dilluns, de març 31, 2008

Morir de suïcidi

Ahir vaig saber de la mort del fill d'un conegut. El noi tenia quinze anys. Em va recordar l'Òscar, un company d'institut que a la mateixa edat, va posar també fi a la seva vida.


Voldria expressar la idea, parafrasejant una amiga de la família que també va perdre un fill pel mateix motiu, que aquests nois no se suïciden: moren de suïcidi.

Sí, com si es tractés d'una malaltia i no pas d'una decisió raonada. Sé que es diuen moltes coses sobre el suïcidi, però ningú que ho hagi viscut, n'ha dit res. Què en sabem, de la motivació, de l'estat vital de la persona que perd la vida en aquestes circumstàncies? Res, no en sabem ni en sabrem pas res.

Per això m'agrada usar aquest terme tan respectuós: morir de suïcidi, i deixar-me d'especulacions.


Lu

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Morir de suïcidi, sí, amb quinze anys és exactament això. Quina llàstima, ho sento de debó.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Treballo and adolescents suïcides i cada dia em llevo pensant que potser avui una d'elles es curarà.

I penso en tots aquells adolescents als que el món ofega, i...ho sento molt, Lu.

ÀnimaAlada ha dit...

ben trist...

Alls cuits mai couen ha dit...

és una efermetat, estat mental enfermís o digalí com vulguis, perquè la persona no raona, i si ho fa, és sota l'influència de la malaltia. Només em sap molt greu que aquesta gent no pugui veure les coses d'una altra manera... però el cas es que estan malalts, i si lo seu no te cura o creuen que no val la pena viure, doncs mira...

A més cada vegada n'hi ha més, això es perquè estem al món que estem, jo no sento de nens del 3tr món que es suïcidin, allà no tenen temps per deprimir-se.

és una de les noves malalaties d'aquesta societat malaltissa.

Maria Escalas Bernat ha dit...

A mi se'm va suïcidar una amiga amb 20 anys acabadets de fer.
Moltes vegades penso en ella. Em pregunto si no hauríem pogut fer més, els seus amics.
I em desespero de pensar que ara, al cap dels anys, aquells grans problemes es relativitzen, i penso, potser si hagués tingut una mica més de paciència...
Mai es sabrà, com suposo que cap de nosaltres va ser capaç de saber el dolor que portava.
Fes una abraçada als seus pares.

Anònim ha dit...

Alícia, no sabia a què et dedicaves... et desitjo molt sort amb la teva feina. T'admiro.

Emma... no ho sé. També hi ha taxes de suïcidi altes a països pobres, ja buscaré la font, però recordo haver-ho llegit temps enrere.

Maria, bufa!, és que no sé si és possible arribar a l'altre... és una de les grans preguntes que sempre em faig. Som el que som: una espècie en construcció. Cometem grans errors col·lectius quan només busquem solucions individuals.

Oblidem sovint el que som: una espècie.

Anònim ha dit...

Estic buscant informació sobre tot lo relacionat amb el suïcidi, ja que el meu treball de recerca el dedico a aquest fet. He llegit que l'Alicia treballa amb adolescents suïcides i crec que em podria servir de molt ajuda parlar amb ella, si és possible. El meu mail és neus_92_6@hotmail.com.
Lu, encara que no et conegui i que sigui molt jove, vull que sàpigues que em sap greu.