les set. Corria com una bèstia. No sé si algú em perseguia, només havia sentit una mena de soroll... m'acolloneix notar algú al meu darrere. Em va entrenar un quillo del barri quan va passar allò. Em va dir: defiéndete. Li vaig enfonsar els dos dits a la caròtida. Va tossir. Ahora ya sabes. Però vaig preferir aprendre a córrer. Panteixar d'aquella manera que tota tu ets fibra, rauxa.
--Atura't, no hi ha perill.
És clar que no. Quina paranoia!

Jo crec que eren quarts de deu, sol ponent d'estiu, al balcó. Ell feia dits per a la gravació de l'endemà, al Pipa. Havíem fet un quatre mans, versió cervesa, del You go to my head, i ara divagava entre el meu horitzó i les seves semicorxeres. No funcionarà. Però que bé que sona...

Em sembla que eren les quatre i ja feia estona que volava. No havia resultat tan difícil. Agafar impuls, batre els braços, surar. Mirar-s'ho amb perspectiva. Què fàcil, maltractar. Té, medalla. Ui, si no et queda lloc al pit... Vaja carrerón.

Les onze. No farem el cim! No em queda oxigen! Lipolímia. Merde! Pensava que estava ben entrenada, buààà. Acceptem-ho, no sóc una heroïna. Buààà. Joder, nena, estem a quatre mil vuit-cents metres. Em pots dir, em vols fer el favor de dir... és igual, no ho pots evitar, és el problema de tenir les cames llargues. I els que et seguim, asfixiant-nos vius, que maco. Sort que em fas riure. Sort d'aquest punt pocasolta. T'ho perdono perquè no hi toques del tot, cometa meva.

La una i deu al rellotge de la sala. Morena, nascuda amb lluna minvant una mica abans d'hora. Ja amb presses, és clar. Vinga, vinga, que hi ha feina. I això per què?, i allò?, papi, què és prostituir-se?, Xavi, on neix el Volga?, c'est quoi, l'amour? Me'n vaig a l'Aconcagua. Jazz, poesia, drets humans. Te diluyes. No entens que no dono abast? Més, més, tot.
Fundido en negro.

No en tinc ni punyetera, de l'hora que era. Vaig obrir els ulls. Estava viva o era una nova reencarnació. Com sigui, ara hi ha un sistema d'alarma que salta just abans que... (hohoho!!)
Val, encara vaig massa de pressa.
--I encara tens com una por difusa... com la teva cua.


Halley

Heràclit digital o Els bits flueixen

Jo, que mai vaig ser nerd -ho va deixar clar en Bill McHenry l'any 97 en una jam session al pis del Ben- ara resulta que m'estic tornant geek, i és en bona part culpa de n'Elrohir.

Sí, la senyoreta que fins l'any 2000 no va tenir ordinador, fins al 2005 no va tenir mòbil, que se'n fomia de l'astròloga que li va dir que amb Urà a la casa I seria una tecnòloga de nassos, ara resulta que aquesta senyoreta està sindicada a tot, que podcasteja, que s'ha fet el seu propi programa de comptabilitat, que fa la tesina sobre els blocs i que maqueja el Firefox.

Ep, però el que li va és la cosa software, eh, les maquinetes re de re. Perquè el plaer prové de no relliscar pel sistema. O també perquè quan va penjar l'hàbit de pianista, els dits es tornaven bojos per teclejar i els ulls per decodificar símbols estranys, com el legato, el staccato, la clau de do o el doble sostingut.

Ara que quan l'Elro es posa en marxa, comença a tocar codi i fa el seu desplegament de geek de debò, et compraries un Casio i te n'aniries a tocar al metro, les coses com són.

Lu

Aprenent de sinistre

Divendres va venir en Vladimir a la consulta. Rarament es decideix a capbussar-se. Ell, tot i no ser superficial, opta pel surf. I és perquè coneix el fons marí i li fa mandra o por l'apnea.

En les seves esporàdiques visites, mira de reptar-me. Amb aquells ulls fixes, deixa anar, provocatiu:
--Doctora, vinc perquè no té seixanta anys.
O bé:
--Tots dos sabem que si no fos pel compromís professional...

Les seves teories sobre la seducció donarien per fer un llibre, i no ho descarto. Per exemple, ell sosté que cap home hauria d'anar al darrere d'una dona que li interessa.
--Per què, Vladimir?
--Perquè està en situació d'inferioritat.
--Així, doncs, per vostè la seducció és bàsicament jerarquia i poder...
--És evident. I per a vostè també, no es faci la innocent.
--... interessant...

De moment, barallo la teoria de l'escolanet que voldria ser Mefist. Com si la bellesa de la vida sense amanir amb el desori de la lluita, la submissió i el domini, l'avorrissin terriblement. Com si s'hagués identificat amb el sofriment com a mesura de la intensitat. La calma no le pone. Serà que aquesta bellesa planera no és tan senzilla de mantenir com pressuposem? No és, al capdavall, menys complicat lliscar pel pendent de l'adrenalina que mantenir la mirada atenta al menor signe de desequilibri?

Hem estat educats en l'expressionisme sentimental, que impregna els nostres somnis de clarobscurs. Ens fa basarda que els plànols s'igualin. O estic per sobre o per sota. O te la foto o me la fots.

Ja veig que tindré feina per dècades, amb en Vladi i la resta. Oh, i els que no aniran mai a una consulta, perquè s'exalten mentre pul·lulen amb la capa, pensant que han heretat l'aura de Faust...

Dra. Marols

Lu, quatre anys

Sopo amb la Lu, m’ha convocat amb un SMS del tot curiós: «Vindré sense cinturó de castedat, sóc lliure».

Fa quatre anys que ens coneixem, ella en tenia uns vint «i a punt la joia» i durant tots aquests anys hi ha hagut de fons una certa tensió sexual no resolta: la Lu no ha tancat mai la porta a una possible relació futura, però molt decent ella, posava fins ara l’excusa de la fidelitat al manso, un tipus afeccionat al sac i una cicatriu a la cella.

De sobte ens hem trobat sopant i sense excusa: ha estat una mica incòmode. Quan venia amb el cinturo de castedat sabíem quin era el rol de cadascú i quines les normes del joc, els límits. Aquesta nit, però, sopant com hem sopat tantes altres vegades quan només érem amiguets, hi ha hagut moments en què no sabia que fer: si aprofitar l’oportunitat i ajupir-me per dessota la taula a gratar-li la pelussa o ser delicat i fer justament el contrari. Em temo que ella, tot i la declaració de guerra del SMS, també anava una mica taponada.

Ens queixem sempre dels límits i és molt romàntic cagar-se en les normes: «I que bona que està la tia, si el marit no fos un amic me la follava.» Però en el fons no hi ha res més pertorbador, ni res que exciti més el caos, que et canviïn les normes.

No me l'he follat, quedi clar! A la Lu li agrada posar-me a prova, diu que així em va conèixent més, i aquella nit duia el cinturo amb tres claus de volta de la clau que mai m'ha donat.

vladimir

Lladres!

La montse, una mossa de la secreta, m’envia un missatge perquè pari alerta.

Vladi, oju! llegeix això i envia-ho a qui creguis convenient: Imagina que vas a buscar el teu cotxe que has deixat aparcat; obres la porta, entres, poses el seguro a les portes, encens el motor i poses la marxa enrere. ¿No ho fas sempre així? Mires a la finestra de darrera pel mirall retrovisor i veus una fulla de paper gran enganxada al vidre posterior. Llavors poses la palanca en punt mort, obres la porta i baixes del cotxe per treure el paper (o el que sigui) que t'obstrueix la visió. Quan arribes a la part posterior, apareix el lladre de sobte, entra i s'envà amb el teu automòbil -el motor estava encès, el teu maletí, bossa o cartera estaven a dins- i pràcticament t'atropella en la fugida. L'assegurança no en vol saber res.

Resum: si veus un paper pel retrovisor, o altra cosa, ¡NO BAIXIS! MARXA! pots treure el paper de la lluneta més endavant.

Gràcies montsita.

vladimir

PD. El fill de puta es va disfressar d’elefant.

Conscients?

Jo al·lucino que estiguem tan tranquil·ls.

Ens diuen que estem per sota dels mínims als pantans.
Tan amples.
Ens diuen que no es podran regar jardins.
I què.
Ens diuen que cal fer enginyeries faraòniques per dur aigua d'on sigui.
Val.
I finalment ens diuen que porten aigua d'un altre riu, però que és tòxica i pot provocar càncer.
Ahà.

Què més ha de passar perquè col·lectivament reaccionem? Que ens llevem un matí i no ens trobem el cap? Que sortim al carrer i estigui ple de sargantanes? Que hagin tancat les botigues, els puticlubs i els camps de futbol? Que no funcioni la tele?

Ahir escoltava l'Eudald Carbonell a la ràdio, parlant de La consciència que crema (Ara llibres), el seu darrer llibre, on exposa que una nova generació més potent a nivell mental i ètic està forjant-se, i jo pensava: si tu saps on és aquesta gent amb la consciència avançada, m'ho chives, Carbo?

De debò que agafaria el primer tren al segle XXII i ja m'hauríeu vist prou!
Alarmista, catastrofista, exagerada, idealista... ok, ok, ja m'ho direu.

Lu

Terribas power

Segur que humana com deu ser, no caga marbre.

Segur que en alguns aspectes, com a tots, li fan figa les cames.

Segur que en alguna ocasió les deu cometre de l'alçada d'un campanar.

Però jo, què voleu que us digui, hi aposto.

Perquè tot i que no hi ha qui se'n lliuri, de fer-ne de molt grosses, no tothom és igual.

Hi ha els qui s'ensumen el tuf de la caca al propi cul i necessiten pensar i proclamar allò que "tots fem farum de quisca", però no és així. N'hi ha que es rebolquen en la merda i encara s'hi congratulen i n'hi ha que miren de minimitzar l'impacte dels seus residus i fins i tot netegen per on caguen o per on la caguen. Tothom NO és igual, per fortuna! N'hi ha de mesquins i de nobles; de mediocres i de destacats; n'hi ha que ballen al so que toca i fan de pinxo d'un sistema roí mentre que d'altres resisteixen els embats del senyor fosc (sí, aquell que fuma puros i du un maletí, i sempre està mig en penombra, on a les ninetes li titil·len dues esses trencades per una doble barra vertical).

Quan la Mònica Terribas diu que si no pot fer una gestió basada en els seus valors plegarà, que si l'exercici del càrrec la du a transgredir allò en què creu, deixarà la direcció, me la crec.

I li dedico aquest vals.

Lu

8 de maig

«Vine»
i m’agafa de la mà i em porta a través dels passadissos formats pels carrers de la seva ciutat. Quan m’encanto davant la façana d’alguna de les cases, em pregunta amb una mirada dolenta si me la vull comprar per a viure prop seu. I amb un “va!” em desencanta i seguim la ruta pel casc antic. Em guia pel laberint que començo a conèixer i m’agrada que em guií.

«Encara no»
i evita els carrers foscos i furtius, i fa bé. La plaça Major, el camí de la Fàbrica de farina, la plaça del Malalt... El sol ho il·lumina tot i ens descobreix per tothom, la penombra només va per dins, com ha de ser. La llum cau damunt nostre com les branques florides del... ametller.

«El mercat de les flors»
i entrem en un mercat petit, a l’esquena de la Seu, que segons m’explica s’omple de flors cada dijous. Passegem entre roses, gardènies, peònies, clavells, lliris, i coliflors que sembla que hagin florit per als nostres ulls només.

«Un regal»
i em sorprèn amb un ram fet de la flor del poeta. No m’ho esperava, em descol·loca, no sé què dir, m’emociona i amago els sentiments (no em pregunteu el perquè). Mai m’havien regalat flors i m’agrada. Les flors que abraço sembla que portin foc dins els colors, foc blau, vermell, groc... m’entra calor però només porto una camisa, potser si m’ho suggerís me la trauria em tres segons, però tampoc es tracta de fer l’espectacle gratis per la multitud que ens mira.

«Gràcies per acceptar-les»
i el menjador de casa transmet felicitat. Una felicitat que serà curta com el somriure d’unes flors dins un gerro, un somriure molt bonic. Una felicitat curta però veritable com els colors d’un coet de festa major.

I t’escric agraït.

vladimir

Na minh'alma vem guardado

No cal que vagis a Sintra. Queda't a Lisboa.

Fes sencer el recorregut del 28 i adona't que la Rua da Palma és una mena de Bronx desangelat.

Despenja't a peu pel mig de l'elevador da Gloria, de nit, per sentir nostàlgia quan el tramvia de Miyazaki passi pel teu costat com una cuca de llum.

No cal que compris res, puja i baixa, atura't i seu.

Beu porto blanc i sec, enceta conversa amb qualsevol persona, de seguida agafaràs la cantarella.

Els avis jugant a cartes al Jardim da Estrela. El "típic lisboeta" amb l'americana de tweed.
Cap dona rossa. Graça, un barri on quasi ningú no arriba i on cal arribar, deixant de banda el castell.

Acaba el teu viatge sopant davant la Pensao Londres, al carrer anglès de Dom Pedro V, brindant i comentant aspectes socioeconòmics.

Olissipona, construint-se i enderrocant-se amb vistes permanents al riu mar. I tots aquells que hi jauen, que et miren i t'interpel·len: quina ciutat interior transiten els teus ulls? Sabries, com Italo Calvino, posar nom a la teva ciutat invisible?


Lu

Enriqueta

L’Enriqueta, el meu roser preferit, em sorprèn amb una florida excel·lent. La cuides, la cuides, i cada 23 d’abril, puntual com un rellotge, el seu bon dia vermell i silenciós omple d’alegria el jardí.

Salto del llit i m’apropo a l’Enriqueta. Només embolicat amb la capa blava dels dies de festa, li decanto les fulles, palpo les tiges i premo els seus capolls per dessota els calzes. És clar, cal posar ull en l’elecció: potser la més colradeta, potser l’oberta i olorosa, potser la fadrina i tancada...

«No dubtis tant, Vladi, que em fas pessigolles... L’essencial no és la rosa, sinó el que transporta... Qualsevol pot anar bé si no t’encalles quan la dónes. Amb decisió i mirant els ulls, sobretot mirant bé els ulls de l’afortunada... I confia en el miracle... I no faci’s el poca-solta.»

Gràcies, Enriqueta, però no... Em sembla que no serveixo per aquestes coses.

Bon sant Jordi (i Jordina).

vladimir

Sub llindar

Ell diu: no he conegut cap dona com tu. (Va, no et facis de pregar, quan follem?)

Ella diu: ell ha millorat molt. (Ja no m'humilia en públic.)

Ell diu: has vist el meu cotxe nou? (A mi no em veu ningú.)

Ell diu: que bona estava aquella tia! (M'estic fent gran, faig panxa.)

Ella diu: com poden ser tan submises les musulmanes! (Ell no m'ajuda amb la casa i amb el nen.)

Ella diu: no sóc cap objecte perquè m'agradi seduir. (Em sento tan poca cosa quan no tinc una aventura...)

Ell diu: I tu què cony saps, de tecnologia?! (Jo tampoc en sé una merda i no puc suportar que no hi hagi algú més ignorant que jo.)

Ell diu: admiro la teva intel·ligència. (I si et puc posseir, t'hauré dominat i tindré la impressió momentània que estem equilibrats.)

Ella diu: estic cansada. (On van quedar les princeses i les fades?)

Ell diu: tinc una reunió. (No sóc res, necessito tot un muntatge per mantenir-me dempeus o em desfaria.)

Dra. Marols

Fins que arriba ella

Acostumat a dinar amb tot de pàjarus amb corbata, avui ho he fet més sol que un mussol... Fins que ha arribat ella amb un plat ben especial. “Avui el convido” m’ha dit movent els seus cabells de princesa.

I si n’hi hauria dit de coses només d’haver tingut algun company de taula per compartir la jugada..., però no he dit pràcticament res, només “gràcies” amb la boca estreta com el cul d’un ànec. Amics, la lluminositat de l’instant m’ha fet perdre totes les paraules i els sons exactes per modular-les, la lluminositat de l’instant i el terror d’estar sol amb una mossa tan maca.

Sóc un xulo de colleta i ella arriba per recordar-m’ho, amb el seu somriure encantador i un bon plat d’espàrrecs. A recordar-me la mesura exacte de la meva poquesa.

Ah! si no fos per la tendresa.

vladimir

Un vermut d'ego - Vladimir d'après Lu

Ell camina amb el cos recte, no pesa ni és lleuger. De sobte pot aparèixer per darrere d'un envà translúcid, amb el seu vaset de plàstic amb cafè calent.

Ell és idealització i desig mai acomplert. I conformitat, alhora, i desig renascut, després... "fem-ho fàcil!". Et mareja si intentes escatir-lo.

En Vladimir no és lògica, és més a prop i lluny del que diries. Et consola. T'abraça una mica i fuig corrents. "Vaig a buscar el tren!" i ja l'has vist prou.

Si necessites rec diari, busca'n un altre. Si ets tosca com un baobab, es farà fonedís. A ell, se li ha de fer a mida, una mida precisa de tot: de paciència, d'escolta, d'atac, de pessigolles, de broma, de versos, de copes, de passeigs...

L'engegava, ens perdonàvem, l'engegava, li tocava els pectorals d'acer.

Escriure amb ell coses verdes, llençar-li vainilla i menjar-me-li la xocolata Valor, ben atresorada al calaix de sota. Un Costers mentre es mirava la cambrera i insistia: "creus que tinc alguna possibilitat?"

Saltava sobre la meva taula, em feia matinar per comprar pèsols i maduixes o qüestionava la meva feminitat (per minuts després reforçar-la, dient-me "videta, ai, si estiguessis sola...").

Però tot això està escrit sota el prisma desaforat, incisiu -una mica tocat pel vermut- de la meva percepció.

..

Lu

Baci

Com cada any, després de Bologna, la seva capseta de Baci m’obre la porta de la primavera. I que n’és de fàcil fer-me feliç. Mugronets de xocolata i ganes de corre darrera seu, sempre he estat una mica ximple... dinem?

I les cinc frases d’avui són, tataxin-tataxin:

“A ogni donna corrisponde un seduttore. La sua felicità sta nell’incontrarlo.”
“In women everything is heart, even the head.”
“Mergulhamos num mar de beijos; saímos num mar de paixão”
“Es gibt im Leben nur ein Glück: lieben und geliebt werden”
“I què és un petó? Un secret dit damunt els teus llavis.”

De res.

vladimir

Morir de suïcidi

Ahir vaig saber de la mort del fill d'un conegut. El noi tenia quinze anys. Em va recordar l'Òscar, un company d'institut que a la mateixa edat, va posar també fi a la seva vida.

Voldria expressar la idea, parafrasejant una amiga de la família que també va perdre un fill pel mateix motiu, que aquests nois no se suïciden: moren de suïcidi.

Sí, com si es tractés d'una malaltia i no pas d'una decisió raonada. Sé que es diuen moltes coses sobre el suïcidi, però ningú que ho hagi viscut, n'ha dit res. Què en sabem, de la motivació, de l'estat vital de la persona que perd la vida en aquestes circumstàncies? Res, no en sabem ni en sabrem pas res.

Per això m'agrada usar aquest terme tan respectuós: morir de suïcidi, i deixar-me d'especulacions.

Lu

Divan oníric I

Doctora, he tingut un somni.

Vaig a buscar paper... Digui, digui.

Hi havia un sofà en forma d'ela, amb dues dones de la meva edat i un home més gran. Una d'elles estava més lluny de l'home. Ell les mirava amb desig. De fet, era com un d'aquests sàtirs de Bouguereau o de Cabanel, sempre a l'aguait, sempre sexualment insatisfet.

Parli'm de les dues dones.

Elles saben qui és ell i tanmateix, no el defugen, sobretot la que li permet d'apropar-se. Sap que mentre la desitgi, tindrà poder. Però tot plegat és una representació i, passat el moment àlgid del desig, tots dos restaran buits (ella, a més, trencada la seva il·lusió de SER, constatarà què inútil i dolorós és transferir el propi poder al desig de l'altre), i recomençarà el cicle del sàtir amb una altra nimfa. Desgraciadament, hi haurà sàtirs mentre hi hagi nimfes.

Què li diu aquest somni? Amb què el relaciona?

Amb la contradicció... i amb la necessitat de recuperar el poder sobre una mateixa. També hi ha la intuïció. Alguna cosa et diu que te n'allunyis, que allí no hi ha el que busques ni el que necessites. Però et fas la cega, cedeixes, perquè la teva necessitat de ser vista, d'existir, és molt gran. T'ensinistren per ser percebuda, per ser mirada, i quan s'activa el circuït seducció-poder, sucumbeixes... no sé, doctora, és complicat, no sé si m'estic explicant prou bé... Hi ha dues forces que tiben en direccions diferents, ambdues molt potents. Sento ràbia per l'existència del sàtir, i més ràbia per l'enculturació que et fa posicionar-te esclava amb consentiment. Crec que les dues dones sóc jo. Potser cadascuna fa el paper d'una de les pulsions. No sé, no sé anar més enllà...

,.

Ha anat molt enllà. La interpretació és lúcida. Estem parlant del tema Objecte versus Subjecte. Un dels punts claus per a l'emancipació personal. En les dones, aquesta pugna es dóna fonamentalment en el camp de la sexualitat, perquè la cultura ha identificat dona amb sexualitat. Tothom necessita tenir poder, però el deleguem: en l'èxit professional, en la seducció, en les conquestes de tota mena... ignorem que l'únic poder vàlid, sostenible, que no fereix ni s'esgota és el poder de la voluntat (o de la volició) i no pas del desig.

Els homes són també objectes dels seus desitjos (de dominació, de ser algú, de tenir més que el veí, en definitiva, d'estar per sobre dels altres homes i de totes les dones).

Bé, per avui ho deixarem aquí.

Dra. Marols

LLISTA POLIMÒRFICA

Gelat de vainilla amb xocolata calenta.
Ensumar perfums.
Dinar biològic, berenar greixos industrials. Aviat ho deixaré.
Exionqui (de xutes vitals).
No me'n posis més.
Passo de modes sado: no em depilaré segons què.
Ungles curtes (sisplau) i sense pintar (de genolls t'ho demano, no et pintis les ungles dels peus).
Que no en vull més, de debò!
Ulls foscos. Sense desmerèixer els altres.
Una bona conversa (amb anàlisi psicosocial i referents culturals).
Uf!, que estic bé, que no en vull més, no em posaré arrecades, ja li trucaré...
Un gat passant per una teulada. De nit.
Plaques solars, recollir l'aigua de la pluja.
Respecte. Admiració.
Per què hi ha tant infantilisme i en canvi, tan poca innocència?
Suïssos al SABAT!
Els seus dibuixos.
Ping pong d'emails.
Mmm... oh, sí!, això.
Un restaurant sofis de tant en tant.
Mira, a mi em tracta així i li trenco les cames.
L'hort urbà que planegem plegades.
Tu volies que jo nasqués?
Psicofúting
Quan et tremola la barbeta explicant alguna cosa.


Lu

Mandra

Ahir vaig llegir un conte que em va fer pensar, es titula “Mandra” i és del llibre d’en Jordi Cantavella “Paper higiènic”, que us recomano per passar-la bé.

Amb petites variacions meves, la cosa seria:

I quines poques ganes de treballar! Anar a la feina li fotia tanta caguera que caminava amb una mandra absoluta. Arrossegava els peus com l’avia Amparo quan es posa les plantofes de llana. Els braços li pesaven com dues barres de plom.

Es va aturar i es va negar a continuar caminant.

Després que passessin el camió de la brossa, dotze turismes, tres camions, una camioneta, sis autobusos, un autocar, set motos i un comunista amb bicicleta van recollir el seu cadàver aixafat.

Bona Setmana Santa i Pasqua.

vladimir