Dedicat a T.G. el dia que, com una amazona, va córrer la Marató.
A la festa de fi de curs de segon de BUP, vam fer un concurs de Miss i Misters on els delegats repartien bandes de paper de vàter amb el títol de cadascú: Miss Petazeta, Miss Privata, Mister Bomba Fètida... a mi em van batejar com a Miss Vesubi.
Han passat vint anys i una bona amiga em diu que és cert que sóc un volcà, però ja no per les erupcions, sinó i sobretot pel temps de latència, en què aquell conus és, senzillament, una muntanya amb el cim escapçat com un melic.
I penso que he trobat un altre volcà en ella, impressionant i ple de contrastos. Ho és, també, per aquella capacitat de gestar el magma en el silenci i la solitud de les alçàries.
Aliens als focs d'artifici, la major part del temps, els volcans estan, com el Mauna Loa, uteritzant la propera eclosió.
Lu
4 comentaris:
A mi sempre em diuen que sóc vent, mai saps com bufarà, no el pots controlar, va a la seva bola.
algú sap d'on ve l'expressió ves a prendre vent? no l'hai entesa mai.
Lu,
m'acaben de comentar que ha nascut un nou bloc amic, molt amic, amic íntim... clava-me'l, si us plau: http://www.martiorriols.blogspot.com
Fet, Vladi. Merci!
el vulcanismo es una afición poco común. ¡Bravo por esas amazonas!
Publica un comentari a l'entrada